CAMBIOS SOCIALES, CAMBIOS POLITICOS Y PSOE

Article publicat al diari El Mundo el 5 d’octubre de 2016

Las dinámicas sociales son tozudas y tarde o temprano acaban imponiéndose, también en la política, también en el PSOE. Lo sucedido entre el 26 de septiembre y el 1 de octubre de 2016 en el Partido Socialista es un reflejo de las exigencias de cambio que han anidado en los votantes europeos de izquierdas durante la última crisis económica, 2007-2014, que no ha sido sólo eso, sino en esencia una crisis de valores por cómo se ha abordado la salida y cómo se está resolviendo.

Los votantes de izquierdas esperaban más. Esperaban que la socialdemocracia saliera en su ayuda, que no se doblegara a la política económica impuesta por Bruselas y Berlín, que no asumieran sin rebeldía el dogma neoliberal que ha acabado empobreciendo a las clases medias y ahogando a los partidos socialdemócratas en toda Europa.

Las pavorosas recetas aplicadas a Grecia y a sus clases populares han constituido un abuso de Bruselas que, tras el sistemático atropello a su población, ni siquiera ha pedido perdón y ello a pesar de que otra institución, no precisamente caritativa, como el Fondo Monetario Internacional (FMI) ha reconocido que se pasaron y que las políticas aplicadas fueron erróneas. ¿Quién pagará por el error? Al parecer ningún responsable. La práctica desaparición del Partido Socialista griego, el Pasok, es la consecuencia de aplicar las recetas de austeridad de la UE con la amenaza de sanciones y con el resultado del incremento de desigualdad y paro.

En España, el PSOE en el Gobierno se vio también en la tesitura de tener que hacer duros ajustes con la consecuente decepción de su votante tradicional y la pérdida de votos hacia nuevas formaciones, C’s y especialmente Podemos.

Tras las elecciones autonómicas del 24 de mayo de 2015, el PSOE desarrolló acertadamente una política de alianzas con Podemos y partidos afines para facilitar la gobernabilidad de comunidades y ayuntamientos. Guillermo Fernández Vara le debe a Podemos la Presidencia de Extremadura; Emiliano García-Page la de Castilla-La Mancha; Javier Lambán la de Aragón; Javier Fernández la de Asturias; Francina Armengol la de Baleares; Ximo Puig la de Valencia, etc.

Es comprensible que la figura de Pablo Iglesias alarme a muchos. Su estilo, su discurso, sus maneras… no inspiran confianza. Resulta imprevisible. Yo tampoco lo desearía como socio en la gestión de gobierno, pero aun así hablar no puede ser un tabú en política ni merece un pronunciamiento de las características que hemos vivido. Dentro de Podemos y grupos afines hay personas como Íñigo Errejón, Carolina Bescansa, Xavier Domènech, Lluís Rabell y otros que no me parecen más radicales de lo que muchos socialistas fuimos durante la Transición. Cierto que Felipe González y su amistad con Willy Brandt moduló muchas cosas y después el mismo González nos impulsó a abandonar el marxismo en el XXVIII Congreso (mayo de 1979) para facilitar el acceso al Gobierno y tranquilizar a unos y a otros en plena Guerra Fría. No le hicimos caso, tuvo que dimitir para presentarse nuevamente en el siguiente congreso, 12 meses después de tener al partido con una gestora que presidió Federico de Carvajal. Éramos de mucho puño en alto.

En cuanto a los independentistas catalanes, tampoco es comprensible que el PP pueda negociar con el portavoz Francesc Homs su voto favorable a la constitución de la Mesa en el Congreso a cambio de facilitar al Partido Demócrata (ex Convergència) grupo propio, y los socialistas no puedan siquiera hablar. La negociación no fructificó porque el Parlament decidió el día antes de la votación en Madrid votar una de las medidas del llamado proceso hacia la independencia, que Puigdemont con los suyos y la CUP aprobaron.

Con todo el respeto a los socialistas que han ejercido su derecho democrático en el debate interno, creo que hay que hacer una reflexión que vaya más allá de la aparente victoria de los resultados del 1 de octubre. Los cambios han venido para quedarse. No es digerible que la Europa de la austeridad y los destrozos económicos que han vivido y viven tantos ciudadanos y países tenga o haya tenido dirigentes como Juncker, Barroso, Arias Cañete, Neelie Kroes… personajes cuyos comportamientos, en algunos casos legales, son moralmente reprobables y nada ejemplares. Tampoco lo es no poder hablar o negociar con todos los grupos presentes en la Cámara, mientras se comporten pacíficamente y ello a pesar de que algunas declaraciones nos desagraden y no nos inspiren confianza. El diálogo es la base de la democracia y no es razonable pactar con unos cuando conviene y negarle el derecho de hacerlo al otro porque no le conviene a uno. La composición de las cámaras y parlamentos ha cambiado y parece que para bastante tiempo. Mejor tomar nota.

 

FINANCIACION AUTONOMICA E INDEPENDENTISMO CATALAN (El País, 7 d’Agost de 2016)

Quienes escribimos este articulo estamos convencidos de que la España de las Autonomías es un éxito por mucho que se estén produciendo litigios entre el Gobierno Central y diversas Comunidades Autónomas que acaban, con demasiado frecuencia, ante el Tribunal Constitucional. No creemos que la independencia reclamada por una parte de la ciudadanía de Cataluña derive solamente de la cuestión de la financiación autonómica pero sí afirmamos que hay que solucionar los temas de desencuentro entre los cuales el de la financiación autonómica no es menor.

Es en este contexto que la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (FEDEA) y la Fundación Internacional Olof Palme (FIOP) han impulsado un ejercicio de reconciliación sobre la financiación autonómica entre las Comunidades Autónomas y el Estado Central mediante una serie de seminarios realizados hasta ahora en S’Agaró, Barcelona, Madrid y Sevilla tratando de limar los puntos de desacuerdo y enfrentamiento detectados en el Consejo de Política Fiscal y Financiera de cara a reformar el actual modelo de financiación autonómica.

Los que suscribimos estas líneas no somos rupturistas con la realidad constitucional española pero estamos entre los catalanes que querrían que la Administración del Estado tomara conciencia de que es preciso buscar soluciones para evitar que tantos ciudadanos se sientan incómodos en España tal como muestran los resultados electorales del 26J.

El principal argumento de los independentistas ha sido que las regiones mediterráneas EURAM (Cataluña, Valencia y Baleares) sufren un “expolio fiscal” o, al menos, soportan una solidaridad excesiva respecto a otras regiones españolas, tanto si los cálculos se efectúan en base al método del flujo monetario como si se efectúan en base al método carga-beneficio.

Las regiones EURAM aceptamos el régimen especial que se aplica a las Islas Canarias,  como región “Ultraperiférica” que debe ser objeto de una atención particular.

Estamos preocupados,en cambio,por los beneficios que le reporta a Madrid la capitalidad  del Estado y los regímenes especiales aplicados a Euskadi y a Navarra, principal distorsión del actual sistema de financiación de las Comunidades Autónomas. Sin discutir la legitimación constitucional de los regímenes forales hay que proceder a una reconsideración del montante del cupo vasco y de la aportación navarra pues se produce una diferencia de recursos que algunos autores cifran en cantidades que oscilan entre el 30 y el 100% de los recursos a los que tienen acceso las Comunidades Autónomas de régimen general.

La otra crítica que plantean las Comunidades EURAM y que suscribimos es la arbitrariedad que suponen las violaciones del principio de ordinalidad.

Nadie discute que regiones relativamente ricas deban aportar a las regiones relativamente pobres para conseguir que los servicios básicos queden debidamente atendidos  pero el sistema actual resulta excesivamente complejo y se introducen cambios arbitrarios en la posición relativa de las comunidades autónomas en términos de recursos por habitante ajustado.

Podemos añadir, a esto, otras disfunciones importantes:

– los retrasos en las entregas a cuenta por la previsión de ingresos futuros en concepto de IRPF,IVA e IEEE  por parte  del “Fondo de Garantía de los Servicios Públicos Fundamentales” y del “Fondo de Suficiencia Global” en el actual sistema de financiación de las Comunidades Autónomas de régimen Común,

– la discutible distribución del déficit tolerado por Bruselas entre el Gobierno central y las Comunidades Autónomas y

– la propia existencia del “Fondo de Liquidez Autonómica”,  que financia con créditos gastos e inversiones que deberían ser cubiertos sin recurrir al endeudamiento.

Todo ello crea tensiones que en el caso de Cataluña dan lugar a una reivindicación política de alcanzar un “estado propio integrado en la UE” que, aunque no se sabe muy bien qué costes y beneficios estáticos y dinámicos comportaría –como sucede con el Brexit-, ha generado una idealización de que “solos mejor que en España”.

 A nuestro entender, es necesario diseñar un sistema transparente en el que los ciudadanos de regiones “donantes” y regiones “receptoras” se sientan cómodos y no puedan invocar incomodidades o agravios relativos no explicables por razones objetivables. Es urgente que el nuevo Gobierno español que se constituya busque soluciones que no se basen exclusivamente en argumentos puramente técnicos y que comprendan elementos políticos que consigan apaciguar las desavenencias que lo puramente técnico, siendo esencial, no puede solventar.

Las reuniones impulsadas por FEDEA y FIOP  muestran que es posible lograr un acuerdo  aceptable por todos, incluso por los catalanes.

 ———————————————————————-

Anna Balletbó es presidenta de la Fundación Internacional Olof Palme y Francesc Granell es Catedrático emérito de la Universidad de Barcelona

Entrevista a Anna Balletbò al diari El Punt-Avui

El passat dia 12 de juny el diari El Punt-Avui va publicar una entrevista del periodista Ricard Palou a la Presidenta de la Fundació Internacional Olof Palme, Anna Balletbò.

Entrevista completa: http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/975525-len-certa-manera-el-cop-destat-va-triomfarr.html

XII Acte d’Entrega de les Medalles de la Fundació Internacional Olof Palme

Discurs d’Anna Balletbò, presidenta de la Fundació Internacional Olof Palme

Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona

2 de març de 2016

Excelentíssima Alcaldessa, Excelentíssima Ambaixadora de Suècia, President de la Generalitat Pasqual Maragall, regidors, cos consular, associacions, membres de la Fundació, amics suecs i amics catalans, bona tarda a tothom.

La figura del dirigente sueco Olof Palme y la existencia de la Fundación que tengo el honor de presidir es una historia larga y fructífera a la que he dedicado gran parte de mi vida.

No fue una casualidad, más bien una causalidad que como Vicepresidenta de la Asociación de amigos de las Naciones Unidas de España un día de 1985 nos reunimos como todos los viernes a última hora de la tarde, la Junta de la asociación para debatir sobre la gestión de la misma. La Asociación concedía anualmente el Premio por la Paz, que se otorgaba a personas de relevantes méritos en favor de dicha causa. Aquel viernes de mayo en la reunión que mantuvimos propuse el nombre de Olof Palme. Sabía que el Presidente de Gobierno, Felipe González, tenía previsto viajar a Suecia, aceptando una invitación de Palme y pasar algunos días del mes de agosto en Kiruna. Pensé que si obtenía el acuerdo de la Junta de la Asociación y le entregaba a Felipe una carta para que a su vez la entregara a Olof Palme había muchas posibilidades no sólo de que aceptara el premio, si no que viajara a España personalmente a recogerlo.

Había sido elegida diputada en abril de 1980 y por ello me resultaba fácil entregarle la carta a Felipe González. Estábamos al final de la década de los 80 en una Europa de fuertes liderazgos: Margaret Thatcher, en línea con el presidente americano Ronald Reagan; Helmut Kohl, Michael Gorbachov, François Mitterrand, Bruno Kreisky, Felipe González y Olof Palme. Un mundo que, al final de la Guerra Fría, había impuesto la política de la disuasión que había culminado en una loca carrera armamentística y una capacidad infinita de autodestrucción con centroeuropa como campo de batalla. La Unión Soviética se había colapsado desde el punto de vista tecnológico y los derechos de los ciudadanos empezaban a asomar por encima de los derechos de los estados en una demanda creciente de libertad individual incluso en aquellos países como Chile, Nicaragua, El Salvador, Guatemala, Argentina, Hungría, Polonia, Checoslovaquia, etc. con represivas dictaduras. En este mundo convulso y en transformación la Suecia de Olof Palme brillaba con luz propia. Con un estado social fuerte, una tasa de paro reducida, pensiones aseguradas y un sistema educativo avanzado. Era la luz de una estrella polar que iba abriéndose paso entre la oscuridad del neoliberalismo desregulador de Reagan y Thatcher y por si esto fuera poco Olof Palme, desde la neutralidad de un país no alineado, opinaba sobre Chile, Nicaragua, Cuba, Sudáfrica y el conflicto Irán–Iraq. ¡Qué demonios se había creído el sueco Palme que además se atrevía a plantear la distensión del desarme frente a la disuasión del armamento nuclear!

Palme viajó a Barcelona con su esposa Lisbeth, le otorgamos el Premio de la Paz y poco más de dos meses más tarde, concretamente el 28 de febrero de 1986 moría asesinado en las calles de Estocolmo acontecimiento que hoy recordamos 30 años después.

Tras el asesinato, un grupo de amigos que habíamos tenido el honor de conocerlo decidimos impulsar la Fundación Internacional Olof Palme en su memoria para continuar, aunque sea desde la modestia, el trabajo de aquel gran estadista que al final de la dictadura de Franco en 1975, salió por las calles de Suecia con una hucha reclamando fondos para la libertad en España: FÖR SPANIENS FRIHET. Lisbeth Palme, Felipe González, Javier Pérez de Cuéllar, Willy Brandt, Nelson Mandela, Boutros Gali, recientemente fallecido, entre otros, aceptaron inmediatamente incorporarse al Patronato de la Fundación.

Hoy nos acompañan dos personas que conocieron y trabajaron con Olof Palme: el embajador, Ministro de Cooperación Internacional y asesor de Palme, Pierre Schori, a quién concedimos la Medalla de la Fundación en la primera edición en 2004 junto al hijo de Olof Palme, Joakim Palme, y la diputada y destacada feminista sueca Maj Britt Theorin.

Schori es un amigo de hace años. Visita España a menudo y habla un estupendo español que aprendió en sus viajes de activista político por América Latina y que le sirvió para ejercer por encargo de Palme una diplomacia secreta que le llevó a entrevistarse con dirigentes como Fidel Castro, Raúl Castro, Henri Kissinger, Leónidas Brézhnev, François Mitterrand, José Figueras, Óscar Arias, Daniel Oduber, Ricardo Lugo, Juan Somavía, Juan Manuel Santos, Isabel Allende, Régis Debray, Václav Havel entre otros y también con trabajadores de la cultura como Carlos Fuentes, Guillermo Cabrera Infante, Mario Vargas Llosa, Julio Cortázar, Ernesto Sábato, Adam Michnik y Gabo, Gabriel García Márquez, que llamaba a Pierre: el latinoamericano que vino del frío.

Secretario Internacional del Club de Estudiantes Socialdemócratas Schori trabajó la red de estudiantes en diferentes países latinoamericanos además de contactar con 20 estudiantes que la Organización Nacional de Estudiantes de Suecia había becado 4 meses y habían regresado a sus respectivos países, para apoyar las luchas populares contra las criminales dictaduras impulsando la creación de partidos socialdemócratas.

Entre la muchas cosas que me han interesado del libro de Pierre Schori “Conversaciones con el enemigo”, del que hemos conseguido algunos ejemplares que están a su disposición, quiero destacar la denuncia que hace de las estrategias del llamado “asesinato selectivo” con el objetivo de eliminar todos los líderes ciertos o presuntos dentro de la oposición y los movimientos populares. Ese método usado a menudo por los escuadrones de la muerte en los años 80 y 90 contra la disidencia en América Central, ha sido también adoptado de forma mucho más reciente en la Rusia de Putin contra los disidentes y en Israel y los Estados Unidos contra supuestos terroristas. Y deseo añadir una reflexión de Schori cuando en sus actividades internacionales y en los informes que enviaba al Partido Socialdemócrata y a la IUSY informó como la lucha ideológica entre los democratacristianos y los comunistas tenían ya un competidor potencialmente serio: un movimiento socialdemócrata en crecimiento. La socialdemocracia tenía su máximo exponente en los llamados partidos populares y los partidos socialistas. Estos últimos eran pequeños. Los partidos populares eran fuertes entre los trabajadores y entre las clases medias: APRA en Perú; Acción Democrática en Venezuela, PRD en la República Dominicana y el PLN en Costa Rica. Pierre recomendaba que se apoyaran. Quizás a algunos esta reflexión los traiga de algún modo al presente. Amigo Pierre, no creo haber descubierto secretos de Estado. La mayoría de lo que he explicado está en tu libro y el trabajo de tu larga carrera política y diplomática está en la historia.

Maj Britt Theorin sirvió en el Parlamento Sueco durante 24 años. La conocí cuando ya llevaba más de 16 años y recuerdo una conversación con ella en Washington en diciembre de 1987 cuando como miembros del Grupo Internacional: “Women Parliamentarians for Peace”, Mujeres Parlamentarias por la Paz trabajábamos para hacer lobby con todas las Embajadas y representantes del Congreso de los Estados Unidos a favor del desarme entre Ronald Reagan y Michael Gorbachov que, tras el fracaso de la cumbre de Reikiavik en octubre de 1986, culminó con éxito, con la firma del Tratado de Fuerzas Nucleares de alcance intermedio el día 8 de diciembre de 1987 en Washington.

“Maj Britt, le dije en una cena, cuando sea mayor quiero ser como tú y ser diputada 16 años”. Resistí 20 pero no he podido ser como ella. Ella fue diputada 24 años en el Parlamento sueco, Embajadora para el Desarme en Naciones Unidas, eurodiputada durante 9 años y miembro de la Comisión de Cambera para la eliminación de armas nucleares, entre muchas otras cosas. Logré sin embargo aprender de ella a no rendirme, a ser persistente, a trabajar por el desarme, por la paz y por los derechos de las mujeres. Maj Britt, sólo logré sustituirte en la presidencia del grupo Parlamentarias por la Acción Gobal, Parliamentarians for Global Action.

Admiro a esta mujer que en el año 2008 junto con la belga Magda Haalvoet denunció la inquietud global de las investigaciones militares como arma de destrucción masiva del programa HAARP de los Estados Unidos o del proyecto ruso SURA basadas en la manipulación de la ionosfera de la tierra cuya misión es modular la energía transferida por el sol y que puede alterar el medio ambiente produciendo el cambio climático o la guerra geofísica. Lamentablemente, no estoy hablando de la Guerra de las Galaxias. La ionosfera se usa como reflector de comunicaciones por radio y para el trayecto de misiles. En caso de guerra una región enemiga podría ser manipulada para cambiar su clima favoreciendo una alta concentración de energía en la zona hasta privarla del agua. Maj Britt Theorin pidió que se creara una comisión, que se creó, en el Parlamento Europeo para la investigación de las implicaciones legales, ecológicas y éticas del programa HAARP.

Siendo eurodiputada fue elegida presidenta de la Comisión de Asuntos de la Mujer. Maj Britt dio un cambio radical al funcionamiento de la Comisión. Creó 7 grandes áreas de trabajo entre ellas: Tráfico de mujeres; Mujeres negociando la Paz; Igualdad de Derechos, etc. Logró muchos éxitos. Consiguió la aprobación del primer acuerdo de la Unión Europea para acabar con el tráfico de mujeres, aumentó las penas de prisión para quienes violaban la ley hasta 8 años de duración y logró que las víctimas tuvieran apoyo durante un amplio período hasta lograr el equilibrio psicológico y recuperar la autoestima. Desde la Comisión para la Presencia de Mujeres en las negociaciones de Paz logró que más de 50 países adoptaran las resoluciones de la Comisión e incorporasen mujeres en todas las plataformas negociadoras de la paz.

Maj Britt, necesitamos que sigas luchando. Queda mucho por hacer, para dar a conocer investigaciones peligrosas que debemos conocer, porque como tú dices la guerra es demasiado importante para dejársela a los Generales. Hay desgraciadamente un largo camino de lucha también a favor de los derechos de la mujer. En Arabia Saudí, en Iraq, en Irán. A favor de las mujeres azaríes sistemáticamente violadas por el Daesh, de las mujeres que emigran entre las bombas sirias no importa el autor y también en los BANLIEU de París, de Londres, de Barcelona… Hoy mismo hemos sabido que sólo en los 2 primeros meses de este año, 122.000 sirios, de los que un 50% son mujeres y niños, han llegado a las costas europeas, 3 veces más que en los primeros 6 meses de 2015. ¿Qué es lo que no estamos haciendo los europeos? ¿Cómo podemos permitir lo que está pasando?

Por todo lo que has hecho, por todo lo que harás y por el respeto que te tenemos la Fundación Internacional Olof Palme te entrega la Medalla de la Paz en reconocimiento de todo lo que nos has enseñado.

Gracias Maj Britt…

Intervenció d’Anna Balletbò a l’acte de cloenda de la XX Trobada d’Economia a S’Agaró

S’AGARÓ, 28 DE NOVEMBRE DE 2015

Ministre Jorge Fernández Díaz, President Miquel Valls, President Josep Lluís Bonet, President Fainé, alcalde de Platja d’Aro, autoritats, ponents, amics tots.

Sé que hem arriscat molt organitzant la XX Trobada de Economia a S’Agaró aquests dies. No vull ocultar els inconvenients que aquesta decisió ha comportat, però amb la ajuda de tots i de manera molt especial amb el recolzament del Ministre i dels sponsors, La Caixa i Deloitte, ens podem donar per satisfets. Malgrat la permanent agitació electoral en que ens veiem obligats a viure en els darrers 5 anys, 3 votacions no previstes i poden ser quatre, hem cregut que teníem la obligació de preservar la normalitat que, en un país democràtic, és la base de la convivència i del progrés.

Es una molt bona oportunitat comptar avui aquí amb el Ministre de l’Interior d’Espanya. Aquests darrers temps els ministres de l’Interior estan malauradament a les portades dels diaris. T’hem vist a la cimera de Brussel·les, a Madrid a la reunió del pacte antigihadista. I hem seguit, per declaracions teves, que has obert la porta a una reforma de la Constitució. Has estat prudent i ho has fet amb totes les salvetats, entre altres coses, has dit que cal saber el que s’ha de reformar abans de fer-ho, has advertit que no esperin els independentistes que s’inclourà el dret a la autodeterminació. Bé, són advertiments dins de la normalitat amb to d’admonició que pot agradar mes o menys, però el mes important es que ho has dit.

Hi ha un consens generalitzat a Catalunya de que després del 20 de desembre, siguin quins siguin els resultats, caldrà plantejar el tema català sense més demora. Moltes de les formes, declaracions i fins i tot votacions són plenament rebutjables, però expressen un gran malestar que ve de lluny i cal abordar de molt a prop. Catalunya demana respecte, no només a la llengua i la cultura sinó a la convivència. Com el ministre ha dit, la Constitució no són les taules de la llei, l’hem fet i votat els homes i les dones i la podem caviar. Cal un ampli consens de les forces polítiques, estic totalment d’acord més encara, sense el Partit Popular no es pot fer la Reforma de la Constitució i sense el PNB i els votants tradicionals de Convergència, o com s’hagi de dir, tampoc.

Ministre tenim davant una oportunitat per calmar els ànims. Necessitem reafirmar que en la lluita antigihadista tots hi som comptats. Seria important conèixer si a Madrid es treballa per estovar aquesta reforma Constitucional, amb la boca petita, però si s’hi treballa i també per un acord econòmic que sense oblidar la solidaritat, respecti la ordinalitat. La Constitució Española contempla actuacions en l’article 155, però també en contempla abans en el 138, quan garanteix la realització efectiva del principi de solidaritat consagrat en l’article 2, vetllant per l’establiment d’ un equilibri econòmic, adequat i just entre las diverses parts del territori espanyol. Permet-te’m Ministre dir, que això és la base del principi de ordinalitat. Principi que propugna una limitació del fons de solidaritat interregional (ara podríem dir interautonòmica), per evitar que les comunitats mes riques, després d’aportar al fons comú, baixin llocs en finançament per càpita o recursos. El polític socialdemòcrata suec Olof Palme que dona nom a la nostra Fundació, deia una cosa rellevant però poc habitual als països del sud d’Europa. A mi deia, no em preocupa, que els rics siguin més rics, el que vull és que els pobres deixin de ser pobres.

Ministre ets l’únic representant Català que tenim al govern. A tu et demanem que continuïs pel camí endegat. Les eleccions passen, els governs alternen, però els pobles sempre demanaran un tracte més just si així ho perceben. Catalunya no pot prescindir d’Espanya, però Espanya no pot prescindir de Catalunya i encara més, Espanya ha d’afavorir el creixement de Catalunya i de la seva gent, pel bé de tots.

Gràcies Ministre, per compartir amb nosaltres i per voler escoltar-nos.

Intervenció d’Anna Balletbò a l’acte inaugural de la XX Trobada d’Economia a S’Agaró

S’AGARÓ, 27 DE NOVEMBRE DE 2015

Conseller Santi Vila, President Valls, Alcalde de Platja d’Aro, President Ximo Puig, Presidenta Francina Armengol, Presidenta Rodríguez, President Gay de Montella, President Montilla, amic Miquel Iceta, amics tots, benvinguts.

Han passat 26 anys des de que l’estiu de 1989 amb els amics Fabià Estapé, Joan Tapia i Ramon Trias Fargas vam celebrar una trobada informal per parlar d’economia. Hi havia també Andreu Morillas i d’aquella reunió va sorgir la iniciativa d’organitzar anualment la Trobada d’Economia a S’Agaró. Teníem dos antecedents per fer-ho a S’Agaró. Espanya, juntament amb Portugal, havia entrat a la Comunitat Europea el dia 1 de gener de 1986 i els dies 19, 20 i 21 de maig de 1989 el Ministre d’Economia Carlos Solchaga va triar la localitat de S’Agaró per celebrar la primera reunió d’ECOFIN i en aquest mateix Hotel varen tenir els representants dels Ministeris d’Economia Hisenda, Bancs Centrals, etc. dels 12 països que aleshores constituïen la CEE. Hi ha un altre precedent menys conegut. L’economista Josep Maria Bricall en el seu llibre Política econòmica de la Generalitat (1936-1939) explica com a l’any 1936, després del triomf electoral del Front Popular, Josep Tarradellas aleshores conseller de Serveis Públics, Economia i Finances va organitzar a S’Agaró una trobada econòmica per planificar l’economia de guerra de la Generalitat de Catalunya. (la cita es històrica no actual). En Josep Maria Bricall guarda una fotografia de l’escalinata de l’Hotel en que surten tots els assistents i que li va regalar Josep Tarradellas.

Durant aquestes vint edicions hem tractat d’actuar com a deixebles de Joseph Schumpeter defensor de la llibertat intel·lectual en la ciència econòmica. Schumpeter predicava un cert escepticisme i renunciava a adoptar no ja la mentalitat missional, si no fins i tot el to. Creiem que la llibertat intel·lectual – valor de primer ordre – ha de ser vetllada i propiciada entre els economistes, singularment en el temps que vivim. Gunnar Myrdal ho completa perfectament amb la admonició als estudiants d’Econòmiques del Caire: “procureu d’ésser rebels competents”. La rebel·lia, en qualsevol concepció, es pot i s’ha de donar per descomptada; la competència ha d’ésser impartida i exigida. Crec que tots plegats hem tret bona nota.

La celebració de la XXa Trobada coincideix en un moment especialment delicat de l’economia i la política catalana però també espanyola i europea. La crisi 2008-2012 ha constituït el pitjor xoc econòmic en dècades que hem afrontat amb un esforç de reforma que cal valorar positivament malgrat un context econòmic complicat. Però hi ha aspectes d’aquesta crisi que no hem sabut afrontar adequadament. L’atur a Espanya n’és l’aspecte més sagnant i en especial l’atur dels joves. També s’ha endegat un complex procés de reformes de les entitats financeres per garantir la seva solvència i aquí sorgeix la crítica obligada a l’actitud reprovable d’algunes entitats bancàries i caixes d’estalvi que han maltractat a impositors i clients amb productes irresponsables i desnonaments que poden ser legals però no morals. Hi ha rebuig de la població que ha contemplat i contempla com s’incrementen les desigualtats dins de l’àmbit espanyol i català mentre s’informa d’ escàndols d’indemnitzacions milionàries i una corrupció insofrible. Tot plegat ha comportat rebuig als partits tradicionals que tampoc han sabut entendre què passava i reaccionar en conseqüència.

Ara que Espanya comença a sortir de la crisi amb un creixement important i superior al d’altres països europeus, tenim l’obligació d’aprofitar l’embranzida de la nostra economia espanyola i catalana per continuar millorant la productivitat, reimpulsar les iniciatives exportadores i aprofundir en la creació de llocs de treball i en la correcció de les desigualtats.

En aquesta XXa edició afrontem un moment especialment preocupant degut a l’extensió, de manera desconeguda fins ara, de l’urpada del terrorisme en el cor de les capitals europees. És un fet nou que pot comportar pèrdues humanes i econòmiques molt importants. El dolor de París i la paralització de Brussel·les, la capital europea, més de 4 dies és una evidència dolorosa de la nostra debilitat i de les conseqüències de decisions errònies i deixadeses imperdonables. La seguretat ha passat a ser un element hegemònic pels estats i per les organitzacions empresarials. L’anomenat web fosc, nou tipus de delinqüència arrelada a l’espai cibernètic i hàbilment utilitzada pel Daeix, comportarà una demanda exponencial de serveis de seguretat, tot i que els experts estimen que hi ha un dèficit de més de 200.000 llocs de treball que no es cobreixen per manca de candidats.

Però hi ha encara més reptes, relacionats amb el tema de la seguretat, el flux migratori massiu que estem vivint a Europa degut a la guerra siriana i altres conflictes armats. És el desplaçament humà més important després de la II Guerra Mundial amb la variable de que es tracta d’emigrants de diferent llengua, cultura i religió. Molts d’ells amb bona qualificació professional però que amb l’arribada massiva està provocant rebuig i un increment de les posicions polítiques més xenòfobes en el cor dels països fundadors de la Unió Europea i en tots els altres.

Hem de donar noves respostes a tots aquests problemes. Hem d’afrontar una globalització que no és només econòmica i de mercats sinó que ho és també de migració, de terrorisme, de malalties, de medi ambient, etc. Europa ha de modernitzar les economies i garantir la productivitat i el creixement davant els reptes asiàtics. Es una complexitat que ens obliga a canviar la manera d’abordar, entendre i adaptar-nos als nous reptes de forma diferent de com ho hem fet fins ara. Espanya i Catalunya no estan al marge de tots aquests sotracs. La ciutadania ha reaccionat amb l’aparició de nous partits polítics amb vocació regeneradora, encara no consolidada a la espera de veure com s’adapten a la tossuderia de les realitats complexes.

A Catalunya el descontent s’ha canalitzat amb un increment important a favor de la independència. En molts casos com a palanca per afavorir un tracte diferent de la llengua i la cultura, un tracte més respectuós amb la nostra manera de ser i també a favor d’un nou acord econòmic, que sense oblidar la solidaritat, respecti l’ordinlitat i no constitueixi una càrrega feixuga per les nostres necessitats i voluntat de creixement. Però en política no sempre els resultats són com un preveia i un cop oberta la caixa de pandora i la celebració de 3 eleccions en menys de 5 anys es planteja un escenari complicadíssim i desfilagarsat amb declaracions i votacions rupturistes i antidemocràtiques que impossibiliten una sortida pactada. No es nou, permeti’m que citi a qui va ser director de la Vanguardia Agustí Calvet, Gaziel en el llibre – recull de 47 articles: Tot S’ha perdut prologat per Enric Juliana. Todo se ha perdido, incluso el honor. Las Cortes de la Repúlica acaban de rematarlo: el Estatuto queda suspendido sine die”. Defensor de la tercera via, Gaziel descrivia l’aldarull esperpèntic del 6 d’octubre. Res és igual, afortunadament, però la declaració rupturista del Parlament de Catalunya en la seva sessió constitutiva del dilluns 9 de novembre ha alarmat a les Cancelleries europees, al sector empresarial i fins i tot el Financial Times va fer una editorial. Res de bo augura.

El Cercle d’Economia va emetre una nota d’opinió el 20 de Novembre, que alerta sobre la inseguretat jurídica i la incertesa creada en empreses, inversors i estalviadors assenyalant que la declaració del Parlament, no només trenca la legalitat, sinó que suposa un risc de fractura social. Subscric plenament la nota. La deslocalització d’empreses i de comptes que ja fa temps que esta en marxa, s’ha accelerat arrel de les votacions de Junts X si i la CUP i pot agreujar-se en cas de que les dues formacions arribin a un acord de govern.

Tornem a Gaziel, per aquest guixolenc o ganxo: “El separatismo es políticamente para Catalunya, algo mil veces más difícil que el intervencionismo en España. Requiere un esfuerzo importante mayor que el exigido por el intento de influir en la marcha del Estado español y modificarlo.”

Serveixin aquestes Jornades i especialment les eleccions del 20 de desembre per dibuixar un nou escenari. Espanya ha d’entendre i atendre moltes de les demandes catalanes. Cal endegar una reforma sense ruptura, una readaptació de la Constitució que permeti l’encaix de les aspiracions de Catalunya dins d’una Espanya que també ha de canviar. I caldrà votar-ho.

Catalunya ha de poder cosir l’esparracament i recuperar el prestigi per l’única via transitable que per Gaziel era la intel·ligència, tolerància i transacció i com diu Miquel Iceta, el camí del diàleg, negociació i pacte.

Espanya ha de trobar Catalunya per respectar-se.

Moltes gràcies.

Intervenció d’Anna Balletbò a la XIX Jornada de Mediació de la Fundació Internacional Olof Palme

Santa Coloma de Gramenet, 11 de juliol de 2015

Intervenció d’Anna Balletbò a la sessió inaugural de laXIX Jornada de Mediació sobre: “La convivència segura. Mediació i policia: vies de col·laboració.”

Il·lustríssima Senyora Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet; Senyor Albert Batlle, director general de la Policia; Senyora Rosa Torre, directora del Centre en Dret Privat de Catalunya, amics i amigues, benvinguts tots a la XIX Jornada de Mediació sobre: “La convivència segura. Mediació i policia: vies de col·laboració.”Des de l’any 2000, fa 15 anys, la Fundació Internacional Olof Palme organitza aquestes Jornades de Mediació que des del primer moment varen comptar amb la col·laboració de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. Durant aquestes Jornades s’han tractat diversos temes relacionats amb la mediació com ara la conciliació laboral i familiar, la immigració, la mediació escolar, la mediació familiar i comunitària, entre molts d’altres. En aquesta XIX edició de les Jornades hem volgut tractar la mediació lligada a les tasques de seguretat i prevenció dels cossos policials.

Els mètodes alternatius de resolució de conflictes, i més concretament la mediació tal i com la coneixem, poden ser aplicats en diferents àmbits: comunitari, social, familiar, mercantil, educatiu… A simple vista podria semblar que la mediació i la seguretat no tinguin massa a veure, però no és així, la mediació i la seguretat han d’anar de la mà si volem oferir a la ciutadania un servei públic eficaç i de qualitat, ja que sabem que a través de la mediació es difon la pau, la convivència en harmonia i el diàleg.

La tasca policial generalment és repressiva, sancionadora quan ja s’ha produït el conflicte, la falta o el delicte. Una policia que actua a requeriment del ciutadà. L’acció exclusivament reactiva forma part dels models tradicionals de seguretat enfocats a solucions parcials i a curt termini, també denominats “apaga focs”. Per això són necessaris models innovadors d’intervenció, d’acord amb les actuals circumstàncies socials, que apliquin mètodes alternatius de gestió i transformació de conflictes i que impliquin la interacció dinàmica entre la ciutadania, les parts en conflicte y els cossos de seguretat.

Els tipus de conflictes que es gestionen a través de la mediació solen ser:

• Conflictes comunitaris: entre veïns, comunitats, a la via pública…
• Grups de joves que es reuneixen en places, juguen a futbol…
• Conflictes escolars: tant si es produeixen en l’interior del centre escolar com si són ocasionats al carrer per alumnes o ex alumnes del centre i pares i mares dels alumnes.
• Conflictes familiars entre pares i fills, conflictes generacionals…

El coneixement de la comunitat de manera més profunda comporta que la tasca duta a terme mitjançant la mediació policial sigui més freqüent, sobretot en els conflictes comunitaris i de família.

La mediació policial a més de ser una funció assignada per la Llei, és una eina o tècnica utilitzada per la policia per ajudar a les persones a resoldre de la millor manera i el més ràpidament possible les situacions de conflicte que poden sorgir de la convivència diària, per tal d’evitar que aquestes situacions conflictives acabin en llargs i penosos processos penals i/o administratius que acaben trencant les relacions entre les persones.

La formació en mediació i la qualitat en la seva aplicació és la clau de l’èxit que permet als cossos de seguretat adaptar-se als nous reptes i canvis que sorgeixen en la societat i disposar dels instruments necessaris per a gestionar-los, amb la conseqüent millora en l’eficiència i l’eficàcia i per tant, en una millora del servei a la ciutadania.

Es tracta d’introduir la cultura de la mediació o pacificació social, mitjançant la responsabilitat ciutadana, el respecte per la diferència i la gestió del conflicte com a quelcom positiu, que ens portarà a treballar els problemes de convivència millorant les relacions socials y, en definitiva, la prevenció de la violència.

XI Entrega de Medalles de la Fundació Internacional Olof Palme

Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, 30 d’abril de 2015

Intervenció Anna Balletbò

Excel·lentíssim senyor Alcalde de Barcelona, estimats Pasqual Maragall, Tomás Alcoverro i Josefina Castellví, Il·lustríssims regidors, cos diplomàtic, autoritats, amics tots.

És una satisfacció tornar-nos a trobar per tercer any consecutiu en aquest magnífic Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona que representa amb tota solemnitat la història de la nostra ciutat i per tant la nostra pròpia història.

Avui estem de nou aquí per retre homenatge a tres persones que són a l’hora tres amics i tres catalans universals: Josefina Castellví, científica de primer nivell; Tomás Alcoverro, mestre de periodistes i Pasqual Maragall inoblidable Alcalde de la nostra ciutat.

Josefina Castellví, doctora en Ciències biològiques i professora d’Investigació del Centre Superior d’Investigació Científiques és també oceanògrafa i especialista en biologia marina. Investigadora a l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona, és coneguda especialment per la seva constància juntament, amb el també científic, Antoni Ballester per haver aconseguit que Espanya posés en marxa una base a l’Antàrtida durant l’estiu austral de 1987-88. Va ser la màxima responsable durant quatre campanyes entre els anys 1989 i 1993. Ella ha estat i és una defensora de la seguretat i la supervivència de l’Antàrtida i el seu mestratge ha impregnat les delegacions espanyoles, nomenades pel Ministeri d’Afers Estrangers, presents en les Assemblees Generals del Tractat Antàrtic.

Com molts de vostès jo vaig començar a saber de la senyora Castellví per la premsa i també dins l’àmbit universitari per amics que explicaven la seva meravellosa aventura professional i vital. Durant anys s’ha negat que les dones poguessin ser científiques i jo avui aquí vull afirmar amb rotunditat l’absurditat d’aquesta negació. He tingut el privilegi de conèixer tres dones catalanes de molt nivell. L’amiga geòloga Carmina Virgili, que ens va abandonar recentment, la companya matemàtica Teresa Riera i Josefina Castellví que avui ens acompanya.

Vull Josefina dir-te que t’envejo. Vaig tenir l’oportunitat al 1999 de conèixer les bases a l’Antàrtida Juan Carlos I i Gabriel de Castilla amb un equip d’investigadors del CSIC amb el vaixell de l’armada espanyola Hespérides. El silenci absolut que només es trenca per les caigudes dels blocs de gel de les glaceres al mar, la fascinació de perdre la perspectiva perquè no hi ha objectes amb que relacionar l’altura, la velocitat amb que el sol surt i s’amaga darrera dels núvols, els colors de la neu i el gel que no són sempre blancs si no que poden ser blaus, grocs, liles… És una borratxera de naturalesa però sobretot Josefina, no oblidaré mai el carinyo amb que joves investigadors deixebles teus cuiden el prat de líquens, que és la única cosa que verdeja, davant dels pavellons de la base Juan Carlos I: “Amb compte! No trepitgis” em van dir els investigadors Víctor Alba i Gamboa “és el prat de la Doctora Castellví i aquí hi ha líquens que tenen més de 10.000 anys!”

Per tot el que has fet per la ciència, per tot el que has fet per la sostenibilitat, per tot el que has fet per preservar el patrimoni natural per futures generacions la Fundació Internacional Olof Palme es complau en retre’t homenatge amb l’entrega de la Medalla de la Fundació obra del pintor-escultor Antonio Beneyto, que avui també ens acompanya.

Tomás Alcoverro és el nostre mestre. Qui no ha llegit fascinat les cròniques que ens envia des d’Orient Mitjà des de fa 45 anys. Llicenciat en Dret i en Periodisme es va iniciar escrivint a Revista de Badalona, Destino, Correo Català i des de 1970 viu a Beirut i ha publicat més de 7.000 cròniques per La Vanguardia.

Ha viscut en primera línia totes les guerres que allà s’han produït, que no són poques. Les del Líban entre 1975 i 1990, l’ocupació turca de Xipre, la guerra entre Iraq i Iran, les guerres contra el règim de Sadam Hussein, el cop d’estat i la revolució islàmica a l’Iran i les antifades palestines. Tomás ha ajudat molt a la Fundació Internacional Olof Palme ha participat en nombrosos seminaris que sobre Orient i Occident hem celebrat durant anys al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra.

Tomás va ser dels pocs corresponsals occidentals que no es va moure dels barris de l’oest de Beirut durant l’època més dura de terror i segrestos. Ell no volia deixar el seu pis al barri de Hamra i com explica tan bé en el seu llibre “La història des del meu balcó”, amb trets visibles a la façana, Tomás ha vist desfilar la bogeria humana amb la que portem convivint tots els de la nostra generació. Com va dir l’economista John Kennet Galbraid: “la guerra és el més gran fracàs de l’ésser humà”.

Tomás ens ha fet de guia pels camps de Sabra i Shatila i ens ha ajudat quan hem tractat de millorar les condicions de vida de la població palestina en aquests degradats suburbis de Beirut.

Avui Tomás Alcoverro, com molts de nosaltres, s’esgarrifa de veure la insensibilitat d’una Europa que deixa que el Mediterrani es converteixi en un immens cementiri i oblida els principis més sagrats de la solidaritat i de la Convenció de Ginebra sobre asil als refugiats. Berlusconi va fer aprovar una llei, encara vigent, segons la qual cal penalitzar els pescadors que treballant en aigües de Lampedusa o de Sicília s’atreveixin a salvar a immigrants i refugiats que s’estan ofegant davant de les seves barques. Sortosament cap pescador ha deixat de fer el que humanament sap té el deure de fer. Mentres, a Europa discutim quantes persones estem disposats a acollir 5.000 persones entre els 28 estats de la Unió…??? És menys que les que desgraciadament es poden ofegar aquest 2015. També discutim si cal o no reimplementar el programa Mare Nostrum per evitar que els emigrants s’ofeguin ja que això, diuen pot provocar un efecte crida, “efecto llamada”, és a dir o deixem que els degolli l’Estat Islàmic, Daesh o bé deixem que s’ofeguin davant nostre… no hi ha paraules.

Gràcies Tomás per haver donat veu als que no tenien veu, per haver explicat durant tants anys la injustícia i la crueltat. Gràcies Tomás per haver-nos ajudat a entendre que no podem restar impassibles quan es maten en el cor de l’origen de la nostra civilització Palestina, Síria i Líban. La nostra modesta Medalla vol ser un tribut d’agraïment a la teva feina.

El nostre tercer homenatjat d’avui es Pasqual Maragall i Mira. La trajectòria de Pasqual és ampla i rica. Tant a nivell docent com a nivell polític: economista, professor a les Universitats Autònoma de Barcelona, John Hopking de Baltimore, de Nova York i de Roma. Economista del nostre Ajuntament, Tinent d’Alcalde i Alcalde de la nostra ciutat, President de la Generalitat… però tot i els èxits aconseguits per Pasqual Maragall al llarg de tota la seva trajectòria personal el nom d’en Pasqual i el nom de Barcelona estan íntimament lligat en el record i en l’agraïment de tots.

Jo recordo aquell Pasqual de l’any 1974 impulsant Convergència Socialista però també recordo aquell Pasqual Maragall del 1973 tornant de Nova York amb uns pantalons vermells dalt d’una moto com a paquet conduint el seu germà Ernest i enfilant pel Passeig de Gràcia. Era el Pasqual dels projectes, el Pasqual que volia transformar Barcelona i ja feia anys que treballava per aconseguir-ho. Recordo el Pasqual i el grup d’amics amb qui ens reuníem a La Punyalada per editar una revista al 1973 que Pasqual va proposar es digués “Joc Ras”. Ja saben vostès la dita catalana: joc ras i patada al cul… Eren els últims anys dels alcaldes nomenats per Franco. Aquest era el Pasqual socarró que ambicionava democratitzar l’Ajuntament de Barcelona i que va ser Alcalde de 1982 fins al 1997.

Seria llarg glosar tota la trajectòria de Pasqual. Maria Aurèlia Capmany que va ser regidora de Cultura amb tu, deia “el problema amb el Pasqual és que marxa sempre cap endavant, de pressa i molts no el podem seguir. Quan es gira veu que està sol i la resta hem quedat lluny i ens ha d’esperar…”. Vas anar endavant i ens vas portar endavant. Vas anclar Barcelona al mapa del món.

Deixin que m’aturi en l’elecció de Barcelona en el 1986 com a seu de la XXV ena Olimpíada de 1992. Quina història aquella, quins anys frenètics de transformació, de projectes, d’il·lusió i de realitats. Diana, aquells dissabtes al matí que Pasqual ens portava a visitar obres olímpiques i anàvem donant tombs pel mig de camps mentre ens explicava el projecte de fer arribar la Diagonal fins al mar. Sí, aquell edifici que en dèiem Diagonal 100 i que era l’únic en mig del no res. Aquest Pasqual Maragall que ens va fer comprar bicicletes a tots els amics per sortir en bicicleta des de la porta de la Diputació de Barcelona per anar fins a la Rambla del Poblenou a fer el vermut. Aquest Pasqual que es ficava el xandall i feia curses amb els alumnes d’escoles i instituts. Era la seva manera de despertar-nos tots a la pràctica de l’esport perquè va tenir clar des del primer dia que només l’entusiasme col·lectiu aconseguiria que els Jocs Olímpics de Barcelona, tan desitjats, fossin el clamorós èxit que varen ser.

Va saber aprofitar els Jocs, no només per transformar la nostra ciutat i els seus barris, si no per descentralitzar i compartir l’èxit portant moltes disciplines a altres ciutats de Catalunya i aconseguir també la transformació d’aquestes ciutats: Badalona, Terrassa, Granollers, Castelldefels… totes eren subseus olímpiques, sense oblidar les possibilitats que donava la XXV ena Olimpíada no tan sols per descentralitzar i fer partícips a un ventall amplíssim dels ciutadans de Catalunya, sinó també per projectar cap al futur una ciutat que necessitava una Ronda de Dalt per créixer i per soldar i millorar barris abandonats creant nous centres de ciutat com la nova Rambla del Raval. Esponjant la ciutat vella. Reubicant a veïns en vivendes protegides ens ha allunyat durant molts anys de tenir un banlieur com altres grans ciutats europees on es cou la decepció de la marginació i creix la violència.

Recordo la voluntat de Maragall convidant a periodistes i opinadors, sobretot de Madrid, a visitar la ciutat a conèixer-la, en aquest Saló de Cent, ensenyant la meravella de la nostra història, als oficis representats en aquestes rajoles i buscant la complicitat amb l’objectiu de convertir Barcelona, no només en la capital de Catalunya i doble capitalitat d’Espanya, sinó també en la capital de la Mediterrània i en la capital de l’Europa del Sud.

Avui molts barcelonins i catalans i visitants compatriotes europeus i de tots els racons del món gaudim de la Mar Bella. Hem recuperat la platja, l’hem guanyat per l’esbarjo, hem oblidat el tap de les vies del tren, dels abocadors i de l’abandonament.

Ens vares ensenyar a estimar tots els carrers i totes les places de Barcelona, ens vares ensenyar a entendre què volia dir ser ciutadans de la nostra ciutat.

Encara has fet més. Vas ser solidari amb els Balcans, amb la ciutat màrtir de Sarajevo. Vas incorporar-la com a XI districte de Barcelona i li vas facilitar al seu alcalde un telèfon amb el nostre prefix, el 93 perquè no quedés aïllada. El Barcelona Team també va estar a Pristina on cooperants de Barcelona, entre ells la representant de la nostra Fundació a Kosovo, Delfina Padilla, també aquí present. Vam rebre ajuda i companyonia per rehabilitar 4 escoles i ajudar en les altres 8 que es rehabilitaven amb diners de la ciutat.

Avui Pasqual no se si recordes part del que hem estat explicant. La Fundació Pasqual Maragall per lluitar contra l’Alzheimer està també aquí, a Barcelona davant del Mar. És una iniciativa teva, de la teva família i dels teus amics i col·laboradors i és també de tots nosaltres. Ens sentim solidaris i agraïts de la teva trajectòria vital. Has de saber Pasqual que allà on no arribi la teva memòria arribarà la de Diana la teva esposa, la de Cristina, Ayri i Guillem, la dels teus néts i la de tots nosaltres.

La nostra memòria és la teva.

Estabilitat al Magrib: Seguretat i Desenvolupament Econòmic

I Seminari: Estabilitat al Magrib: Seguretat i Desenvolupament Econòmic

 2 y 3 de Marzo de 2015. Rabat

Intervenció d’Anna Balletbò a la sessió inagural

Excelentísimo Señor Embajador, Conseller Santi Vila, Presidente Mohamed Boudra, Alcalde de Rabat, General Ballesteros, amigos ponentes españoles y marroquíes, asistentes,  buenas tardes a todos.

Hace tiempo que queríamos poner en marcha alguna iniciativa en Marruecos. Debo reconocer, y ustedes disculparán mi sinceridad, no es fácil. Vivimos muy cercanos y sin embargo nos conocemos poco. La oportunidad de organizar el presente Seminario ha venido de la mano de la Agència Catalana de Cooperación al Desarrollo y hemos contado con la indispensable ayuda de la Embajada de España y de Consulting & Media Atalaya.

Es un comienzo. De la experiencia de este seminario estamos seguros habremos aprendido y confiamos ser capaces de llevar a cabo un segundo Seminario próximo año con mas experiencia y menos errores.

Estabilidad en el Magreb: Seguridad y Desarrollo Económico… Es el título de este seminario en el que hemos querido aunar la influencia que puede tener sobre la zona del Magreb, pero también sobre los países de la ribera norte del Mediterráneo, la quiebra del estado libio.

También hemos creído interesante abordar el tema de la organización territorial y competencias para la cual contamos con el experto Carles Llorens, los alcaldes de Barcelona i Rabat, buenos expertos en el tema, i el presidente Mohamed Boudra, responsable del Consejo Regional Alhouceima-Taza-Taounate.

La representación de la sociedad civil cuenta con personas de reputado prestigio  como son Kamal Lahbib, del Forum des Alternatives du Maroc y Mohamed Neshnash, presidente de la Organización Marroquí de Derechos Humanos, que serán moderados por David Alvarado. También contamos con la presencia de tres empresarios españoles del sector de la construcción y de la nueva tecnología: Ignasi Teixidó, export manager de Viuda de W. Vila; Xavier Vilajoana, consejero delegado del grupo inmobiliario ECEP con amplia experiencia en  Maruecos y Vicente Pastor, representante de la empresa de alta tecnología Advanced Radar Technology. En esta mesa, que moderará Joan Josep Comas, también participarán tres representantes marroquíes del empresariado Alaoui Ouafae, Presidenta de la Delegación regional de AFEM-Rabat; Aziz Qadiri, Presidente de la Red de Emprendedores de Marruecos y Jaume Reverter, Director de Itaca Internacional.

¿Quién se acuerda hoy de muchas de  las llamadas “primaveras árabes” que amenazan con convertirse en el “invierno del  Estado Islámico”? En la primera mesa de la mañana podremos escuchar las intervenciones de Fernando Reinares, Catedrático de la Universidad Rey Juan Carlos e Investigador principal de Terrorismo Internacional del Real Instituto Elcano y tendremos la oportunidad de atender la exposición del General Miguel Angel Ballesteros, director del Instituto Español de Estudios Estratégicos.

Hasta que punto la quiebra del Estado Libio ha contaminado, incrementando de forma exponencial, la difícil situación que ya se vivía en amplias zonas del Magreb, y en esta tierra de nadie que es el Sahel? Hoy Libia se hunde en el caos. Tiene dos capitales Trípoli Tobruk, dos gobiernos,  uno islamista y otro nacionalista, dos parlamentos y un sinfín de milicias armadas. El descontrol y la violencia han facilitado el desembarco del Estado Islámico. Ello ha representado la llegada de la versión más bárbara de la yihad a la ribera sur del Mediterráneo, a las puertas de Europa.

Al igual que el califato en Siria e Irak, también aquí los yihadistas, han creado sus provincias, wilayats y funcionan como un Estado imponiendo la máxima violencia como quedo demostrado con la decapitación, hace pocas semanas, de 21 cristianos coptos.

Para el Estado Islámico, Libia es un territorio estratégico para convertir el país en una gran plataforma para atacar Europa. Algunos de sus portavoces se vanaglorian de que, desde la costa Libia, los países de los “cruzados”, occidente, son muy accesible, simplemente con barcas. Su nueva estrategia puede llegar la próxima primavera si logran aglutinar un gran potencial desestabilizador de emigrantes que como una gran oleada puedan sobrepasar los puntos de seguridad naval y alcanzar las ciudades europeas.  Libia, al igual que Somalia, lleva camino de convertirse en un estado fallido,  pero con petróleo, además del negocio de la emigración y los secuestros, y esta vez en las puertas de Europa.

¿Hay salida a esta situación? Tal vez la irrupción del Estado Islámico y sus atrocidades haga saltar las alarmas en Occidente y se presione a las milicias para lograr una paz que expulse a los yihadistas, pero la situación hoy  es desgraciadamente  mucho peor que en   2011, cuando tras la caída de Gadafi, fuimos con Carles Llorens  y  pudimos comprobar como dentro del desorden, existía una cierta viabilidad.  Hoy todo esta mucho peor.

El primer objetivo de los Yihadistas es “Roma”. Lampedusa esta solo a 300 kilómetros de la costa Libia y Sicilia a 450. Grecia a 400 y  Barcelona a  1.400

Las acciones integristas de la Guerra de Irak son una gran lección que parece que los Occidentales no queramos aprender.  Una cosa es acabar con un régimen autocrático y su líder, y otra, mucho mas compleja, es sustituirlo por un proyecto de Estado operativo que evite el hundimiento del país en el caos total.  Hemos repetido los errores y ahora en Europa estamos asustados porque dentro de este caos, grupos afines al Estado Islámico están ocupando el vacío político. Libia avanza a pasos agigantados en el camino de convertir de en la Somalia Mediterránea. Si sucede, habrá grandes repercusiones en todo el Norte de África y en la otra orilla. La vía diplomática esta agotándose.  Dejaremos  la palabra a los ponentes de nuestra primera mesa para escuchar si ello es todavía posible sin una intervención militar.

Pero antes tengo el honor de presentarles al Conseller de Territorio y Sostenibilidad de la Generalitat de Catalunya, Santi Vila. Historiador y político catalán. Ha sido concejal y alcalde de Figueras. Es también diputado al Parlament de Catalunya.

Y también el Embajador de España en Rabat, don José de Carvajal Licenciado en Derecho por la Universidad Complutense de Madrid, Diplomado en Estudios Internacionales que tiene una amplia hoja de servicios en la  Administración Pública.  Ha desempeñado cargos  en las Embajadas de España en Tokio, Manila, Ginebra y Ciudad del Cabo.  Ha ocupado cargos destacados en el Ministerio de Asuntos Exteriores.  Ha sido Embajador de España en Italia e Irlanda y Cónsul General en Tánger, además de Representante  en el Consejo  del Atlántico Norte y hoy embajador en Marruecos.

Gracias a todos por estar aquí,

Anna Balletbò, presidenta de la Fundació Internacional Olof Palme

---

 

“STABILITÉ DANS LE MAGHREB : SÉCURITÉ ET DÉVELOPPEMENT ÉCONOMIQUE”

 Les 2 et 3 Mars 2015. Rabat.

Intervention Anna Balletbò la séance inaugurale

Excellence Monsieur l’Ambassadeur, Conseiller Santi Vila, Président Mohamed Boudra, Maire de Rabat, Général Ballesteros, amis intervenants, espagnols et marocains; messieurs les assistants, bonjour à tous et à toutes.

Ça fait longtemps que nous voulions mettre en marche une initiative au Maroc. Je dois avouer, et vous allez excuser ma sincérité, que cet entreprise n’a pas été facile. Nous habitons à proximité et, cependant, nous ne nous connaissons que très peu. Finalement, l’opportunité d’organiser ce Séminaire à Rabat est venue de la main de l’Agence Catalane de la Coopération au Développement, et nous avons compte sur l’inestimable aide de l’Ambassade de l’Espagne et de la société Consulting & Média Atalaya.

Ceci n’est qu’un début. De l’expérience que nous avons tiré de ce séminaire nous sommes surs que nous allons beaucoup apprendre et nous confions d’être plus capables de mettre en place un deuxième séminaire, l’année prochaine, avec plus de  nous aurions appris et nous confions d’être capables de mettre en place un deuxième séminaire l’année prochaine, avec bien plus d’expérience et moins d’erreurs.

Stabilité au Maghreb : Sécurité et Développement Economique... Tel est le titre de ce Séminaire dans lequel nous avons voulu mettre en exergue l’impact sur le Maghreb, mais aussi sur tout le bassin Nord Méditerranéen, la faillite de l’État Libyen.

En même temps nous avons trouvé intéressant aborder le sujet de l’organisation territorial et les compétences. Dans ce but-ci nous comptons sur un experte, Carles Llorens, les maires de Barcelone et Rabat, des très bons experts sur ces questions, ainsi que sur le Président Mohamed Boudra, principal responsable du Conseil Régional Alhoceima-Taza-Taounate.

La représentation de la société civil compte des personnes d’un prestige réputé, comme c’est le cas de Kamal Lahbib, du Forum des Alternativas du Maroc, et Mohamed Neshnas, président de l’Organisation Marocaine des Droits Humains, dont sa table ronde sera modérée par David Alvarado.

Nous comptons aussi sur la présence de trois entrepreneurs espagnols des secteurs de la construction et des nouvelles technologies : Ignasi Teixidó, export manager de Viuda de W. Vila; Xavier Vilajoana, conseiller délégué du groupe immobilière ECEP, avec une large expérience au Maroc, et Vicente Pastor, représentant de l’entreprise de haute technologie Radar Technology. Cette table ronde, qui sera modérée par Josep Comas, il y seront aussi trois représentants Marocains de l’entrepreneuriat : Alaoui Ouafae, Présidente de la Délégation Régional AFEM-Rabat, Aziz Qadiri, Président du Réseau d’Entrepreneurs du Maroc, et Jaume Reverter, Directeur de Itaca Internationale.

Qui se souvient aujourd’hui des nombreux dénommés “printemps arabes” qui menacent en devenir un “hiver de l’État islamique”? Lors de la première table ronde nous pourrions entendre les interventions de Fernando Reinares, professeurs à l’Université Roi Juan Carlos et chercher principal en terrorisme international du Royal Instituto Elcano. Nous aurions aussi l’opportunité d’entendre l’exposé du Général Miguel Ángel Ballesteros, directeur de l’Instituto Espagnol d’Études Stratégiques.

Jusqu’à quel point la faillite de l’État Libyen a contaminé, en augmentant d’une manière exponentielle, la déjà difficile situation qu’on vivait dans des largues zones du Maghreb et dans cette terre de personne qui est le Sahel ? Aujourd’hui la Libye s’effondre dans le chaos. Le pays a deux capitales, Tripoli et Tobruk, deux Gouvernements, l’un islamiste et l’autre nationaliste, deux Parlements et un nombre indéterminé de milices armées. Le manque de contrôle et la violence ont facilité l’atterrissage de l’État Islamique. Et ceci a signifié l’arrivé de la version la plus barbare du Djihad à la rive Sud de la Méditerranée, aux portes de l’Europe.

De la même façon que le Califat en Syrie et en Irak, ici les djihadistes ont aussi crées leurs provinces, wilayas et fonctionnent comme un Étant, en imposant une violence maximale, tel qui a été démontré avec la décapitation, ça fait quelques semaines, de 21 chrétiens coptes.

Pour l’État Islamique la Libye est un territoire stratégique dans le but de convertir le pays en une grande plate-forme pour attaquer l’Europe. Quelques de ses porte-paroles se félicitent de que, à partir de la côte libyenne, les pays des “croisés”, l’occident, est très accessible, tout simplement avec des barques. Sa nouvelle stratégie peut arriver à terme le prochain printemps si jamais ils arrivent à réunir un grand potentiel déstabilisateur d’immigrés qui, comme une grand onde marine, pourrait surpasser les points de sécurité naval et atteindre les villes européennes. La Libye, à l’égal que la Somalie, est en train de devenir un État en faillite mais avec du pétrole, en plus du business de l’émigration et les kidnappings, mais cette fois-ci aux portes de l’Europe.

Est-ce il y a une issue à cette situation? Peut-être l’irruption de l’État Islamique et ses atrocités seront capables de tirer la sonnette d’alarme en Occident et on puise faire pressions sur les milices pour arriver à une paix qui expulse les djihadistes, mais malheureusement la situation aujourd’hui est bien pire qu’en 2011, quand après la chute de Khaddafi, nous fumes avec Carles Llorens et on put vérifier comment dans le désordre il y avait une certaine viabilité. Aujourd’hui l’état des lieux est bien pire.

La premier objectif des djihadistes est “Rome”. Lampeduse se trouve à seulement 300 kilomètres de la côte libyenne, Sicile à 450 Km et Barcelone à 1.400 Km.

Les actions intégristes dans la Guerre d’Irak sont une grande leçon qui semble que les occidentaux ne voulaient pas apprendre. Une chose est finir avec un régime autocratique et son leader, et une autre, beaucoup plus complexe, est le substituer par un projet d’État opérationnel qui évite l’effondrement du pays dans le chaos total.

Nous sommes refait les mêmes erreurs et maintenant, en Europe, nous avons peur parce que, à l’intérieur de ce chaos, des groupes dans l’orbite de l’État Islamique sont en train de remplir le vide politique. La Libye avance avec une grande vitesse sur le chemin de se convertir dans la Somalie de la Méditerranée. Si ceci arrive, il y aura des grandes répercussions dans tout le Nord de l’Afrique et aussi sur l’autre rive. La voie diplomatique est en train de s’épuiser. Nous laisserons expliquer aux intervenants de notre première table pour entendre si ceci est encore possible sans une intervention militaire.

Mais avant j’ai l’honneur de vous présenter le Conseiller du Territoire et de la Durabilité de la Generalitat de la Catalogne, Santi Vila. Historien et homme politique catalan. Il a été élu communal et maire de Figueres. Il est aussi député au Parlement de la Catalogne.

Et aussi l’Ambassadeur d’Espagne à Rabat, Mr. José de Carvajal, licencié en Droit à l’Université Complutense de Madrid, Diplômé en Etudes Internationales et qui a une large feuille de services dans l’Administration Publique. Il a aussi occupé des postes aux ambassades d’Espagne à Tokio, Manila, Genève et Cape Town. Il a occupé des postes importants au sein du Ministère des Affaires Étrangers de l’Espagne. Il a été Ambassadeur d’Espagne en Italie, Irlande et Consul Général à Tanger, en plus de représentant au Conseil de l’Atlantique Nord, et maintenant Ambassadeur au Maroc.

Merci à tous d’être venus.

Anna Balletbo, président de la Fondation Internationale Olof Palme

Inauguració de la XIX Trobada d’Economia a S’Agaró

Intervenció d’Anna Balletbò a l’Acte inaugural de la XIX Trobada d’Economia a S’Agaró

28 i 29 de novembrede 2014

President Artur Mas, President Valls, Alcalde de Platja d’Aro i President de la Diputació, Joan Giraut, Màrius Carol, director de La Vanguardia, autoritats, assistents, amics, premsa. Bona tarda a tothom.

Aviat farà dos anys, que el President Mas va venir a S’Agaró per inaugurar la XVII Trobada d’Economia. Convindran amb mi que sembla que hagin passat quatre anys en lloc de dos, tal és el grau d’incertesa i excitació dels últims 22 mesos.

El tema de les Jornades de febrer de 2013 va ser: “Sobirania Europea i Poder Financer”. estàvem espantats amb els mercats que ens marcaven el pas. El tema de la Trobada que avui inaugurem és: “Créixer en un Nou Marc Econòmic”. Sí, cal reconèixer, que des del punt de vista econòmic, les coses han millorat. Per una banda tot indica que la crisi econòmica ha tocat fons. No podem dir que tot vagi molt millor però sí hem de dir que des del punt de vista del creixement Espanya està creixent. La taxa anual del PIB al tercer trimestre del 2014 és de l’1,6%, mentre que a l’eurozona és del 0,8%. L’atur no està augmentant i fins i tot s’està reduint, lentament, massa lentament, però reduint.

La inflació està continguda, inclús massa continguda, el IPC acumulat a 31 d’octubre de 2014 és de -0,4%. Els salaris, diuen alguns experts, que estan probablement excessivament baixos. El pitjor és el deute públic espanyol que està al 95% del PIB, tot i que la prima de risc s’ha reduït de forma espectacular en aquests últims 22 mesos i això ho modula.

Els efectes de la crisi han comportat problemes importants. No és menor la destrucció del teixit industrial a Espanya en general i a Catalunya en particular. Josep Oliver parla que durant la crisi 2007-2013 a Catalunya s’ha destruït un 30% de llocs a la indústria. La indústria turística ha crescut i s’ha consolidat però no és suficient perquè masses sectors industrials han perdut empreses i treballadors. Els que han sobreviscut juntament amb el turisme han salvat el sector exterior però els estralls de la crisi trigaran a ser reparats amb noves indústries. Sempre molt més lentes a crear que a destruir.

Per contra, des del punt de vista polític les coses estan pitjor i són una font d’incertesa que no ajuda ni a la consolidació democràtica ni a la consolidació econòmica.

El conegut economista lliberal Milton Friedman, que no és pas sant de la meva devoció, sí que té, però, una frase que comparteixo: “No hi ha dinar gratuït”. Ara i aquí podríem dir que tampoc hi ha crisis gratuïta. El creixement dels partits d’ultradreta i el populisme a Europa són una resposta a la crisi econòmica. A les últimes eleccions europees, celebrades al mes de maig de 2014 hem vist avenços molt importants d’aquests partits a França, Holanda, Finlàndia, Itàlia, Gran Bretanya, etc. Ha arribat l’hora de la revenja. Hi ha països on la protesta es canalitza a través de Podem, la CUP o Ciutadans, en altres mitjançant Syriza, Marine Le Pen o Beppe Grillo. Escòcia a través dels nacionalistes de l’SNP i a Anglaterra via els euro-escèptics ultradretans UK Independence Party. És com si un electorat castigat i fastiguejat sentint-se enganyat i traït decidís ficar-se al llit amb qui té més a prop pensant que així pot fer més mal encara que la persona triada no li acabi de fer el pes. És una reacció totalment lògica de la ciutadania que veu que els partits tradicionals no han sabut o no han pogut plantar cara a les conseqüències de la crisi, la sortida de la qual ha estat de radicalisme auster fins al punt de qüestionar, per primera vegada en la historia moderna, la creença establerta de que el futur seria millor que el passat i el present. No només perquè sembla que el creixement ha tocat sostre, fet que no és cert pel creixement però si ho és pel creixement incontrolat, sinó sobretot per la mossegada implacable que les mesures d’austeritat han comportat per les conquestes en l’Estat del Benestar i l’empobriment de les classes mitjanes. Si a tot això hi afegim l’aflorament imparable dels casos de corrupció a Espanya en general i a Catalunya també, haurem de concloure que el sorprenent és que els ciutadans siguin tan moderats en les seves reaccions.

Molts es pregunten si ara hi ha molta més corrupció que abans. No ho comparteixo. Molts dels escàndols que llegim als diaris avui i que són objecte de querelles i judicis no són casos dels últims mesos. Són més antics però surten ara. Ni els imputats Rodrigo Rato, Miguel Blesa, Joan Cotino, Jesús Terciado, Marina Castaño, Francisco Granados, Iñaki Urdangarín, Cristina de Borbón, Oriol Pujol, Jordi Pujol Ferrussola… ni els condemnats Isabel Pantoja, Luis Bárcenas, Josep Lluis Núñez, pare i fill, ni els investigats Fernández Villa, Jordi Pujol Soley, Manuel Cháves, José Antonio Monago, etc. No ho són per delictes d’avui, sinó d’ahir i d’abans d’ahir. Fins i tot Martín Villa i Utrera Molina tenen problemes. El que ens hauria de donar una certa tranquil•litat és veure que la Justícia és lenta però que funciona. L’imperi de la llei s’imposa.

I a Catalunya com ho tenim? A Catalunya des de l’any 2006 amb l’aprovació de la reforma de l’Estatut d’Autonomia i en especial des de l’any 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional, vivim en una onada creixent de mobilització ciutadana i presència casi monotemàtica als mitjans de comunicació de casa nostre sobre sobiranisme, dret a decidir, independència i campanyes electorals que, benvolgut President, a la vista de l’acte celebrat al Fòrum el passat dimarts 25 amenaça en continuar com a mínim 18 o 20 mesos més.

Amic President, jo respecto totes les opinions encara que no les comparteixi i només aspiro a que també es respecti la contrària i que no hi hagi campanyes ni tweets ni cosestes com la que hem vist just fa 24 hores contra un cava català. Fa us anys hi va haver campanyes contra el nostre cava des de fora de Catalunya, ara només faltaria que hi hagués campanyes contra el nostre cava des de dins de Catalunya. No és un bon camí acusar al contrari d’antidemocràtic i, aplicar nosaltres les mateixes receptes. Menys tweets i més senderi.

Però haig de confessar, President Mas, que jo estic admirada de la seva capacitat d’au fènix i de sorprendre’ns a tots amb una renaixença, que no el vull enganyar, no sé si durarà molt o poc, però de moment aquí estem. M’agraden les seves metàfores, totes molt marineres, perquè com deia Marc Tuli Ciceró governar és “pilotar un vaixell” però hi ha una definició, que no metàfora, que m’agrada encara més, és la del filòsof francès Edgar Morin que diu que la política és treballar per l’associatiu i combatre el que sigui dissociatiu, i sosté que la emancipació no pot tenir com a meta l’aïllament o la ruptura de les relacions preexistents. Morin és el principal precursor del pensament complex i avui governar és gestionar la complexitat de societats complexes. Per això, amic President, entre la rigidesa i l’astúcia jo crec que hi ha una altra via que és el pacte sempre difícil, sempre complex que diria el filòsof Morin però a vegades l’únic possible i fiscalia al marge, a mesura que ens acostem a finals del 2015, i s’acosten les eleccions generals, el pacte és cada vegada més possible. La venjança de la ciutadania galopant la indignació de la injustícia social en una crisi sense precedents i amb unes mesures, de vegades fins i tot amorals, no perdonaran a ningú.

– Sé que caldrà tornar els poders a Catalunya anul•lats pel Tribunal Constitucional.
– Estic convençuda que haurem de reexaminar moltes coses que han passat i retornar a l’esperit de 1978.
– Moltes comunitats autònomes hauran de retornar competències a l’Estat perquè no estan en condicions de poder-les administrar.
– L’esperit de la transició i l’encaix de Catalunya i Euskadi a Espanya haurà de replantejar-se i reparar allò que el 23 de Febrer va diluir
– Afegeixo que tot això s’haurà d’acabar fent perdonant el deute autonòmic de totes les comunitats amb l’Estat perquè, entre altres coses, no hi ha ningú que el pugui pagar. I és cert, Espanya s’ha beneficiat de l’impuls, de Catalunya, de la nostra creativitat, de la emprenedoria i del nostre estalvi, però nosaltres també ens hem beneficiat d’Espanya i de formar-ne part. De les iniciatives dels Jocs Olímpics que tenen molts pares però que ja haguérem vist si els haguéssim tingut fora de l’Estat i una llarga llista. Ara hem de beneficiar-nos de que torni el creixement.
– Jo vull tornar a veure una Convergència i Unió, o com s’hagi de dir el nou partit en els propers mesos, i un Partit Socialista de Catalunya com factors d’estabilitat a Catalunya i Espanya. President, l’estabilitat d’Espanya, no hagués estat possible sense l’actitud dels Socialistes catalans i del paper de Convergència i Unió. Els dos grans partits espanyols, no ho haguessin pogut fer sols.

Vull donar les gràcies als patrocinadors, La Caixa i Deloitte, i als col•laboradors Ajuntament de Castell-Platja d’Aro, empresa Freixenet i Col•legi d’Economistes i enguany La Fira de Barcelona a qui donem la benvinguda en la persona del Senyor Jordi Majó.

Tenim tres taules molt potents i un sopar i dinar-debat que prometen. Enguany hem demanat tenir un filòsof entre nosaltres perquè ja no és possible créixer sense ètica i moralitat. I si prefereixen, com deia Adam Smith: la moralitat és el mandat de l’equitat. Els professors i experts José Antonio Marina, Alfedo Pastor, Jordi Gual i Elvira Rodríguez moderats per Eugenia Bieto han abordat amb saviesa els “Condicionants per créixer” en un debat celebrat tot just fa una estona.

Després de l’acte inaugural soparem amb el Ministre d’Economia i Competitivitat Luis de Guindos que esperem no sigui l’últim any que ens acompanya perquè té traçat un camí cap a presidir l’Eurogrup, malgrat algun holandès. Demà al matí parlarem d’”Energia, creixement i competitivitat” amb Mariano Marzo, Arturo Gonzalo, Carmen Becerril i Claudio Rodríguez i les habilitats de Jesús Navarro per conduir la taula.

I després ens plantejarem com “Reactivar el creixement i reinventar l’empresa” amb Jordi Majó, Núria Vilanova, Pere Vallès, Ana Maiques i conduït per el President de la Cambra de Comerç de València, José Vicente Morata. Amic Morata, lo de l’eix mediterrani ja és però serà més i això ens beneficiarà a tots fins i tot als que volien un eix més de secà.
Acabarem amb un dinar debat amb els catedràtics Josep Oliver i Joan Tugores que els bon oficis d’Andreu Morillas, co-impulsor de les Trobades d’Economia a S’Agaró des del Col•legi d’Economistes.

Benvinguts tots a S’Agaró.

Moltes gràcies per la vostra atenció.