Reflexions a compartir per Anna Balletbò a la “Jornada de la convenció pel futur “

Jornada: “Els partits del segle XXI, valors, béns i deures”. 12/07/2007. Auditori Universitat Pompeu Fabra.
Reflexions a compartir per Anna Balletbò

Amics i amigues, tants amics i amigues de sempre.

Deixeu-me compartir amb vosaltres la frase de Víctor Hugo “El que condueix i arrossega el món no són les màquines, de cap mena, són les idees”.

Aquesta és la confessió no de la política com a estatus sinó de la política com a eina de treball, de lluita i de transformació.

L’increment de l’abstenció a les nostres democràcies i l’increment de l’abstenció en el vot socialista és un tema important que ens hauria de fer reflexionar. Per la majoria de la gent, la política és un joc d’interessos de vegades soterrats, i d’estratègies complexes que se’ls escapa. Per contra, la política hauria de ser la clau de volta que ajudés a entendre la complexitat d’una societat variada i contradictòria. La gent aprecia al polític que se la juga i que arrisca i desprecia al polític de volada curta que té com objectiu prioritari mantenir-se en el ring.

Falta, doncs, una nova cultura de la política que, al marge de les diferències ideològiques, posi valor real al fet polític. A França això és el que han fet Sarkozy i Ségolène Royale arriscant a fondo i confrontant programes; la qual cosa va desembocar en una altíssima participació en les eleccions presidencials.

Avui el model convencional de fer política està en crisis. La gent busca autèntics dirigents capaços de plantejar i defensar idees fortes que donin sortida als problemes reals del viure i conviure, dels drets reconeguts versus els drets exercits.

Hi ha un cansament i una decepció del ciutadà i del votant en veure la utilització de les tècniques de màrqueting polític que sovint confonen els votants amb clients i es dirigeixen als mateixos com si els hi venguessin algun producte quan, per definició, la política es basa en un contrast d’idees, amb un coneixement i una valoració dels temes i la cerca de la comprensió i dels interessos. El punt d’inflexió entre persuadir i donar arguments de contingut s’ha decantat definitivament cap al tema de la persuasió quedant els continguts relegats a un segon terme.

La recerca dels drets individuals no ha d’estar renyida amb la construcció de la Comunitat. En l’àmbit comunitari és a on es pren consciència de la conversió dels valors en béns per la via de l’autorealització i també dels valors dels altres. És dins de la comunitat on es fa patent que a més de drets la gent tenim deures i obligacions envers els altres.

Però és que només col·lectivament es guanya la força per a aturar els abusos dels poderosos. Només col·lectivament podem guanyar espais de llibertat enfront les desigualtats. No hi ha política sense la gent ni pot haver-hi política sense compromís col·lectiu. Les nostres societats són massa complexes i tenen masses forats per eludir la responsabilitat que tots tenim en relació a la gestió d’aquesta complexitat. Temes com la seguretat, l’educació, la sanitat, el medi ambient, i un llarg etcètera no es poden gestionar exclusivament des de dalt i necessiten el compromís de tots, necessiten un armat de política en majúscules.

Avui l’esquerra viu acomplexada entre els èxits històrics del passat i l’agosarament  d’una dreta que se li enfronta copsant els carrers, les ones, els diaris i les pantalles. Es dóna una vanalització de la política que és també una estratègia de la dreta dels interessos. La dreta està rearmada a Espanya, a França, als Estats Units i a Suècia. És una dreta de manifestacions i presència; una dreta que ens dóna exemples com el de Martin Kugler que condemnà el shador i defensà la creu i com el del comissari Europeu Butiglione que, com recordareu, va fer unes declaracions homòfobes  i va haver de dimitir davant la pressió internacional.

En algunes zones, Occident s’empenya en mantenir raons polítiques anteriors als anys 60. Seqüeles del període colonial romanen entre nosaltres, per exemple, en el drama palestí. I el món musulmà és extremadament sensible a aquest drama. És molt difícil tenir un Mediterrani en pau si la comunitat internacional no es decideix a ajudar al poble palestí a retrobar el seu dret a la independència com tots els altres pobles del món, i això fins i tot després de les últimes eleccions, de les més transparents i democràtiques en un país àrab, el resultat de les quals no ha volgut ser acceptat ni a Europa per pressions i interessos d’Israel i dels Estats Units.

Més recentment els esdeveniments a Afganistan i a Iraq tenen un impacte incontenible en molts joves musulmans sumits en la pobresa extrema i aferrats a la religió com a única vàlvula d’escapament. Això posa de manifest varies coses: en primer lloc el perillós “caldo de cultiu” que pot sorgir d’una pobresa a vegades extrema i la pèrdua de tota esperança en el futur però sobretot posa de manifest que ja no fa falta pertànyer a Al-Qaeda ni esperar instruccions per internet o per un vídeo de Osama Bin Laden. És suficient sentir la crida de Déu davant de la violència desencadenada a Iraq, Afganistan o Palestina i acudir en ajuda dels germans elaborant una bomba casolana per actuar de forma individual o en petits grups de 3 o 4 membres aprenent a fabricar un explosiu col·locant-se’l  a la cintura i esperant a localitzar un objectiu per mostrar la còlera i la disconformitat per la col·laboració entre occident i el Magrib en matèria antiterrorista. Només amb mesures policials oblidant mesures econòmiques  i socials no arribarem a frenar aquest tremend fenomen.

És molt interessant estudiar l’informe sobre desenvolupament humà del PNUD que com és ben sabut incorpora elements de valoració aportats pel Premi Nobel Amartya Sen i en el que la riquesa econòmica no és l’únic element a tenir en compte sinó que es tracta de crear un entorn en el que les persones puguin disfrutar d’una vida llarga sana i creativa perquè al final són les persones l’autèntica riquesa de les nacions. Per a Amartya Sen el desenvolupament ha de ser considerat com un procés per a ampliar les llibertats reals, no teòriques, de que disfruten els éssers humans.

Certament la realitat ens indica que el repte de l’Aliança de Civilitzacions el tenim ja en els centres de les nostres grans ciutats, mesquites, sinagogues i esglésies cristianes ja no són només a Istambul, sinó també a Atenes, Marsella, Barcelona, Tànger i El Caire comportant una convivència obligada que va a més. Preveure l’augment d’aquest fenomen i saber respectar drets i imposar deures és sens dubte la base des de la qual els partits hem de treballar.

La civilització mediterrània es caracteritza per la gestió durant segles de la diversitat. No podem afirmar que hagi sigut sempre modèlica però si que la experiència ens proporciona un cert know-how, perdoneu-me la terminologia, per a entendre el que passa en el món i actuar-hi. La Unió Europea amb més o menys èxit ha tractat de deixar clars els criteris per què futures incorporacions no es basin en elements culturals o religiosos, sinó en la existència d’una visió compartida del dret, d’un nucli dur de valors que determinen un entramat de drets i de deures. En última instància la Unió ha de basar-se en una ciutadania , i aquesta ciutadania serà mestissa. Per si fos poc, el banc de proves per a aquesta ciutadania són les ciutats i les regions. Els estats han d’aprendre de  les realitats concretes i les realitats humanes sempre truquen a la porta més propera.

Per a acabar permeteu-me reflexionar, amb vosaltres, sobre el fet de que avui no és èticament acceptable des de el punt de vista polític tenir bones intencions si al final s’obtenen mals resultats. Max Weber distingeix entre l’ètica de la intenció, l’ètica de la convicció i dels principis, i l’ètica de la responsabilitat o de les conseqüències. Qui professa una religió pot creure que és suficient si actua bé i remet a Déu les conseqüències. L’ètica de la intenció és típicament una ètica religiosa i aquest, amics, és un luxe que la política moderna no pot permetre’s. L’ètica de les conseqüències és per extensió l’ètica d’assumir la responsabilitat d’aquesta acció i fer-se responsable de les seves conseqüències. L’ètica de les bones intencions té el seu legítim espai en la moralitat individual i en la predicació religiosa  però es converteix en una ètica inacceptable en l’espai ètic polític.

Són totalment desencertats els arguments que recorren a la fe cristiana, jueva o islàmica per a justificar determinats valors. Molts valors pertanyen a la fe i en el conviure hem de saber distingir entre valors i fets. Els grans valors amagats darrere de grans paraules  com Pau, Llibertat i Solidaritat només es converteixen en béns de veritat quan deixen de ser idees i es transformen en realitats, quan es converteixen en valors d’ús, quan són valors que funcionen perquè s’apliquen.

El filòsof francès Jean Paul Sartre deia: “cadascú escull el seu passat”. I efectivament cadascú, a nivell individual o col·lectiu, ha de decidir quina part del seu passat desitja mantenir present. I avui, els presents en aquest seminari hem decidit rebutjar el passat que urdeix, insídia rencors i ens hem decidit per un passat que il·lumini possibilitats i un rellançament polític d’esquerres. I aquest és, estimats amics, l’únic camí que pot fer-nos avançar.

Moltes gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: