Presentació del llibre Espai Ateneu. El debat de les idees

ANNA BALLETBÒ PARLA DE MARIA AURÈLIA CAPMANY

Acte homenatge a Ma. Aurèlia Capmany. 2 de novembre del 2011, 19 hores. Carrer Nou de la Rambla, 86

És una gran satisfacció poder intervenir en aquest acte d’homenatge a Maria Aurèlia Capmany que amb el títol d’”Un nou compromís col·lectiu” hem posat en marxa amb els companys de “Nou Cicle”.

És oportú perquè en un moment de crisi política i de valors o millor encara, de desconcert generalitzat, renovar el compromís col·lectiu resulta imprescindible.

Si em permeteu, deixeu-m’ho dir d’una altra manera: amb l’exigència dels valors fonamentals no es pot ser tolerant; i valors fonamentals són la igualtat, els drets individuals, la no discriminació de la dona, el sotmetiment de les religions –i jo afegiria- i dels mercats a la norma ètica, i la llibertat de consciència.

Maria Aurèlia o “la padrina” com li deia, primer jo i després els meus fills grans, no va transigir mai en la defensa de la seva llibertat individual com a dona compromesa, amb el feminisme, amb els drets de Catalunya i amb les seves creences socialistes.

M’ha servit de molt el llibre que ha publicat l’amic Jordi Font per fer un recorregut dins la memòria i recordar aquella Maria Aurèlia Capmany que quan jo estudiava periodisme i feia pràctiques al “Tele-express”, anàvem a veure a la cúpula del Coliseum per veure-la assajar, discutir, actuar, dirigir… fer de tot juntament amb Ricard Salvat. Érem a mitjans dels anys seixanta i la Capmany ja representava un trencament brutal amb la cultura hegemònica. En el “Tele-express”, Manuel Ibáñez Escofet, veient que jo no donava l’estil de complir les normes establertes ni se’m veia voluntat de complir-les, em va recomanar que llegís el llibre “L’etern femení” de Llucieta Canyà. No tinc paraules, vaig tenir un shock total. Si m’ho permeten, només llegiré unes línies..

Dona, noia, amiga: no et descuidis de fer sempre la gara-gara al teu marit, al teu home, com si fos una criatura de bolquers, i així sabràs conèixer quines són les reaccions que pots esperar del teu company i amb qui et jugues les finques…

Tu ja m’entens, oi, amiga? Ah, i procura que quan ell vulgui estar sol amb tu fes per manera que únicament Déu us contempli. Guarda’t de dir-li mai que no, donant l’excusa ridícula d’una malaltia o de que estàs cansada…

Pensa sempre que el matrimoni obliga a moltes molèsties, que amb voluntat i amor es poden portar a terme molt fàcilment.

Podria seguir. La senyora Canyà recomanava que si el marit era pescador, la dona estudiés la classe de peixos i els rius on es troben i si li agradava anar de cacera se l’havia d’acompanyar a trobar llebres i conills i si era romàntic calia fer-li versos encara que fossin coixos, etc.

El llibre es va publicar l’any 1964, afortunadament un any després, el 1965 vaig poder llegir el llibre de la Maria Aurèlia “La dona a Catalunya” i aquest text sí que em va convèncer. La Capmany va donar arguments a la meva disconformitat amb la situació creada i el paper de la dona dins la societat.

El 1967, Maria Aurèlia guanyava el premi St. Jordi amb “Un lloc entre els morts”, va ser el primer cop que la vaig conèixer personalment. Amb un grup d’amics va anar a celebrar el premi després de l’acte de concessió i Avel·lí Artís, Sempronio, que em coneixia del “Tele-express” em va convidar. Aquell dia vaig entendre que havia trobat la persona que més admiraria en anys i que tant m’influiria.

Érem en un moment de grans canvis en què gairebé tot era possible, al 1967 Maria Aurèlia publicava “El feminisme a Catalunya” on explica molt bé que hi ha dos feminismes, un de conservador que tractava d’aconseguir millores econòmiques i socials per a la dona sense que variés l’estructura familiar i l’estratificació de classes. Una clara representant d’aquest feminisme catòlic i conservador era Dolors Monserdà. Després hi havia un feminisme revolucionari i en la representació del qual ella citava el llibre “La unió obrera” de Flora Tristán; el llibre de Maria Cambrils “Feminisme socialista” i el llibre de Margarita Nelken. Llibres tots ells que qüestionaven a fons les superestructures ideològiques en que es basava la discriminació de la dona. El 1969 es va publicar el llibre de Lídia Falcón “Mujer y sociedad”, autora que poc a poc va anar portant les seves posicions cap a un feminisme contrari a la incorporació dels homes en la lluita de la dona. Per contra, Maria Aurèlia Capmany sempre va entendre aquesta lluita primer com una presa de consciència personal amb la decisió d’assolir la pròpia independència, segon com un pacte solidari entre dones, i en un tercer nivell, com un compromís polític basat en un pacte amb els homes i la participació en els partits polítics com a instrument de canvi.

L’amistat que vàrem forjar va durar sempre més, Maria Aurèlia em va introduir en el món de la reflexió, el compromís i la divulgació. El 1972 publicàvem el llibre “La liberación de la mujer, año0”, el 1977 Maria Aurèlia rebia l’encàrrec d’actualitzar el seu llibre del 1965 “La dona a Catalunya” però la Capmany era una dona que exercia el seu mestratge compartint amb els altres coneixements i oportunitats i ens va donar a quatre dones l’oportunitat que fóssim nosaltres les qui féssim l’actualització del seu llibre i que parléssim de “Dona i societat a la Catalunya actual”: Magda Oranich, Maria Rosa Prats, Isabel Clara Simó i jo mateixa varem participar, doncs en la publicació d’un llibre que ella va coordinar.

Al 1984 Maria Aurèlia em va preguntar sobre els meus fills i l’embogida vida que portava treballant a Televisió Española i tirant-los endavant. En el seu llibre “Conta’ls bé que tots hi són” explica de manera molt tendra com plorava el meu fill gran quan em veia sortir a la tele, em cridava i jo no li feia cas, i com un dia, abans que s’emetés, vaig córrer cap a casa, vaig asseure l’Eugeni i el Martí davant del televisor i, quan jo sortia pel televisor, ells al costat em podien tocar i veure i ja no ploraven.

Quan Maria Aurèlia va ser regidora a l’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa una col·lecció que es deia “Diàlegs a Barcelona”. El 1988 va proposar a Xavier Febrés un diàleg interessantíssim entre la Mercè Sala i jo on parlàvem de les nostres respectives feines i on jo explicava, entre altres coses, que Mercè Sala i jo no érem una representació genèrica del món de les dones sinó que més aviat en constituíem el sector heavy. Aquest caràcter de locomotores i  una considerable capacitat de resistència ens havia permès avançar però com recordava sempre Maria Aurèlia Capmany citant Simon de Beauvoire “la igualtat només es produirà quan en un lloc de responsabilitat hi pugui haver tantes dones mediocres com homes hi ha”. L’excepció servia com a exemple per trencar motlles i falses creences, però la fita era i segueix sent les oportunitats per la immensa majoria.

Maria Aurèlia com a divulgadora sempre m’urgia a donar testimoni escrit de la meva època. Li vaig fer cas i el 2004, quan vaig escriure “Una mujer en la transición”, vaig dedicar el llibre als meus 4 fills, a la memòria dels meus pares i a la mestra de vida que va ser per mi Maria Aurèlia Capmany.

Al llarg de l’amistat de tants anys vam viure moltíssimes situacions extraordinàries a Catalunya, a Espanya i a fora. Una d’elles va tenir lloc en un tren camí de Varsòvia per assistir al Congrés Mundial de la Pau. A la frontera entre l’Alemanya de l’Est i Polònia, uns gendarmes van pujar al vagó i van començar a descargolar cargols i treure fustes del compartiment on érem, per cert, mortes de gana perquè el vagó-restaurant l’havien desenganxat just al creuar la frontera de les dues Alemanyes i anàvem dejunes i afamades. Vam sentir pànic perquè van començar a sortir valuoses pells del compartiment. Ens veiem empresonades a Alemanya Oriental en plena Guerra freda i sense poder comunicar el que ens havia passat. Maria Aurèlia m’urgia “diga’ls que no són nostres”·i jo, primer en anglès i després xapurrejant alemany els ho tractava d’explicar. No em feien cas, fins que la Capmany, al crit de “no t’entenen, deixa’m a mi” em va fer callar i, en català, teatralitzant com si estigués a l’escola Adrià Gual, els va explicar que no teníem res a veure amb les endimoniades pells. De sobte vaig adonar-me de l’absurda situació: estàvem en un tren, a la frontera “polaca”, sense haver dinat, jo prenyada d’en Martí (motiu pel qual no volia agafar avions) i ella declamant en català. Em va agafar un atac de riure que no podia aturar i que va contagiar Maria Aurèlia. Vàrem riure i plorar com embogides sense control davant els gendarmes que ens miraven estupefactes però convençuts que aquelles dues dones no podien tenir res a veure amb les pells. Varen tornar a collar les fustes i van marxar.

El paper de Maria Aurèlia Capmany en l’estructuració del moviment feminista a Catalunya també va ser important, jo he discrepat públicament i per escrit del llibre publicat per Teresa Pàmies “El maig de les dones” sobre les jornades de la dona on atribuïa l’organització al PSUC i obviava en tot el seu recull moltes de les dones socialistes que hi vam treballar de manera essencial.

Antonio Noguero, aleshores Secretari General de l’Associació de NNUU d’Espanya va contactar-me el 1975 per parlar del què es podia fer ja que les NNUU havien proclamat 1975 l’“Any internacional de la dona” i a Espanya la celebració la presidia la dona del dictador: Carmen Polo de Franco. Noguero havia parlat també amb Carme Alcalde i jo coneixia Anna Mercadé així que vaig plantejar una reunió de totes tres a casa Maria Aurèlia per tractar de com havíem d’enfocar les jornades i quins resultats en podíem treure. Qui millor que la dona amb qui compartia militància feminista, catalanista i socialista perquè ens ajudés a trobar el desllorigador de l’embolic en què ens havíem ficat. Hi havia un doble objectiu: primer les havíem de poder celebrar, segon havien de ser un èxit, no podíem fracassar públicament en res sense comprometre la causa comú, i en tercer lloc calia que en sortís una plataforma política feminista que fos útil per a les dones de la transició per poder forçar que les nostres reivindicacions fossin preses seriosament pels partits polítics, dins el marc de la imminent arribada de la democràcia que ja s’intuïa imparable. Necessitàvem credibilitat i respecte per trencar els estereotips que l’hegemonia masculina utilitzava per coartar la nostra lluita. El biògraf Agustí Pons, en el llibre “Maria Aurèlia Capmany, l’època d’una dona” explica àmpliament el paper de la Maria Aurèlia a les Jornades.

L’Aurèlia va plantejar que havien de ser: molt catalanes, que havíem d’ampliar l’espectre a dones de perfil lliberal democràtic com Elisa Lamas (casada amb Manolo Jiménez de Parga, col·loquialment anomenat “copito de nieve” per la blanca “pelambrera” que portava) però l’Aurèlia va insistir en que no podíem prohibir l’assistència als homes encara que el protagonisme havia de ser exclusivament de les dones. Durant un any em vaig reunir habitualment amb Aurèlia per anar coordinant els problemes que anaven sorgint i quan li vaig plantejar les preocupacions econòmiques per tirar endavant les jornades, ella va insistir en anar a veure Jordi Pujol, en aquell moment a l’oposició i president de Banca Catalana. La Capmany tenia clar que com a catalanista l’havíem de comprometre i com a banquer li tocava pagar. Just a la porta de Banca Catalana del Passeig de Gràcia li vaig preguntar “i per quin concepte li demanarem els diners?” i la Capmany va contestar ràpidament “per la traducció al català”.

“Però Aurèlia, si de fora només vénen unes basques i una portuguesa” i contundent va respondre “és igual, li demanem per la traducció i després t’ho gastes amb el que vulguis, sinó no pagarà, I no et preocupis que no vindrà a passar-nos els comptes”. Després de la reunió vam obrir un compte a la mateix a Banca Catalana amb la meva assignatura a la que vaig afegir la d’Anna Maria Vela , tresorera de l’associació de NNUU i que duia com a títol “Pro jornades catalanes de la dona”. En acabat vam anar a veure Trias Fargas a l’altre costat del Passeig de Gràcia que ens va demanar què havia posat en Jordi Pujol, per afegir que si Pujol havia posat 100.000 ptes. perquè era banquer ell com que era “bancaire” només en podia posar 25.000.

Carmen Alcalde es va enfadar molt perquè havíem anat “mano a mano” a demanar diners a homes banquers i de dretes i va publicar un article a la revista “Destino” dient que com que havien pagat s’atribuirien l’èxit i les conclusions de les jornades.

Aurèlia clamava indignada asseguda a la terrassa del seu àtic del carrer Mallorca “La Carmen és una beneita” perquè ni Jordi Pujol ni Ramon Trias Fargas explicaran mai que han finançat unes jornades de dones com les que estem organitzant. Tant de bo ho fessin, així quedarien compromesos amb les resolucions.

Aurèlia, com sempre, tenia raó. Només cal fullejar les conclusions del llibre de les jornades en les que demanàvem: divorci, control de natalitat, dret al propi cos, avortament, igualtat de salaris… per tenir clar que mai se les voldrien atribuir. Sense oblidar que en el mateix Paranimf, Leonor Taboada va tenir una idea extraordinària i va muntar una taula enmig del Paranimf on ensenyava les dones a fer-se autorevisió per la previsió del càncer de mama i també revisió ginecològica i el reconeixement del propi cos mirant-se la vagina amb l’ajuda d’un mirall i un espèculum. Era evident que els banquers del Passeig de Gràcia no pensaven atribuir-se totes aquestes accions.

Per acabar, recordar com al 1979, com a responsable de la comissió de la dona del Partit dels Socialistes de Catalunya vaig convidar a un acte a François Gaspar del Partit Socialista Francès, alcaldessa de Dreux i candidata al Parlament Europeu per parlar de feminisme, doble militància i quotes. Em va costar molt convèncer la Maria Aurèlia que no es manifestés en contra de les quotes en l’acte i finalment va acceptar dient “de manera provisional ho accepto” i així va començar també la moguda a Catalunya per les quotes a les llistes electorals i internes del partit que més tard –i no sense molta feina- van adoptar al PSOE.

En resum, aquesta explicació que desitjo us hagi distret era per posar de manifest dues coses: la primera és que sense compromís col·lectiu no es pot avançar i la segona que sense vocació política de tots els homes i les dones no hi ha progrés.

Moltes gràcies