IX Entrega de Medallas de la Fundación Internacional Olof Palme a Saeb Erakat, Shlomo Ben Ami y Miguel Ángel Moratinos

IX Entrega de Medallas de la Fundación Internacional Olof Palme a Saeb Erakat, Shlomo Ben Ami y Miguel Ángel Moratinos

Intervención Anna Balletbò

15 de febrero de 2013

 

Senyor Alcalde, Homenajeados, Representaciones diplomáticas, regidors, amics de la Fundació, bona tarda a tothom.

La Fundación Internacional Olof Palme instituyó el año 2004 la medalla de la Fundación, destinada a premiar personas que tanto a nivel catalán y español, como internacional, tengan una trayectoria vital de apoyo en defensa de los Derechos Humanos, la Cooperación Internacional, la mediación, la Paz y la Ayuda Humanitaria. Principios, todos ellos, que inspiraban el pensamiento del político sueco asesinato Olof Palme y que recogen el ideario de la Fundación Internacional Olof Palme.

La medalla fue concedida el año 2004 a Joakim Palme, hijo de Olof Palme y Director del Institute for Future Studies; Pierre Schori, asesor de Olof Palme y Representante Permanente de Suecia en Naciones Unidas; Maite Arqué, Alcaldesa de Badalona; el año 2005, a Joan Raventòs (a título póstumo), Presidente del Parlamento de Cataluña entre 1995 y 1999; Gregorio López Raimundo, diputado en el Congreso del Diputados entre 1977 y 1985; el año 2006, a Máximo Cajal, Representando Personal del Presidente del Gobierno español por la Alianza de Civilizaciones; Leire Pajín, Secretaria de Estado de Cooperación Internacional; el año 2007, a Álvaro de Soto, Coordinador Especial de Naciones Unidas para el  proceso de Paz en Oriente Medio; Marina Rossell, cantante; el año 2008, a Ulf Hjertonsson, Cónsul General de Suecia en Nueva York, y Shulamit Aloni, fundadora del Movimiento por los Derechos Civiles y la Paz y ex-Ministra de Israel; el año 2009 a Francesc Vendrell, ex representante especial de la UE en Afganistán, y Ricard Pérez Casado, ex administrador de la UE de la ciudad bosnia de Mostar; el año 2011 a Bernard Kouchner, ex ministro de Asuntos Exteriores de Francia y cofundador de Médicos Sin Fronteras, y Margarita Papandreou, fundadora de la Women’s Union of Greece y coordinadora de WINPEACE; y el año 2012 a Tea Phutkaradze, responsable del Centre for Social Support Union de Georgia, y Josep Piqué, anterior ministro de Asuntos Exteriores de España.

La medalla es obra del artista y también amigo Antonio Beneyto, presente en la sala.

En la edición de este año tenemos la satisfacción de poder rendir homenaje a 3 personalidades: Saeb Erakat, Shlomo Ben Ami y Miguel Ángel Moratinos. Personalidades estrechamente vinculadas a uno de los conflictos centrales que ha marcado y marca la política internacional a nivel mundial y ha marcado también de forma central las actividades de la Fundación Internacional Olof Palme.

Saeb Erakat nació en Jerusalén y reside en Jericó. Es licenciado en Estudios de la Paz por la Universidad de Bradford y también es licenciado en Relaciones Internacionales y Doctorado en Ciencias Políticas por la Universidad de San Francisco. Erakat es ha dedicado más de 20 años de su vida personal, social y política a trabajar en favor de la paz entre palestinos e israelís. Ha sido y sigue siendo el Jefe de Negociación palestina y preside la representación Palestina en el “Steering and Monitoring Commettee”. Ha sido y es Diputado, Gobernador de Jericó, Miembro de la Ejecutiva de Al-Fatah, profesor en la universidad de Nablus, Secretario General de la Sociedad de Estudios Árabes, etc. Erakat es un amigo de la Fundación Internacional Olof Palme. Siempre hemos encontrado en él ayuda para los proyectos que hemos desarrollado en Palestina. Nos facilitó dos solares en Jericó dónde hemos construido e implementado dos importantes proyectos: un centro para mujeres, niñas y niños que atiende a más de un centenar de ciudadanos y hace las funciones de casa-cuna además de disponer de varios talleres de peluquería, costura, cocina, informática, etc.

También tuvimos su apoyo para obtener el solar donde hemos levantado una escuela de educación especial para niños y niñas con dificultades de aprendizaje con capacidad para 40 niños y niñas y que inauguramos el pasado 8 de noviembre de 2012. Es peligroso visitar a Erakat en su despacho de Jericó porqué resulta casi imposible salir de allí sin el compromiso de un nuevo proyecto para el que luego habrá que buscar financiación.

Shlomo Ben Ami nació en Tel Aviv. Se licenció en historia en la Universidad de Tel Aviv, donde fue profesor, y se doctoró en Oxford, donde fue profesor visitante en el Saint Anthony College. En 1992, Shlomo Ben Ami fue Scholar del Wilson Center en Washington, donde coincidimos apenas unos días. Yo finalizaba mi estancia cuando él llegaba.

Shlomo es experto en Asuntos Exteriores y en Defensa y en 1999 fue Ministro de Seguridad Pública con Ehud Barak. Participó en las negociaciones secretas con Abu Alá en Estocolmo, el llamado “canal sueco” y participó con Barak en la Cumbre de Camp David. Ha sido Embajador de Israel en España.

Actualmente es vicepresidente del Centro Internacional de Toledo para la Paz, del que fue cofundador, y miembro del Consejo del “International Crisis Group”.

Ante todo, el amigo Shlomo es otro luchador incansable para la resolución del conflicto de Oriente Medio. Conflicto que, como él dice, tiene profundas razones morales y que como muy bien defiende está profundamente arraigado en la memoria de todos por ser cuna de las 3 principales religiones que han configurado nuestro esquema de valores como hombres y mujeres y como sociedad. Shlomo Ben Ami es también un amigo de la Fundació Internacional Olof Palme y de Suecia.

Paso finalmente a glosar al incansable amigo Miguel Ángel Moratinos. Licenciado en derecho y en Ciencias Políticas por la Complutense de Madrid y diplomado en Estudios Internacionales por la Escuela Diplomática. Es padre de 3 hijos y hoy le acompaña su esposa Dominique Maunac. Su larga trayectoria diplomática lo ha llevado por todo el mundo, desde Belgrado a Rabat, pero el grueso de su carrera se ha centrado en el Mediterráneo. Fue subdirector General de África del Norte, Director del Instituto de Cooperación con el Mundo Árabe, director de Política Exterior para África y Oriente Medio y participó activamente en la organización de la histórica Conferencia de Paz de Madrid de 1992.   Ha sido Embajador de España en Israel y representante de la UE en el proceso de Paz de 1993 a 2003. Desde este puesto realizó gestiones constantes para profundizar en el diálogo árabe-israelí en busca de un espacio de paz en el Mediterráneo.

Fue entonces cuando le conocí personalmente en Jerusalén, en su habitación-despacho-salón del hotel King David que había convertido en su hogar cuando no volaba a Chipre donde residía la familia.

Su carrera política la inicia como diputado por Córdoba en las listas del PSOE y en el 2004 es nombrado ministro de Asuntos Exteriores y de Cooperación y durante este periodo ejerció la presidencia del Consejo de Seguridad de Naciones Unidas, de la OSCE, del Consejo de Europa.

Actualmente, Moratinos está incorporado al equipo de la Alianza Global de Países Desérticos y Semidesérticos y orientado también a la lucha contra el hambre y la pobreza y en la promoción de la seguridad alimentaria.

Moratinos significa para nosotros un apoyo constante en nuestros proyectos de cooperación.

Con él inauguramos el 6 de septiembre de 2005 el Instituto Hispano-Palestino de Educación Superior en Gaza y posteriormente, en septiembre de 2009 el Centro para Mujeres y Niños en Jericó.

No olvidaré su llamada en la madrugada del día 03-01-2009 cuando la aviación israelí había bombardeado en Gaza el orfanato Alkarama donde acogíamos y educábamos en los valores de la paz y la convivencia a 74 niños y niñas, que habían sido previamente evacuados. Yo estaba hundida, él me animó: “lo reconstruiremos”, Moratinos nunca se rinde.

Para terminar, déjenme solo que contribuya a este acto con una brevísima reflexión. El gran reto que tenemos en estos momentos es que en la discusión sobre los valores no podemos centrar la Disputa en argumentos teológicos. No se puede citar a Dios como argumento de autoridad. Es natural que una persona creyente opine, valore y juzgue teniendo en cuenta sus creencias, pero si queremos convivir en paz, estamos obligados a llegar a acuerdos y no puede haber acuerdos si utilizamos argumentos de fe, cristiana, judía o islámica, para justificar determinados valores.

Max Weber distingue entre la ética de la intención, que es la ética de la convicción y de los principios, y la ética de la responsabilidad o las consecuencias. La ética de la intención es típicamente una ética religiosa, una ética privada, mientras que la ética de las consecuencias asume la responsabilidad desde la acción y responde de los resultados.

La primera tiene su legítimo espacio en la moralidad individual y la predicación religiosa, pero no es aceptable en el espacio ético-político.

Amigos y amigas, muchos de nuestros valores pertenecen a la fe, pero en el convivir debemos saber distinguir entre valores y hechos.

Los grandes valores que se esconden detrás de grandes palabras como Paz, Libertad y Solidaridad solo se convierten en bienes de verdad cuando dejan de ser ideas y se transforman en realidades, cuando se convierten en valores de uso, cuando son valores que funcionan porque se aplican.

Desde sus distintas creencias religiosas, nuestros 3 homenajeados comparten los principios de la ética de la responsabilidad y, desde ella, llevan todas sus vidas luchando para conseguir que los valores de Paz, Libertad y Solidaridad funcionen, se apliquen y sirvan a la vida de las víctimas de ambos lados en el conflicto de Oriente Medio.

Se trata, amigos, de tres personalidades especialmente necesarias para ayudarnos a enfrentarnos a los problemas de un mundo en transformación amenazado cada vez más por la intransigencia y los fundamentalismos.

Muchísimas gracias.

Inauguració XVII Trobada d’Economia a S’Agaró

Inauguració XVII Trobada d’Economia a S’Agaró

8 i 9 de febrer de 2013

Honorable President de la Generalitat, President Valls, Alcalde de Platja d’Aro i recentment nomenat President de la Diputació de Girona, Director de la Vanguardia,  alcaldes, diputats, regidors, ponents, premsa i, sobretot, amics tots.

La Trobada d’enguany, com molts de vostès ja saben, havia d’haver-se celebrat els passats dies 23 i 24 de novembre del 2012.  No va ser possible perquè el President de la Generalitat va creure convenient convocar eleccions anticipades al Parlament de Catalunya. Si ens hagués consultat, potser l’haguéssim convençut de que no ho fes… Picardies apart, vull en nom de tots vostès  agrair-li al president Mas de manera molt especial i afectuosa la seva presència a aquest acte inaugural en uns moments especialment complicats i plens d’incerteses, pel nostre país, pel nostre present i pel nostre futur.

Aquest últims 16 mesos, des de la XVI Trobada d’Economia a S’Agaró celebrada els dies 21 i 22 d’octubre de 2011, el temps ha passat trepidant  i ple de notícies, la majoria dolentes. Hem pogut comprovar, amb angoixa, que no es tractava d’una sola crisi sinó que estàvem travessant per 5 crisis diferents que se solapaven i es retroalimentaven.

A finals del 2007 vàrem copsar que España lliscava cap  a una crisi immobiliària que el 2008, amb la caiguda de Lehman Brothers es va encadenar amb una crisi financera a nivell internacional però que, a casa nostra, sumada a la crisi immobiliària i a l’esclat de la bombolla  va posar al descobert una crisi bancària de gran magnitud per excessiva exposició al totxo, crisi que s’ha endut per davant molts Bancs i Caixes d’Estalvi però també estalvis privats, embolcallats en deute subordinat, participacions preferents, etc., etc., tot plegat un cúmul d’anglicismes incomprensibles per la gent normal que avui se sent estafada i ha perdut la confiança en el sistema financer.

La combinació letal de crisi immobiliària, crisi financera i crisi bancària va provocar el tancament del crèdit i la fallida  imparable, primer dels promotors immobiliaris, a continuació dels industrials vinculats a la construcció, ha incrementat de manera vertiginosa a l’atur i ha arrossegat a famílies endeutades, convergint en un procés irracional de desnonaments i posteriorment subhastes dels mateixos immobles a tercers amb quites primer del 20% fins arribar a més del 50%. Una altra conseqüència lamentable d’aquesta combinació ha estat la congelació de la inversió, la davallada del consum i, de nou, més acomiadaments i la manca de perspectives laborals per prop de 5 milions d’aturats. L’atur en menors de 25 anys està per sobre del 55%.

Les crisis immobiliària, financera i bancària han provocat desconfiança en la solvència del país, provocant el tancament dels mercats pel refinançament del deute privat mentre que el deute públic ha patit una escalada de la prima de risc que ha provocat moltes nits d’insomni.

Repassem: crisi immobiliària, crisi financera, crisi bancària,  crisi del deute….i és clar, no podia faltar la crisi institucional degut, entre altres coses, a les importants retallades que els governs d’Espanya i autonòmics s’han vist obligats a fer  per mandat europeu, millor dit, per mandat alemany, per situar el dèficit fiscal a uns paràmetres inassumibles. El dèficit d’Espanya el 2012 hauria d’haver estat del 6,3% i ha estat del 7% sense comptar pèrdues derivades del sanejament financer.

Crisi institucional, dèiem, que abasta des de la Corona, fins a tensions importants  a moltes comunitats i, en especial, a Catalunya.

 

Siguem  clars, el model autonòmic que ens vàrem donar durant la transició espanyola està en crisis.  Un model per donar sortida  política a les reivindicacions basca y catalana  i, en menor mesura, gallega.  Un model autonòmic de descentralització, que a Espanya es va copiar 17 vegades, creant alhora, 17 parlaments, 17 presidents, 17 governs autonòmics, 17 defensors del poble, 17 tribunals de comptes, 17 defensors del menor, etc, etc, tot això sota el paraigües de la  “emulació competitiva”, no voler ser menys que la comunitat veïna.  Amb el temps això ha creat  unes estructures costoses importants tot i que a Espanya el gruix del deute no era públic sinó privat, fins que ens hem posat a rescatar bancs i caixes  gràcies als diners que ens ha facilitat el senyor Draghi i que haurem de tornar entre tots. Tot plegat, sumat a la crisi i a les retallades de serveis essencials que configuren el que anomenàvem “Estat del Benestar”, ha comportat una desafecció política que avui sembla irreversible.

I la corrupció?, que no n’hem de parlar?  Tinc un bon amic que explica que quan la piscina es buida i l’aigua va baixant de nivell, es pot veure clarament qui porta banyador i qui ensenya les vergonyes … L’aigua de la piscina ara només ens arriba als genolls i l’espectacle és tremendo.

El més impactant dels casos de corrupció que llegim als diaris o veiem a la televisió, és la seva banalitat. Lluny de la frase atribuïda a Maquiavel de que si la finalitat és lígita també ho són els mitjans, frase que no m’ha agradat mai, avui es delinqueix per qüestions exclusivament personals, per afany pur i simple de guanyar quotes de poder a través dels diners – diners per figurar, per fer-se veure, per influir… És una forma repugnant d’egoisme i insolidaritat. Resulta depriment no únicament la llarga llista de delictes, sinó la sensació d’impunitat amb què s’han dut a terme i, en alguns casos, el desvergonyiment final d’acollir-se fins i tot a l’amnistia fiscal.

No és fàcil acceptar que ara els parlaments, davant l’espectacle, hagin de fer comissions i lleis per evitar la corrupció, però segurament és necessari. Entenc, però, que l’ètica no és una suma de normes. L’ètica descansa sobre la fortalesa moral. Per això és tan nociva la corrupció política. No perquè no s’amagui en altres racons de la societat, igualment reprovable, sinó perquè són la gent a la que nosaltres hem donat la nostra confiança perquè ens representin i tirin endavant allò que s’han compromès a fer. Es fa insuportable, veure que fan exactament el contrari.

Encara que sembli contradictori, el fet que hi hagi tants escàndols polítics és, alhora, una mostra del bon funcionament de la democràcia. Als països on no hi ha democràcia, no hi ha llibertat de premsa i no hi ha escàndols polítics. Hi ha impunitat política. Malgrat la nostra perplexitat davant les coses que llegim, hem de convenir que si fins i tot el gendre del rei és imputat, ningú té patent de cors i tard o d’hora les irregularitats seran denunciades i jutjades.

Un segon element per l’esperança és que l’economia comença a donar senyals d’estabilització. Estem deixant enrere el dolorós sanejament de la banca. El gruix dels processos de fusió estan realitzats, els diners que ens ha deixat la Unió Europea han arribat, els balanços d’actius tòxics de la banca s’han sanejat, el banc dolent ja està creat i, com molt bé explicava el Senyor Carrascosa, el camí està traçat.

Les exportacions espanyoles i, en especial, les catalanes, van bé. Espanya va exportar de gener a octubre del 2012 per un import d’uns 165.600 milions d’euros, dels quals Catalunya, amb 43.053 milions d’euros, és el 26%. El turisme aguanta tot i la gran davallada del mercat interior. Demà escoltarem a un grup d’empreses que ens explicaran què estan fent per sortir-se’n malgrat la crisi.

Els mercats també es mouen. Tot fa pensar que abans de l’estiu Catalunya podria tornar a finançar-se en el mercat de capitals. Alguns “hedge founds” ja s’han apropat a la Generalitat, però els interessos són encara massa alts, tot i que la Comunitat de Madrid ja s’ha aprofitat d’aquestes finestres sense recórrer al fons de liquiditat autonòmic. Si no hi ha ensurts polítics, la tendència és moderadament millor. Crec fins i tot que a curt termini la Generalitat podrà tornar als bons patriòtics. El fet que el Banc d’Espanya hagi limitat la remuneració dels dipòsits a un any a l’1,75% pot fer que els inversors acceptin bons autonòmics entorn el 4% d’interès.

La Borsa, com molt bé ha explicat el President de la nostra, Joan Hortalà, s’ha recuperat i anuncia ja una millora de l’economia real. La prima de risc s’havia relaxat  i esperem que la pujada dels darrers dies amaini. Caldrà veure com acaba la cimera de Brussel·les pel que fa al pressupost comunitari 2014-2020. Pel que sembla, Espanya pot veure reduït en 1.000 milions el seu xec, però tot i així haurem de veure què diu la lletra menuda perquè, sens dubte, del fons de 3.000 milions d’euros contra l’atur juvenil segur que ens tocarà una bona part.

Olli Rehn veu espai per revisar els objectius de dèficit aquest mateix mes de febrer. Si això és així les Comunitats Autònomes també se n’han de beneficiar, allunyant-se unes dècimes del malson de l’objectiu de dèficit del 0,7% pel 2013, podríem fer compatible l’austeritat amb polítiques de reactivació econòmica. Demà mateix jo espero que el ministre de Guindos prengui la paraula per anunciar-nos alguna bona nova respecte la flexibilització del dèficit espanyol i autonòmic. El Senyor de Guindos, com vostès saben, el vàrem impulsar cap el càrrec ministerial a les últimes jornades d’Economia a S’Agaró i a la sessió de cloenda haurà de tenir algun detall d’agraïment.

Queden dos reptes: el més important és la disminució de l’atur, que ha de centrar tots els nostres esforços, perquè si no millora l’ocupació no hi haurà sortida de la crisi, i ens queda el repte del rearmament moral de les institucions, els polítics i tots nosaltres inclosos. Per fer-ho només hi ha una manera, dir la veritat. La gent pot perdonar, però el que no suporta és l’engany. Pensin que si ens acostuméssim a la corrupció, això seria el final del concepte de societat lliure i democràtica, de seguretat jurídica i de convivència.

Cal ser optimistes respecte el futur i construir-lo des del present. Quan el Departament de Justícia dels Estats Units insta una sèrie de plets civils contra la poderosa agència de qualificació Standard & Poor’s per inflar la qualificació del deute estructurat amb hipoteques escombraria abans de la crisi financera del 2008 i li demana de 3.700 milions de dòlars aportant com a prova converses inculpatòries del tenor: “quan caigui aquest castell de cartes, nosaltres ja serem rics i estarem jubilats”, vol dir que la política, en el millor sentit de la paraula, reprèn el lloc que li correspon i no es deixa acovardir per cap altre poder per poderós que pugui semblar.

Aquest és el camí, moltíssimes gràcies per la seva atenció.