Inauguració XVII Trobada d’Economia a S’Agaró

Inauguració XVII Trobada d’Economia a S’Agaró

8 i 9 de febrer de 2013

Honorable President de la Generalitat, President Valls, Alcalde de Platja d’Aro i recentment nomenat President de la Diputació de Girona, Director de la Vanguardia,  alcaldes, diputats, regidors, ponents, premsa i, sobretot, amics tots.

La Trobada d’enguany, com molts de vostès ja saben, havia d’haver-se celebrat els passats dies 23 i 24 de novembre del 2012.  No va ser possible perquè el President de la Generalitat va creure convenient convocar eleccions anticipades al Parlament de Catalunya. Si ens hagués consultat, potser l’haguéssim convençut de que no ho fes… Picardies apart, vull en nom de tots vostès  agrair-li al president Mas de manera molt especial i afectuosa la seva presència a aquest acte inaugural en uns moments especialment complicats i plens d’incerteses, pel nostre país, pel nostre present i pel nostre futur.

Aquest últims 16 mesos, des de la XVI Trobada d’Economia a S’Agaró celebrada els dies 21 i 22 d’octubre de 2011, el temps ha passat trepidant  i ple de notícies, la majoria dolentes. Hem pogut comprovar, amb angoixa, que no es tractava d’una sola crisi sinó que estàvem travessant per 5 crisis diferents que se solapaven i es retroalimentaven.

A finals del 2007 vàrem copsar que España lliscava cap  a una crisi immobiliària que el 2008, amb la caiguda de Lehman Brothers es va encadenar amb una crisi financera a nivell internacional però que, a casa nostra, sumada a la crisi immobiliària i a l’esclat de la bombolla  va posar al descobert una crisi bancària de gran magnitud per excessiva exposició al totxo, crisi que s’ha endut per davant molts Bancs i Caixes d’Estalvi però també estalvis privats, embolcallats en deute subordinat, participacions preferents, etc., etc., tot plegat un cúmul d’anglicismes incomprensibles per la gent normal que avui se sent estafada i ha perdut la confiança en el sistema financer.

La combinació letal de crisi immobiliària, crisi financera i crisi bancària va provocar el tancament del crèdit i la fallida  imparable, primer dels promotors immobiliaris, a continuació dels industrials vinculats a la construcció, ha incrementat de manera vertiginosa a l’atur i ha arrossegat a famílies endeutades, convergint en un procés irracional de desnonaments i posteriorment subhastes dels mateixos immobles a tercers amb quites primer del 20% fins arribar a més del 50%. Una altra conseqüència lamentable d’aquesta combinació ha estat la congelació de la inversió, la davallada del consum i, de nou, més acomiadaments i la manca de perspectives laborals per prop de 5 milions d’aturats. L’atur en menors de 25 anys està per sobre del 55%.

Les crisis immobiliària, financera i bancària han provocat desconfiança en la solvència del país, provocant el tancament dels mercats pel refinançament del deute privat mentre que el deute públic ha patit una escalada de la prima de risc que ha provocat moltes nits d’insomni.

Repassem: crisi immobiliària, crisi financera, crisi bancària,  crisi del deute….i és clar, no podia faltar la crisi institucional degut, entre altres coses, a les importants retallades que els governs d’Espanya i autonòmics s’han vist obligats a fer  per mandat europeu, millor dit, per mandat alemany, per situar el dèficit fiscal a uns paràmetres inassumibles. El dèficit d’Espanya el 2012 hauria d’haver estat del 6,3% i ha estat del 7% sense comptar pèrdues derivades del sanejament financer.

Crisi institucional, dèiem, que abasta des de la Corona, fins a tensions importants  a moltes comunitats i, en especial, a Catalunya.

 

Siguem  clars, el model autonòmic que ens vàrem donar durant la transició espanyola està en crisis.  Un model per donar sortida  política a les reivindicacions basca y catalana  i, en menor mesura, gallega.  Un model autonòmic de descentralització, que a Espanya es va copiar 17 vegades, creant alhora, 17 parlaments, 17 presidents, 17 governs autonòmics, 17 defensors del poble, 17 tribunals de comptes, 17 defensors del menor, etc, etc, tot això sota el paraigües de la  “emulació competitiva”, no voler ser menys que la comunitat veïna.  Amb el temps això ha creat  unes estructures costoses importants tot i que a Espanya el gruix del deute no era públic sinó privat, fins que ens hem posat a rescatar bancs i caixes  gràcies als diners que ens ha facilitat el senyor Draghi i que haurem de tornar entre tots. Tot plegat, sumat a la crisi i a les retallades de serveis essencials que configuren el que anomenàvem “Estat del Benestar”, ha comportat una desafecció política que avui sembla irreversible.

I la corrupció?, que no n’hem de parlar?  Tinc un bon amic que explica que quan la piscina es buida i l’aigua va baixant de nivell, es pot veure clarament qui porta banyador i qui ensenya les vergonyes … L’aigua de la piscina ara només ens arriba als genolls i l’espectacle és tremendo.

El més impactant dels casos de corrupció que llegim als diaris o veiem a la televisió, és la seva banalitat. Lluny de la frase atribuïda a Maquiavel de que si la finalitat és lígita també ho són els mitjans, frase que no m’ha agradat mai, avui es delinqueix per qüestions exclusivament personals, per afany pur i simple de guanyar quotes de poder a través dels diners – diners per figurar, per fer-se veure, per influir… És una forma repugnant d’egoisme i insolidaritat. Resulta depriment no únicament la llarga llista de delictes, sinó la sensació d’impunitat amb què s’han dut a terme i, en alguns casos, el desvergonyiment final d’acollir-se fins i tot a l’amnistia fiscal.

No és fàcil acceptar que ara els parlaments, davant l’espectacle, hagin de fer comissions i lleis per evitar la corrupció, però segurament és necessari. Entenc, però, que l’ètica no és una suma de normes. L’ètica descansa sobre la fortalesa moral. Per això és tan nociva la corrupció política. No perquè no s’amagui en altres racons de la societat, igualment reprovable, sinó perquè són la gent a la que nosaltres hem donat la nostra confiança perquè ens representin i tirin endavant allò que s’han compromès a fer. Es fa insuportable, veure que fan exactament el contrari.

Encara que sembli contradictori, el fet que hi hagi tants escàndols polítics és, alhora, una mostra del bon funcionament de la democràcia. Als països on no hi ha democràcia, no hi ha llibertat de premsa i no hi ha escàndols polítics. Hi ha impunitat política. Malgrat la nostra perplexitat davant les coses que llegim, hem de convenir que si fins i tot el gendre del rei és imputat, ningú té patent de cors i tard o d’hora les irregularitats seran denunciades i jutjades.

Un segon element per l’esperança és que l’economia comença a donar senyals d’estabilització. Estem deixant enrere el dolorós sanejament de la banca. El gruix dels processos de fusió estan realitzats, els diners que ens ha deixat la Unió Europea han arribat, els balanços d’actius tòxics de la banca s’han sanejat, el banc dolent ja està creat i, com molt bé explicava el Senyor Carrascosa, el camí està traçat.

Les exportacions espanyoles i, en especial, les catalanes, van bé. Espanya va exportar de gener a octubre del 2012 per un import d’uns 165.600 milions d’euros, dels quals Catalunya, amb 43.053 milions d’euros, és el 26%. El turisme aguanta tot i la gran davallada del mercat interior. Demà escoltarem a un grup d’empreses que ens explicaran què estan fent per sortir-se’n malgrat la crisi.

Els mercats també es mouen. Tot fa pensar que abans de l’estiu Catalunya podria tornar a finançar-se en el mercat de capitals. Alguns “hedge founds” ja s’han apropat a la Generalitat, però els interessos són encara massa alts, tot i que la Comunitat de Madrid ja s’ha aprofitat d’aquestes finestres sense recórrer al fons de liquiditat autonòmic. Si no hi ha ensurts polítics, la tendència és moderadament millor. Crec fins i tot que a curt termini la Generalitat podrà tornar als bons patriòtics. El fet que el Banc d’Espanya hagi limitat la remuneració dels dipòsits a un any a l’1,75% pot fer que els inversors acceptin bons autonòmics entorn el 4% d’interès.

La Borsa, com molt bé ha explicat el President de la nostra, Joan Hortalà, s’ha recuperat i anuncia ja una millora de l’economia real. La prima de risc s’havia relaxat  i esperem que la pujada dels darrers dies amaini. Caldrà veure com acaba la cimera de Brussel·les pel que fa al pressupost comunitari 2014-2020. Pel que sembla, Espanya pot veure reduït en 1.000 milions el seu xec, però tot i així haurem de veure què diu la lletra menuda perquè, sens dubte, del fons de 3.000 milions d’euros contra l’atur juvenil segur que ens tocarà una bona part.

Olli Rehn veu espai per revisar els objectius de dèficit aquest mateix mes de febrer. Si això és així les Comunitats Autònomes també se n’han de beneficiar, allunyant-se unes dècimes del malson de l’objectiu de dèficit del 0,7% pel 2013, podríem fer compatible l’austeritat amb polítiques de reactivació econòmica. Demà mateix jo espero que el ministre de Guindos prengui la paraula per anunciar-nos alguna bona nova respecte la flexibilització del dèficit espanyol i autonòmic. El Senyor de Guindos, com vostès saben, el vàrem impulsar cap el càrrec ministerial a les últimes jornades d’Economia a S’Agaró i a la sessió de cloenda haurà de tenir algun detall d’agraïment.

Queden dos reptes: el més important és la disminució de l’atur, que ha de centrar tots els nostres esforços, perquè si no millora l’ocupació no hi haurà sortida de la crisi, i ens queda el repte del rearmament moral de les institucions, els polítics i tots nosaltres inclosos. Per fer-ho només hi ha una manera, dir la veritat. La gent pot perdonar, però el que no suporta és l’engany. Pensin que si ens acostuméssim a la corrupció, això seria el final del concepte de societat lliure i democràtica, de seguretat jurídica i de convivència.

Cal ser optimistes respecte el futur i construir-lo des del present. Quan el Departament de Justícia dels Estats Units insta una sèrie de plets civils contra la poderosa agència de qualificació Standard & Poor’s per inflar la qualificació del deute estructurat amb hipoteques escombraria abans de la crisi financera del 2008 i li demana de 3.700 milions de dòlars aportant com a prova converses inculpatòries del tenor: “quan caigui aquest castell de cartes, nosaltres ja serem rics i estarem jubilats”, vol dir que la política, en el millor sentit de la paraula, reprèn el lloc que li correspon i no es deixa acovardir per cap altre poder per poderós que pugui semblar.

Aquest és el camí, moltíssimes gràcies per la seva atenció.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: