Intervenció d’Anna Balletbò a l’acte de cloenda de la XX Trobada d’Economia a S’Agaró

S’AGARÓ, 28 DE NOVEMBRE DE 2015

Ministre Jorge Fernández Díaz, President Miquel Valls, President Josep Lluís Bonet, President Fainé, alcalde de Platja d’Aro, autoritats, ponents, amics tots.

Sé que hem arriscat molt organitzant la XX Trobada de Economia a S’Agaró aquests dies. No vull ocultar els inconvenients que aquesta decisió ha comportat, però amb la ajuda de tots i de manera molt especial amb el recolzament del Ministre i dels sponsors, La Caixa i Deloitte, ens podem donar per satisfets. Malgrat la permanent agitació electoral en que ens veiem obligats a viure en els darrers 5 anys, 3 votacions no previstes i poden ser quatre, hem cregut que teníem la obligació de preservar la normalitat que, en un país democràtic, és la base de la convivència i del progrés.

Es una molt bona oportunitat comptar avui aquí amb el Ministre de l’Interior d’Espanya. Aquests darrers temps els ministres de l’Interior estan malauradament a les portades dels diaris. T’hem vist a la cimera de Brussel·les, a Madrid a la reunió del pacte antigihadista. I hem seguit, per declaracions teves, que has obert la porta a una reforma de la Constitució. Has estat prudent i ho has fet amb totes les salvetats, entre altres coses, has dit que cal saber el que s’ha de reformar abans de fer-ho, has advertit que no esperin els independentistes que s’inclourà el dret a la autodeterminació. Bé, són advertiments dins de la normalitat amb to d’admonició que pot agradar mes o menys, però el mes important es que ho has dit.

Hi ha un consens generalitzat a Catalunya de que després del 20 de desembre, siguin quins siguin els resultats, caldrà plantejar el tema català sense més demora. Moltes de les formes, declaracions i fins i tot votacions són plenament rebutjables, però expressen un gran malestar que ve de lluny i cal abordar de molt a prop. Catalunya demana respecte, no només a la llengua i la cultura sinó a la convivència. Com el ministre ha dit, la Constitució no són les taules de la llei, l’hem fet i votat els homes i les dones i la podem caviar. Cal un ampli consens de les forces polítiques, estic totalment d’acord més encara, sense el Partit Popular no es pot fer la Reforma de la Constitució i sense el PNB i els votants tradicionals de Convergència, o com s’hagi de dir, tampoc.

Ministre tenim davant una oportunitat per calmar els ànims. Necessitem reafirmar que en la lluita antigihadista tots hi som comptats. Seria important conèixer si a Madrid es treballa per estovar aquesta reforma Constitucional, amb la boca petita, però si s’hi treballa i també per un acord econòmic que sense oblidar la solidaritat, respecti la ordinalitat. La Constitució Española contempla actuacions en l’article 155, però també en contempla abans en el 138, quan garanteix la realització efectiva del principi de solidaritat consagrat en l’article 2, vetllant per l’establiment d’ un equilibri econòmic, adequat i just entre las diverses parts del territori espanyol. Permet-te’m Ministre dir, que això és la base del principi de ordinalitat. Principi que propugna una limitació del fons de solidaritat interregional (ara podríem dir interautonòmica), per evitar que les comunitats mes riques, després d’aportar al fons comú, baixin llocs en finançament per càpita o recursos. El polític socialdemòcrata suec Olof Palme que dona nom a la nostra Fundació, deia una cosa rellevant però poc habitual als països del sud d’Europa. A mi deia, no em preocupa, que els rics siguin més rics, el que vull és que els pobres deixin de ser pobres.

Ministre ets l’únic representant Català que tenim al govern. A tu et demanem que continuïs pel camí endegat. Les eleccions passen, els governs alternen, però els pobles sempre demanaran un tracte més just si així ho perceben. Catalunya no pot prescindir d’Espanya, però Espanya no pot prescindir de Catalunya i encara més, Espanya ha d’afavorir el creixement de Catalunya i de la seva gent, pel bé de tots.

Gràcies Ministre, per compartir amb nosaltres i per voler escoltar-nos.

Intervenció d’Anna Balletbò a l’acte inaugural de la XX Trobada d’Economia a S’Agaró

S’AGARÓ, 27 DE NOVEMBRE DE 2015

Conseller Santi Vila, President Valls, Alcalde de Platja d’Aro, President Ximo Puig, Presidenta Francina Armengol, Presidenta Rodríguez, President Gay de Montella, President Montilla, amic Miquel Iceta, amics tots, benvinguts.

Han passat 26 anys des de que l’estiu de 1989 amb els amics Fabià Estapé, Joan Tapia i Ramon Trias Fargas vam celebrar una trobada informal per parlar d’economia. Hi havia també Andreu Morillas i d’aquella reunió va sorgir la iniciativa d’organitzar anualment la Trobada d’Economia a S’Agaró. Teníem dos antecedents per fer-ho a S’Agaró. Espanya, juntament amb Portugal, havia entrat a la Comunitat Europea el dia 1 de gener de 1986 i els dies 19, 20 i 21 de maig de 1989 el Ministre d’Economia Carlos Solchaga va triar la localitat de S’Agaró per celebrar la primera reunió d’ECOFIN i en aquest mateix Hotel varen tenir els representants dels Ministeris d’Economia Hisenda, Bancs Centrals, etc. dels 12 països que aleshores constituïen la CEE. Hi ha un altre precedent menys conegut. L’economista Josep Maria Bricall en el seu llibre Política econòmica de la Generalitat (1936-1939) explica com a l’any 1936, després del triomf electoral del Front Popular, Josep Tarradellas aleshores conseller de Serveis Públics, Economia i Finances va organitzar a S’Agaró una trobada econòmica per planificar l’economia de guerra de la Generalitat de Catalunya. (la cita es històrica no actual). En Josep Maria Bricall guarda una fotografia de l’escalinata de l’Hotel en que surten tots els assistents i que li va regalar Josep Tarradellas.

Durant aquestes vint edicions hem tractat d’actuar com a deixebles de Joseph Schumpeter defensor de la llibertat intel·lectual en la ciència econòmica. Schumpeter predicava un cert escepticisme i renunciava a adoptar no ja la mentalitat missional, si no fins i tot el to. Creiem que la llibertat intel·lectual – valor de primer ordre – ha de ser vetllada i propiciada entre els economistes, singularment en el temps que vivim. Gunnar Myrdal ho completa perfectament amb la admonició als estudiants d’Econòmiques del Caire: “procureu d’ésser rebels competents”. La rebel·lia, en qualsevol concepció, es pot i s’ha de donar per descomptada; la competència ha d’ésser impartida i exigida. Crec que tots plegats hem tret bona nota.

La celebració de la XXa Trobada coincideix en un moment especialment delicat de l’economia i la política catalana però també espanyola i europea. La crisi 2008-2012 ha constituït el pitjor xoc econòmic en dècades que hem afrontat amb un esforç de reforma que cal valorar positivament malgrat un context econòmic complicat. Però hi ha aspectes d’aquesta crisi que no hem sabut afrontar adequadament. L’atur a Espanya n’és l’aspecte més sagnant i en especial l’atur dels joves. També s’ha endegat un complex procés de reformes de les entitats financeres per garantir la seva solvència i aquí sorgeix la crítica obligada a l’actitud reprovable d’algunes entitats bancàries i caixes d’estalvi que han maltractat a impositors i clients amb productes irresponsables i desnonaments que poden ser legals però no morals. Hi ha rebuig de la població que ha contemplat i contempla com s’incrementen les desigualtats dins de l’àmbit espanyol i català mentre s’informa d’ escàndols d’indemnitzacions milionàries i una corrupció insofrible. Tot plegat ha comportat rebuig als partits tradicionals que tampoc han sabut entendre què passava i reaccionar en conseqüència.

Ara que Espanya comença a sortir de la crisi amb un creixement important i superior al d’altres països europeus, tenim l’obligació d’aprofitar l’embranzida de la nostra economia espanyola i catalana per continuar millorant la productivitat, reimpulsar les iniciatives exportadores i aprofundir en la creació de llocs de treball i en la correcció de les desigualtats.

En aquesta XXa edició afrontem un moment especialment preocupant degut a l’extensió, de manera desconeguda fins ara, de l’urpada del terrorisme en el cor de les capitals europees. És un fet nou que pot comportar pèrdues humanes i econòmiques molt importants. El dolor de París i la paralització de Brussel·les, la capital europea, més de 4 dies és una evidència dolorosa de la nostra debilitat i de les conseqüències de decisions errònies i deixadeses imperdonables. La seguretat ha passat a ser un element hegemònic pels estats i per les organitzacions empresarials. L’anomenat web fosc, nou tipus de delinqüència arrelada a l’espai cibernètic i hàbilment utilitzada pel Daeix, comportarà una demanda exponencial de serveis de seguretat, tot i que els experts estimen que hi ha un dèficit de més de 200.000 llocs de treball que no es cobreixen per manca de candidats.

Però hi ha encara més reptes, relacionats amb el tema de la seguretat, el flux migratori massiu que estem vivint a Europa degut a la guerra siriana i altres conflictes armats. És el desplaçament humà més important després de la II Guerra Mundial amb la variable de que es tracta d’emigrants de diferent llengua, cultura i religió. Molts d’ells amb bona qualificació professional però que amb l’arribada massiva està provocant rebuig i un increment de les posicions polítiques més xenòfobes en el cor dels països fundadors de la Unió Europea i en tots els altres.

Hem de donar noves respostes a tots aquests problemes. Hem d’afrontar una globalització que no és només econòmica i de mercats sinó que ho és també de migració, de terrorisme, de malalties, de medi ambient, etc. Europa ha de modernitzar les economies i garantir la productivitat i el creixement davant els reptes asiàtics. Es una complexitat que ens obliga a canviar la manera d’abordar, entendre i adaptar-nos als nous reptes de forma diferent de com ho hem fet fins ara. Espanya i Catalunya no estan al marge de tots aquests sotracs. La ciutadania ha reaccionat amb l’aparició de nous partits polítics amb vocació regeneradora, encara no consolidada a la espera de veure com s’adapten a la tossuderia de les realitats complexes.

A Catalunya el descontent s’ha canalitzat amb un increment important a favor de la independència. En molts casos com a palanca per afavorir un tracte diferent de la llengua i la cultura, un tracte més respectuós amb la nostra manera de ser i també a favor d’un nou acord econòmic, que sense oblidar la solidaritat, respecti l’ordinlitat i no constitueixi una càrrega feixuga per les nostres necessitats i voluntat de creixement. Però en política no sempre els resultats són com un preveia i un cop oberta la caixa de pandora i la celebració de 3 eleccions en menys de 5 anys es planteja un escenari complicadíssim i desfilagarsat amb declaracions i votacions rupturistes i antidemocràtiques que impossibiliten una sortida pactada. No es nou, permeti’m que citi a qui va ser director de la Vanguardia Agustí Calvet, Gaziel en el llibre – recull de 47 articles: Tot S’ha perdut prologat per Enric Juliana. Todo se ha perdido, incluso el honor. Las Cortes de la Repúlica acaban de rematarlo: el Estatuto queda suspendido sine die”. Defensor de la tercera via, Gaziel descrivia l’aldarull esperpèntic del 6 d’octubre. Res és igual, afortunadament, però la declaració rupturista del Parlament de Catalunya en la seva sessió constitutiva del dilluns 9 de novembre ha alarmat a les Cancelleries europees, al sector empresarial i fins i tot el Financial Times va fer una editorial. Res de bo augura.

El Cercle d’Economia va emetre una nota d’opinió el 20 de Novembre, que alerta sobre la inseguretat jurídica i la incertesa creada en empreses, inversors i estalviadors assenyalant que la declaració del Parlament, no només trenca la legalitat, sinó que suposa un risc de fractura social. Subscric plenament la nota. La deslocalització d’empreses i de comptes que ja fa temps que esta en marxa, s’ha accelerat arrel de les votacions de Junts X si i la CUP i pot agreujar-se en cas de que les dues formacions arribin a un acord de govern.

Tornem a Gaziel, per aquest guixolenc o ganxo: “El separatismo es políticamente para Catalunya, algo mil veces más difícil que el intervencionismo en España. Requiere un esfuerzo importante mayor que el exigido por el intento de influir en la marcha del Estado español y modificarlo.”

Serveixin aquestes Jornades i especialment les eleccions del 20 de desembre per dibuixar un nou escenari. Espanya ha d’entendre i atendre moltes de les demandes catalanes. Cal endegar una reforma sense ruptura, una readaptació de la Constitució que permeti l’encaix de les aspiracions de Catalunya dins d’una Espanya que també ha de canviar. I caldrà votar-ho.

Catalunya ha de poder cosir l’esparracament i recuperar el prestigi per l’única via transitable que per Gaziel era la intel·ligència, tolerància i transacció i com diu Miquel Iceta, el camí del diàleg, negociació i pacte.

Espanya ha de trobar Catalunya per respectar-se.

Moltes gràcies.