Intervenció d’Anna Balletbò a l’acte inaugural de la XX Trobada d’Economia a S’Agaró

S’AGARÓ, 27 DE NOVEMBRE DE 2015

Conseller Santi Vila, President Valls, Alcalde de Platja d’Aro, President Ximo Puig, Presidenta Francina Armengol, Presidenta Rodríguez, President Gay de Montella, President Montilla, amic Miquel Iceta, amics tots, benvinguts.

Han passat 26 anys des de que l’estiu de 1989 amb els amics Fabià Estapé, Joan Tapia i Ramon Trias Fargas vam celebrar una trobada informal per parlar d’economia. Hi havia també Andreu Morillas i d’aquella reunió va sorgir la iniciativa d’organitzar anualment la Trobada d’Economia a S’Agaró. Teníem dos antecedents per fer-ho a S’Agaró. Espanya, juntament amb Portugal, havia entrat a la Comunitat Europea el dia 1 de gener de 1986 i els dies 19, 20 i 21 de maig de 1989 el Ministre d’Economia Carlos Solchaga va triar la localitat de S’Agaró per celebrar la primera reunió d’ECOFIN i en aquest mateix Hotel varen tenir els representants dels Ministeris d’Economia Hisenda, Bancs Centrals, etc. dels 12 països que aleshores constituïen la CEE. Hi ha un altre precedent menys conegut. L’economista Josep Maria Bricall en el seu llibre Política econòmica de la Generalitat (1936-1939) explica com a l’any 1936, després del triomf electoral del Front Popular, Josep Tarradellas aleshores conseller de Serveis Públics, Economia i Finances va organitzar a S’Agaró una trobada econòmica per planificar l’economia de guerra de la Generalitat de Catalunya. (la cita es històrica no actual). En Josep Maria Bricall guarda una fotografia de l’escalinata de l’Hotel en que surten tots els assistents i que li va regalar Josep Tarradellas.

Durant aquestes vint edicions hem tractat d’actuar com a deixebles de Joseph Schumpeter defensor de la llibertat intel·lectual en la ciència econòmica. Schumpeter predicava un cert escepticisme i renunciava a adoptar no ja la mentalitat missional, si no fins i tot el to. Creiem que la llibertat intel·lectual – valor de primer ordre – ha de ser vetllada i propiciada entre els economistes, singularment en el temps que vivim. Gunnar Myrdal ho completa perfectament amb la admonició als estudiants d’Econòmiques del Caire: “procureu d’ésser rebels competents”. La rebel·lia, en qualsevol concepció, es pot i s’ha de donar per descomptada; la competència ha d’ésser impartida i exigida. Crec que tots plegats hem tret bona nota.

La celebració de la XXa Trobada coincideix en un moment especialment delicat de l’economia i la política catalana però també espanyola i europea. La crisi 2008-2012 ha constituït el pitjor xoc econòmic en dècades que hem afrontat amb un esforç de reforma que cal valorar positivament malgrat un context econòmic complicat. Però hi ha aspectes d’aquesta crisi que no hem sabut afrontar adequadament. L’atur a Espanya n’és l’aspecte més sagnant i en especial l’atur dels joves. També s’ha endegat un complex procés de reformes de les entitats financeres per garantir la seva solvència i aquí sorgeix la crítica obligada a l’actitud reprovable d’algunes entitats bancàries i caixes d’estalvi que han maltractat a impositors i clients amb productes irresponsables i desnonaments que poden ser legals però no morals. Hi ha rebuig de la població que ha contemplat i contempla com s’incrementen les desigualtats dins de l’àmbit espanyol i català mentre s’informa d’ escàndols d’indemnitzacions milionàries i una corrupció insofrible. Tot plegat ha comportat rebuig als partits tradicionals que tampoc han sabut entendre què passava i reaccionar en conseqüència.

Ara que Espanya comença a sortir de la crisi amb un creixement important i superior al d’altres països europeus, tenim l’obligació d’aprofitar l’embranzida de la nostra economia espanyola i catalana per continuar millorant la productivitat, reimpulsar les iniciatives exportadores i aprofundir en la creació de llocs de treball i en la correcció de les desigualtats.

En aquesta XXa edició afrontem un moment especialment preocupant degut a l’extensió, de manera desconeguda fins ara, de l’urpada del terrorisme en el cor de les capitals europees. És un fet nou que pot comportar pèrdues humanes i econòmiques molt importants. El dolor de París i la paralització de Brussel·les, la capital europea, més de 4 dies és una evidència dolorosa de la nostra debilitat i de les conseqüències de decisions errònies i deixadeses imperdonables. La seguretat ha passat a ser un element hegemònic pels estats i per les organitzacions empresarials. L’anomenat web fosc, nou tipus de delinqüència arrelada a l’espai cibernètic i hàbilment utilitzada pel Daeix, comportarà una demanda exponencial de serveis de seguretat, tot i que els experts estimen que hi ha un dèficit de més de 200.000 llocs de treball que no es cobreixen per manca de candidats.

Però hi ha encara més reptes, relacionats amb el tema de la seguretat, el flux migratori massiu que estem vivint a Europa degut a la guerra siriana i altres conflictes armats. És el desplaçament humà més important després de la II Guerra Mundial amb la variable de que es tracta d’emigrants de diferent llengua, cultura i religió. Molts d’ells amb bona qualificació professional però que amb l’arribada massiva està provocant rebuig i un increment de les posicions polítiques més xenòfobes en el cor dels països fundadors de la Unió Europea i en tots els altres.

Hem de donar noves respostes a tots aquests problemes. Hem d’afrontar una globalització que no és només econòmica i de mercats sinó que ho és també de migració, de terrorisme, de malalties, de medi ambient, etc. Europa ha de modernitzar les economies i garantir la productivitat i el creixement davant els reptes asiàtics. Es una complexitat que ens obliga a canviar la manera d’abordar, entendre i adaptar-nos als nous reptes de forma diferent de com ho hem fet fins ara. Espanya i Catalunya no estan al marge de tots aquests sotracs. La ciutadania ha reaccionat amb l’aparició de nous partits polítics amb vocació regeneradora, encara no consolidada a la espera de veure com s’adapten a la tossuderia de les realitats complexes.

A Catalunya el descontent s’ha canalitzat amb un increment important a favor de la independència. En molts casos com a palanca per afavorir un tracte diferent de la llengua i la cultura, un tracte més respectuós amb la nostra manera de ser i també a favor d’un nou acord econòmic, que sense oblidar la solidaritat, respecti l’ordinlitat i no constitueixi una càrrega feixuga per les nostres necessitats i voluntat de creixement. Però en política no sempre els resultats són com un preveia i un cop oberta la caixa de pandora i la celebració de 3 eleccions en menys de 5 anys es planteja un escenari complicadíssim i desfilagarsat amb declaracions i votacions rupturistes i antidemocràtiques que impossibiliten una sortida pactada. No es nou, permeti’m que citi a qui va ser director de la Vanguardia Agustí Calvet, Gaziel en el llibre – recull de 47 articles: Tot S’ha perdut prologat per Enric Juliana. Todo se ha perdido, incluso el honor. Las Cortes de la Repúlica acaban de rematarlo: el Estatuto queda suspendido sine die”. Defensor de la tercera via, Gaziel descrivia l’aldarull esperpèntic del 6 d’octubre. Res és igual, afortunadament, però la declaració rupturista del Parlament de Catalunya en la seva sessió constitutiva del dilluns 9 de novembre ha alarmat a les Cancelleries europees, al sector empresarial i fins i tot el Financial Times va fer una editorial. Res de bo augura.

El Cercle d’Economia va emetre una nota d’opinió el 20 de Novembre, que alerta sobre la inseguretat jurídica i la incertesa creada en empreses, inversors i estalviadors assenyalant que la declaració del Parlament, no només trenca la legalitat, sinó que suposa un risc de fractura social. Subscric plenament la nota. La deslocalització d’empreses i de comptes que ja fa temps que esta en marxa, s’ha accelerat arrel de les votacions de Junts X si i la CUP i pot agreujar-se en cas de que les dues formacions arribin a un acord de govern.

Tornem a Gaziel, per aquest guixolenc o ganxo: “El separatismo es políticamente para Catalunya, algo mil veces más difícil que el intervencionismo en España. Requiere un esfuerzo importante mayor que el exigido por el intento de influir en la marcha del Estado español y modificarlo.”

Serveixin aquestes Jornades i especialment les eleccions del 20 de desembre per dibuixar un nou escenari. Espanya ha d’entendre i atendre moltes de les demandes catalanes. Cal endegar una reforma sense ruptura, una readaptació de la Constitució que permeti l’encaix de les aspiracions de Catalunya dins d’una Espanya que també ha de canviar. I caldrà votar-ho.

Catalunya ha de poder cosir l’esparracament i recuperar el prestigi per l’única via transitable que per Gaziel era la intel·ligència, tolerància i transacció i com diu Miquel Iceta, el camí del diàleg, negociació i pacte.

Espanya ha de trobar Catalunya per respectar-se.

Moltes gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: