Intervenció d’Anna Balletbò a l’acte de cloenda de la XX Trobada d’Economia a S’Agaró

S’AGARÓ, 28 DE NOVEMBRE DE 2015

Ministre Jorge Fernández Díaz, President Miquel Valls, President Josep Lluís Bonet, President Fainé, alcalde de Platja d’Aro, autoritats, ponents, amics tots.

Sé que hem arriscat molt organitzant la XX Trobada de Economia a S’Agaró aquests dies. No vull ocultar els inconvenients que aquesta decisió ha comportat, però amb la ajuda de tots i de manera molt especial amb el recolzament del Ministre i dels sponsors, La Caixa i Deloitte, ens podem donar per satisfets. Malgrat la permanent agitació electoral en que ens veiem obligats a viure en els darrers 5 anys, 3 votacions no previstes i poden ser quatre, hem cregut que teníem la obligació de preservar la normalitat que, en un país democràtic, és la base de la convivència i del progrés.

Es una molt bona oportunitat comptar avui aquí amb el Ministre de l’Interior d’Espanya. Aquests darrers temps els ministres de l’Interior estan malauradament a les portades dels diaris. T’hem vist a la cimera de Brussel·les, a Madrid a la reunió del pacte antigihadista. I hem seguit, per declaracions teves, que has obert la porta a una reforma de la Constitució. Has estat prudent i ho has fet amb totes les salvetats, entre altres coses, has dit que cal saber el que s’ha de reformar abans de fer-ho, has advertit que no esperin els independentistes que s’inclourà el dret a la autodeterminació. Bé, són advertiments dins de la normalitat amb to d’admonició que pot agradar mes o menys, però el mes important es que ho has dit.

Hi ha un consens generalitzat a Catalunya de que després del 20 de desembre, siguin quins siguin els resultats, caldrà plantejar el tema català sense més demora. Moltes de les formes, declaracions i fins i tot votacions són plenament rebutjables, però expressen un gran malestar que ve de lluny i cal abordar de molt a prop. Catalunya demana respecte, no només a la llengua i la cultura sinó a la convivència. Com el ministre ha dit, la Constitució no són les taules de la llei, l’hem fet i votat els homes i les dones i la podem caviar. Cal un ampli consens de les forces polítiques, estic totalment d’acord més encara, sense el Partit Popular no es pot fer la Reforma de la Constitució i sense el PNB i els votants tradicionals de Convergència, o com s’hagi de dir, tampoc.

Ministre tenim davant una oportunitat per calmar els ànims. Necessitem reafirmar que en la lluita antigihadista tots hi som comptats. Seria important conèixer si a Madrid es treballa per estovar aquesta reforma Constitucional, amb la boca petita, però si s’hi treballa i també per un acord econòmic que sense oblidar la solidaritat, respecti la ordinalitat. La Constitució Española contempla actuacions en l’article 155, però també en contempla abans en el 138, quan garanteix la realització efectiva del principi de solidaritat consagrat en l’article 2, vetllant per l’establiment d’ un equilibri econòmic, adequat i just entre las diverses parts del territori espanyol. Permet-te’m Ministre dir, que això és la base del principi de ordinalitat. Principi que propugna una limitació del fons de solidaritat interregional (ara podríem dir interautonòmica), per evitar que les comunitats mes riques, després d’aportar al fons comú, baixin llocs en finançament per càpita o recursos. El polític socialdemòcrata suec Olof Palme que dona nom a la nostra Fundació, deia una cosa rellevant però poc habitual als països del sud d’Europa. A mi deia, no em preocupa, que els rics siguin més rics, el que vull és que els pobres deixin de ser pobres.

Ministre ets l’únic representant Català que tenim al govern. A tu et demanem que continuïs pel camí endegat. Les eleccions passen, els governs alternen, però els pobles sempre demanaran un tracte més just si així ho perceben. Catalunya no pot prescindir d’Espanya, però Espanya no pot prescindir de Catalunya i encara més, Espanya ha d’afavorir el creixement de Catalunya i de la seva gent, pel bé de tots.

Gràcies Ministre, per compartir amb nosaltres i per voler escoltar-nos.

Intervenció d’Anna Balletbò a l’acte inaugural de la XX Trobada d’Economia a S’Agaró

S’AGARÓ, 27 DE NOVEMBRE DE 2015

Conseller Santi Vila, President Valls, Alcalde de Platja d’Aro, President Ximo Puig, Presidenta Francina Armengol, Presidenta Rodríguez, President Gay de Montella, President Montilla, amic Miquel Iceta, amics tots, benvinguts.

Han passat 26 anys des de que l’estiu de 1989 amb els amics Fabià Estapé, Joan Tapia i Ramon Trias Fargas vam celebrar una trobada informal per parlar d’economia. Hi havia també Andreu Morillas i d’aquella reunió va sorgir la iniciativa d’organitzar anualment la Trobada d’Economia a S’Agaró. Teníem dos antecedents per fer-ho a S’Agaró. Espanya, juntament amb Portugal, havia entrat a la Comunitat Europea el dia 1 de gener de 1986 i els dies 19, 20 i 21 de maig de 1989 el Ministre d’Economia Carlos Solchaga va triar la localitat de S’Agaró per celebrar la primera reunió d’ECOFIN i en aquest mateix Hotel varen tenir els representants dels Ministeris d’Economia Hisenda, Bancs Centrals, etc. dels 12 països que aleshores constituïen la CEE. Hi ha un altre precedent menys conegut. L’economista Josep Maria Bricall en el seu llibre Política econòmica de la Generalitat (1936-1939) explica com a l’any 1936, després del triomf electoral del Front Popular, Josep Tarradellas aleshores conseller de Serveis Públics, Economia i Finances va organitzar a S’Agaró una trobada econòmica per planificar l’economia de guerra de la Generalitat de Catalunya. (la cita es històrica no actual). En Josep Maria Bricall guarda una fotografia de l’escalinata de l’Hotel en que surten tots els assistents i que li va regalar Josep Tarradellas.

Durant aquestes vint edicions hem tractat d’actuar com a deixebles de Joseph Schumpeter defensor de la llibertat intel·lectual en la ciència econòmica. Schumpeter predicava un cert escepticisme i renunciava a adoptar no ja la mentalitat missional, si no fins i tot el to. Creiem que la llibertat intel·lectual – valor de primer ordre – ha de ser vetllada i propiciada entre els economistes, singularment en el temps que vivim. Gunnar Myrdal ho completa perfectament amb la admonició als estudiants d’Econòmiques del Caire: “procureu d’ésser rebels competents”. La rebel·lia, en qualsevol concepció, es pot i s’ha de donar per descomptada; la competència ha d’ésser impartida i exigida. Crec que tots plegats hem tret bona nota.

La celebració de la XXa Trobada coincideix en un moment especialment delicat de l’economia i la política catalana però també espanyola i europea. La crisi 2008-2012 ha constituït el pitjor xoc econòmic en dècades que hem afrontat amb un esforç de reforma que cal valorar positivament malgrat un context econòmic complicat. Però hi ha aspectes d’aquesta crisi que no hem sabut afrontar adequadament. L’atur a Espanya n’és l’aspecte més sagnant i en especial l’atur dels joves. També s’ha endegat un complex procés de reformes de les entitats financeres per garantir la seva solvència i aquí sorgeix la crítica obligada a l’actitud reprovable d’algunes entitats bancàries i caixes d’estalvi que han maltractat a impositors i clients amb productes irresponsables i desnonaments que poden ser legals però no morals. Hi ha rebuig de la població que ha contemplat i contempla com s’incrementen les desigualtats dins de l’àmbit espanyol i català mentre s’informa d’ escàndols d’indemnitzacions milionàries i una corrupció insofrible. Tot plegat ha comportat rebuig als partits tradicionals que tampoc han sabut entendre què passava i reaccionar en conseqüència.

Ara que Espanya comença a sortir de la crisi amb un creixement important i superior al d’altres països europeus, tenim l’obligació d’aprofitar l’embranzida de la nostra economia espanyola i catalana per continuar millorant la productivitat, reimpulsar les iniciatives exportadores i aprofundir en la creació de llocs de treball i en la correcció de les desigualtats.

En aquesta XXa edició afrontem un moment especialment preocupant degut a l’extensió, de manera desconeguda fins ara, de l’urpada del terrorisme en el cor de les capitals europees. És un fet nou que pot comportar pèrdues humanes i econòmiques molt importants. El dolor de París i la paralització de Brussel·les, la capital europea, més de 4 dies és una evidència dolorosa de la nostra debilitat i de les conseqüències de decisions errònies i deixadeses imperdonables. La seguretat ha passat a ser un element hegemònic pels estats i per les organitzacions empresarials. L’anomenat web fosc, nou tipus de delinqüència arrelada a l’espai cibernètic i hàbilment utilitzada pel Daeix, comportarà una demanda exponencial de serveis de seguretat, tot i que els experts estimen que hi ha un dèficit de més de 200.000 llocs de treball que no es cobreixen per manca de candidats.

Però hi ha encara més reptes, relacionats amb el tema de la seguretat, el flux migratori massiu que estem vivint a Europa degut a la guerra siriana i altres conflictes armats. És el desplaçament humà més important després de la II Guerra Mundial amb la variable de que es tracta d’emigrants de diferent llengua, cultura i religió. Molts d’ells amb bona qualificació professional però que amb l’arribada massiva està provocant rebuig i un increment de les posicions polítiques més xenòfobes en el cor dels països fundadors de la Unió Europea i en tots els altres.

Hem de donar noves respostes a tots aquests problemes. Hem d’afrontar una globalització que no és només econòmica i de mercats sinó que ho és també de migració, de terrorisme, de malalties, de medi ambient, etc. Europa ha de modernitzar les economies i garantir la productivitat i el creixement davant els reptes asiàtics. Es una complexitat que ens obliga a canviar la manera d’abordar, entendre i adaptar-nos als nous reptes de forma diferent de com ho hem fet fins ara. Espanya i Catalunya no estan al marge de tots aquests sotracs. La ciutadania ha reaccionat amb l’aparició de nous partits polítics amb vocació regeneradora, encara no consolidada a la espera de veure com s’adapten a la tossuderia de les realitats complexes.

A Catalunya el descontent s’ha canalitzat amb un increment important a favor de la independència. En molts casos com a palanca per afavorir un tracte diferent de la llengua i la cultura, un tracte més respectuós amb la nostra manera de ser i també a favor d’un nou acord econòmic, que sense oblidar la solidaritat, respecti l’ordinlitat i no constitueixi una càrrega feixuga per les nostres necessitats i voluntat de creixement. Però en política no sempre els resultats són com un preveia i un cop oberta la caixa de pandora i la celebració de 3 eleccions en menys de 5 anys es planteja un escenari complicadíssim i desfilagarsat amb declaracions i votacions rupturistes i antidemocràtiques que impossibiliten una sortida pactada. No es nou, permeti’m que citi a qui va ser director de la Vanguardia Agustí Calvet, Gaziel en el llibre – recull de 47 articles: Tot S’ha perdut prologat per Enric Juliana. Todo se ha perdido, incluso el honor. Las Cortes de la Repúlica acaban de rematarlo: el Estatuto queda suspendido sine die”. Defensor de la tercera via, Gaziel descrivia l’aldarull esperpèntic del 6 d’octubre. Res és igual, afortunadament, però la declaració rupturista del Parlament de Catalunya en la seva sessió constitutiva del dilluns 9 de novembre ha alarmat a les Cancelleries europees, al sector empresarial i fins i tot el Financial Times va fer una editorial. Res de bo augura.

El Cercle d’Economia va emetre una nota d’opinió el 20 de Novembre, que alerta sobre la inseguretat jurídica i la incertesa creada en empreses, inversors i estalviadors assenyalant que la declaració del Parlament, no només trenca la legalitat, sinó que suposa un risc de fractura social. Subscric plenament la nota. La deslocalització d’empreses i de comptes que ja fa temps que esta en marxa, s’ha accelerat arrel de les votacions de Junts X si i la CUP i pot agreujar-se en cas de que les dues formacions arribin a un acord de govern.

Tornem a Gaziel, per aquest guixolenc o ganxo: “El separatismo es políticamente para Catalunya, algo mil veces más difícil que el intervencionismo en España. Requiere un esfuerzo importante mayor que el exigido por el intento de influir en la marcha del Estado español y modificarlo.”

Serveixin aquestes Jornades i especialment les eleccions del 20 de desembre per dibuixar un nou escenari. Espanya ha d’entendre i atendre moltes de les demandes catalanes. Cal endegar una reforma sense ruptura, una readaptació de la Constitució que permeti l’encaix de les aspiracions de Catalunya dins d’una Espanya que també ha de canviar. I caldrà votar-ho.

Catalunya ha de poder cosir l’esparracament i recuperar el prestigi per l’única via transitable que per Gaziel era la intel·ligència, tolerància i transacció i com diu Miquel Iceta, el camí del diàleg, negociació i pacte.

Espanya ha de trobar Catalunya per respectar-se.

Moltes gràcies.

Intervenció d’Anna Balletbò a la XIX Jornada de Mediació de la Fundació Internacional Olof Palme

Santa Coloma de Gramenet, 11 de juliol de 2015

Intervenció d’Anna Balletbò a la sessió inaugural de laXIX Jornada de Mediació sobre: “La convivència segura. Mediació i policia: vies de col·laboració.”

Il·lustríssima Senyora Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet; Senyor Albert Batlle, director general de la Policia; Senyora Rosa Torre, directora del Centre en Dret Privat de Catalunya, amics i amigues, benvinguts tots a la XIX Jornada de Mediació sobre: “La convivència segura. Mediació i policia: vies de col·laboració.”Des de l’any 2000, fa 15 anys, la Fundació Internacional Olof Palme organitza aquestes Jornades de Mediació que des del primer moment varen comptar amb la col·laboració de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. Durant aquestes Jornades s’han tractat diversos temes relacionats amb la mediació com ara la conciliació laboral i familiar, la immigració, la mediació escolar, la mediació familiar i comunitària, entre molts d’altres. En aquesta XIX edició de les Jornades hem volgut tractar la mediació lligada a les tasques de seguretat i prevenció dels cossos policials.

Els mètodes alternatius de resolució de conflictes, i més concretament la mediació tal i com la coneixem, poden ser aplicats en diferents àmbits: comunitari, social, familiar, mercantil, educatiu… A simple vista podria semblar que la mediació i la seguretat no tinguin massa a veure, però no és així, la mediació i la seguretat han d’anar de la mà si volem oferir a la ciutadania un servei públic eficaç i de qualitat, ja que sabem que a través de la mediació es difon la pau, la convivència en harmonia i el diàleg.

La tasca policial generalment és repressiva, sancionadora quan ja s’ha produït el conflicte, la falta o el delicte. Una policia que actua a requeriment del ciutadà. L’acció exclusivament reactiva forma part dels models tradicionals de seguretat enfocats a solucions parcials i a curt termini, també denominats “apaga focs”. Per això són necessaris models innovadors d’intervenció, d’acord amb les actuals circumstàncies socials, que apliquin mètodes alternatius de gestió i transformació de conflictes i que impliquin la interacció dinàmica entre la ciutadania, les parts en conflicte y els cossos de seguretat.

Els tipus de conflictes que es gestionen a través de la mediació solen ser:

  • Conflictes comunitaris: entre veïns, comunitats, a la via pública…
  • Grups de joves que es reuneixen en places, juguen a futbol…
  • Conflictes escolars: tant si es produeixen en l’interior del centre escolar com si són ocasionats al carrer per alumnes o ex alumnes del centre i pares i mares dels alumnes.
  • Conflictes familiars entre pares i fills, conflictes generacionals…

El coneixement de la comunitat de manera més profunda comporta que la tasca duta a terme mitjançant la mediació policial sigui més freqüent, sobretot en els conflictes comunitaris i de família.

La mediació policial a més de ser una funció assignada per la Llei, és una eina o tècnica utilitzada per la policia per ajudar a les persones a resoldre de la millor manera i el més ràpidament possible les situacions de conflicte que poden sorgir de la convivència diària, per tal d’evitar que aquestes situacions conflictives acabin en llargs i penosos processos penals i/o administratius que acaben trencant les relacions entre les persones.

La formació en mediació i la qualitat en la seva aplicació és la clau de l’èxit que permet als cossos de seguretat adaptar-se als nous reptes i canvis que sorgeixen en la societat i disposar dels instruments necessaris per a gestionar-los, amb la conseqüent millora en l’eficiència i l’eficàcia i per tant, en una millora del servei a la ciutadania.

Es tracta d’introduir la cultura de la mediació o pacificació social, mitjançant la responsabilitat ciutadana, el respecte per la diferència i la gestió del conflicte com a quelcom positiu, que ens portarà a treballar els problemes de convivència millorant les relacions socials y, en definitiva, la prevenció de la violència.

XI Entrega de Medalles de la Fundació Internacional Olof Palme

Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, 30 d’abril de 2015

Intervenció Anna Balletbò

Excel·lentíssim senyor Alcalde de Barcelona, estimats Pasqual Maragall, Tomás Alcoverro i Josefina Castellví, Il·lustríssims regidors, cos diplomàtic, autoritats, amics tots.

És una satisfacció tornar-nos a trobar per tercer any consecutiu en aquest magnífic Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona que representa amb tota solemnitat la història de la nostra ciutat i per tant la nostra pròpia història.

Avui estem de nou aquí per retre homenatge a tres persones que són a l’hora tres amics i tres catalans universals: Josefina Castellví, científica de primer nivell; Tomás Alcoverro, mestre de periodistes i Pasqual Maragall inoblidable Alcalde de la nostra ciutat.

Josefina Castellví, doctora en Ciències biològiques i professora d’Investigació del Centre Superior d’Investigació Científiques és també oceanògrafa i especialista en biologia marina. Investigadora a l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona, és coneguda especialment per la seva constància juntament, amb el també científic, Antoni Ballester per haver aconseguit que Espanya posés en marxa una base a l’Antàrtida durant l’estiu austral de 1987-88. Va ser la màxima responsable durant quatre campanyes entre els anys 1989 i 1993. Ella ha estat i és una defensora de la seguretat i la supervivència de l’Antàrtida i el seu mestratge ha impregnat les delegacions espanyoles, nomenades pel Ministeri d’Afers Estrangers, presents en les Assemblees Generals del Tractat Antàrtic.

Com molts de vostès jo vaig començar a saber de la senyora Castellví per la premsa i també dins l’àmbit universitari per amics que explicaven la seva meravellosa aventura professional i vital. Durant anys s’ha negat que les dones poguessin ser científiques i jo avui aquí vull afirmar amb rotunditat l’absurditat d’aquesta negació. He tingut el privilegi de conèixer tres dones catalanes de molt nivell. L’amiga geòloga Carmina Virgili, que ens va abandonar recentment, la companya matemàtica Teresa Riera i Josefina Castellví que avui ens acompanya.

Vull Josefina dir-te que t’envejo. Vaig tenir l’oportunitat al 1999 de conèixer les bases a l’Antàrtida Juan Carlos I i Gabriel de Castilla amb un equip d’investigadors del CSIC amb el vaixell de l’armada espanyola Hespérides. El silenci absolut que només es trenca per les caigudes dels blocs de gel de les glaceres al mar, la fascinació de perdre la perspectiva perquè no hi ha objectes amb que relacionar l’altura, la velocitat amb que el sol surt i s’amaga darrera dels núvols, els colors de la neu i el gel que no són sempre blancs si no que poden ser blaus, grocs, liles… És una borratxera de naturalesa però sobretot Josefina, no oblidaré mai el carinyo amb que joves investigadors deixebles teus cuiden el prat de líquens, que és la única cosa que verdeja, davant dels pavellons de la base Juan Carlos I: “Amb compte! No trepitgis” em van dir els investigadors Víctor Alba i Gamboa “és el prat de la Doctora Castellví i aquí hi ha líquens que tenen més de 10.000 anys!”

Per tot el que has fet per la ciència, per tot el que has fet per la sostenibilitat, per tot el que has fet per preservar el patrimoni natural per futures generacions la Fundació Internacional Olof Palme es complau en retre’t homenatge amb l’entrega de la Medalla de la Fundació obra del pintor-escultor Antonio Beneyto, que avui també ens acompanya.

Tomás Alcoverro és el nostre mestre. Qui no ha llegit fascinat les cròniques que ens envia des d’Orient Mitjà des de fa 45 anys. Llicenciat en Dret i en Periodisme es va iniciar escrivint a Revista de Badalona, Destino, Correo Català i des de 1970 viu a Beirut i ha publicat més de 7.000 cròniques per La Vanguardia.

Ha viscut en primera línia totes les guerres que allà s’han produït, que no són poques. Les del Líban entre 1975 i 1990, l’ocupació turca de Xipre, la guerra entre Iraq i Iran, les guerres contra el règim de Sadam Hussein, el cop d’estat i la revolució islàmica a l’Iran i les antifades palestines. Tomás ha ajudat molt a la Fundació Internacional Olof Palme ha participat en nombrosos seminaris que sobre Orient i Occident hem celebrat durant anys al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra.

Tomás va ser dels pocs corresponsals occidentals que no es va moure dels barris de l’oest de Beirut durant l’època més dura de terror i segrestos. Ell no volia deixar el seu pis al barri de Hamra i com explica tan bé en el seu llibre “La història des del meu balcó”, amb trets visibles a la façana, Tomás ha vist desfilar la bogeria humana amb la que portem convivint tots els de la nostra generació. Com va dir l’economista John Kennet Galbraid: “la guerra és el més gran fracàs de l’ésser humà”.

Tomás ens ha fet de guia pels camps de Sabra i Shatila i ens ha ajudat quan hem tractat de millorar les condicions de vida de la població palestina en aquests degradats suburbis de Beirut.

Avui Tomás Alcoverro, com molts de nosaltres, s’esgarrifa de veure la insensibilitat d’una Europa que deixa que el Mediterrani es converteixi en un immens cementiri i oblida els principis més sagrats de la solidaritat i de la Convenció de Ginebra sobre asil als refugiats. Berlusconi va fer aprovar una llei, encara vigent, segons la qual cal penalitzar els pescadors que treballant en aigües de Lampedusa o de Sicília s’atreveixin a salvar a immigrants i refugiats que s’estan ofegant davant de les seves barques. Sortosament cap pescador ha deixat de fer el que humanament sap té el deure de fer. Mentres, a Europa discutim quantes persones estem disposats a acollir 5.000 persones entre els 28 estats de la Unió…??? És menys que les que desgraciadament es poden ofegar aquest 2015. També discutim si cal o no reimplementar el programa Mare Nostrum per evitar que els emigrants s’ofeguin ja que això, diuen pot provocar un efecte crida, “efecto llamada”, és a dir o deixem que els degolli l’Estat Islàmic, Daesh o bé deixem que s’ofeguin davant nostre… no hi ha paraules.

Gràcies Tomás per haver donat veu als que no tenien veu, per haver explicat durant tants anys la injustícia i la crueltat. Gràcies Tomás per haver-nos ajudat a entendre que no podem restar impassibles quan es maten en el cor de l’origen de la nostra civilització Palestina, Síria i Líban. La nostra modesta Medalla vol ser un tribut d’agraïment a la teva feina.

El nostre tercer homenatjat d’avui es Pasqual Maragall i Mira. La trajectòria de Pasqual és ampla i rica. Tant a nivell docent com a nivell polític: economista, professor a les Universitats Autònoma de Barcelona, John Hopking de Baltimore, de Nova York i de Roma. Economista del nostre Ajuntament, Tinent d’Alcalde i Alcalde de la nostra ciutat, President de la Generalitat… però tot i els èxits aconseguits per Pasqual Maragall al llarg de tota la seva trajectòria personal el nom d’en Pasqual i el nom de Barcelona estan íntimament lligat en el record i en l’agraïment de tots.

Jo recordo aquell Pasqual de l’any 1974 impulsant Convergència Socialista però també recordo aquell Pasqual Maragall del 1973 tornant de Nova York amb uns pantalons vermells dalt d’una moto com a paquet conduint el seu germà Ernest i enfilant pel Passeig de Gràcia. Era el Pasqual dels projectes, el Pasqual que volia transformar Barcelona i ja feia anys que treballava per aconseguir-ho. Recordo el Pasqual i el grup d’amics amb qui ens reuníem a La Punyalada per editar una revista al 1973 que Pasqual va proposar es digués “Joc Ras”. Ja saben vostès la dita catalana: joc ras i patada al cul… Eren els últims anys dels alcaldes nomenats per Franco. Aquest era el Pasqual socarró que ambicionava democratitzar l’Ajuntament de Barcelona i que va ser Alcalde de 1982 fins al 1997.

Seria llarg glosar tota la trajectòria de Pasqual. Maria Aurèlia Capmany que va ser regidora de Cultura amb tu, deia “el problema amb el Pasqual és que marxa sempre cap endavant, de pressa i molts no el podem seguir. Quan es gira veu que està sol i la resta hem quedat lluny i ens ha d’esperar…”. Vas anar endavant i ens vas portar endavant. Vas anclar Barcelona al mapa del món.

Deixin que m’aturi en l’elecció de Barcelona en el 1986 com a seu de la XXV ena Olimpíada de 1992. Quina història aquella, quins anys frenètics de transformació, de projectes, d’il·lusió i de realitats. Diana, aquells dissabtes al matí que Pasqual ens portava a visitar obres olímpiques i anàvem donant tombs pel mig de camps mentre ens explicava el projecte de fer arribar la Diagonal fins al mar. Sí, aquell edifici que en dèiem Diagonal 100 i que era l’únic en mig del no res. Aquest Pasqual Maragall que ens va fer comprar bicicletes a tots els amics per sortir en bicicleta des de la porta de la Diputació de Barcelona per anar fins a la Rambla del Poblenou a fer el vermut. Aquest Pasqual que es ficava el xandall i feia curses amb els alumnes d’escoles i instituts. Era la seva manera de despertar-nos tots a la pràctica de l’esport perquè va tenir clar des del primer dia que només l’entusiasme col·lectiu aconseguiria que els Jocs Olímpics de Barcelona, tan desitjats, fossin el clamorós èxit que varen ser.

Va saber aprofitar els Jocs, no només per transformar la nostra ciutat i els seus barris, si no per descentralitzar i compartir l’èxit portant moltes disciplines a altres ciutats de Catalunya i aconseguir també la transformació d’aquestes ciutats: Badalona, Terrassa, Granollers, Castelldefels… totes eren subseus olímpiques, sense oblidar les possibilitats que donava la XXV ena Olimpíada no tan sols per descentralitzar i fer partícips a un ventall amplíssim dels ciutadans de Catalunya, sinó també per projectar cap al futur una ciutat que necessitava una Ronda de Dalt per créixer i per soldar i millorar barris abandonats creant nous centres de ciutat com la nova Rambla del Raval. Esponjant la ciutat vella. Reubicant a veïns en vivendes protegides ens ha allunyat durant molts anys de tenir un banlieur com altres grans ciutats europees on es cou la decepció de la marginació i creix la violència.

Recordo la voluntat de Maragall convidant a periodistes i opinadors, sobretot de Madrid, a visitar la ciutat a conèixer-la, en aquest Saló de Cent, ensenyant la meravella de la nostra història, als oficis representats en aquestes rajoles i buscant la complicitat amb l’objectiu de convertir Barcelona, no només en la capital de Catalunya i doble capitalitat d’Espanya, sinó també en la capital de la Mediterrània i en la capital de l’Europa del Sud.

Avui molts barcelonins i catalans i visitants compatriotes europeus i de tots els racons del món gaudim de la Mar Bella. Hem recuperat la platja, l’hem guanyat per l’esbarjo, hem oblidat el tap de les vies del tren, dels abocadors i de l’abandonament.

Ens vares ensenyar a estimar tots els carrers i totes les places de Barcelona, ens vares ensenyar a entendre què volia dir ser ciutadans de la nostra ciutat.

Encara has fet més. Vas ser solidari amb els Balcans, amb la ciutat màrtir de Sarajevo. Vas incorporar-la com a XI districte de Barcelona i li vas facilitar al seu alcalde un telèfon amb el nostre prefix, el 93 perquè no quedés aïllada. El Barcelona Team també va estar a Pristina on cooperants de Barcelona, entre ells la representant de la nostra Fundació a Kosovo, Delfina Padilla, també aquí present. Vam rebre ajuda i companyonia per rehabilitar 4 escoles i ajudar en les altres 8 que es rehabilitaven amb diners de la ciutat.

Avui Pasqual no se si recordes part del que hem estat explicant. La Fundació Pasqual Maragall per lluitar contra l’Alzheimer està també aquí, a Barcelona davant del Mar. És una iniciativa teva, de la teva família i dels teus amics i col·laboradors i és també de tots nosaltres. Ens sentim solidaris i agraïts de la teva trajectòria vital. Has de saber Pasqual que allà on no arribi la teva memòria arribarà la de Diana la teva esposa, la de Cristina, Ayri i Guillem, la dels teus néts i la de tots nosaltres.

La nostra memòria és la teva.

Estabilitat al Magrib: Seguretat i Desenvolupament Econòmic

I Seminari: Estabilitat al Magrib: Seguretat i Desenvolupament Econòmic

 2 y 3 de Marzo de 2015. Rabat

Intervenció d’Anna Balletbò a la sessió inagural

Excelentísimo Señor Embajador, Conseller Santi Vila, Presidente Mohamed Boudra, Alcalde de Rabat, General Ballesteros, amigos ponentes españoles y marroquíes, asistentes,  buenas tardes a todos.

Hace tiempo que queríamos poner en marcha alguna iniciativa en Marruecos. Debo reconocer, y ustedes disculparán mi sinceridad, no es fácil. Vivimos muy cercanos y sin embargo nos conocemos poco. La oportunidad de organizar el presente Seminario ha venido de la mano de la Agència Catalana de Cooperación al Desarrollo y hemos contado con la indispensable ayuda de la Embajada de España y de Consulting & Media Atalaya.

Es un comienzo. De la experiencia de este seminario estamos seguros habremos aprendido y confiamos ser capaces de llevar a cabo un segundo Seminario próximo año con mas experiencia y menos errores.

Estabilidad en el Magreb: Seguridad y Desarrollo Económico… Es el título de este seminario en el que hemos querido aunar la influencia que puede tener sobre la zona del Magreb, pero también sobre los países de la ribera norte del Mediterráneo, la quiebra del estado libio.

También hemos creído interesante abordar el tema de la organización territorial y competencias para la cual contamos con el experto Carles Llorens, los alcaldes de Barcelona i Rabat, buenos expertos en el tema, i el presidente Mohamed Boudra, responsable del Consejo Regional Alhouceima-Taza-Taounate.

La representación de la sociedad civil cuenta con personas de reputado prestigio  como son Kamal Lahbib, del Forum des Alternatives du Maroc y Mohamed Neshnash, presidente de la Organización Marroquí de Derechos Humanos, que serán moderados por David Alvarado. También contamos con la presencia de tres empresarios españoles del sector de la construcción y de la nueva tecnología: Ignasi Teixidó, export manager de Viuda de W. Vila; Xavier Vilajoana, consejero delegado del grupo inmobiliario ECEP con amplia experiencia en  Maruecos y Vicente Pastor, representante de la empresa de alta tecnología Advanced Radar Technology. En esta mesa, que moderará Joan Josep Comas, también participarán tres representantes marroquíes del empresariado Alaoui Ouafae, Presidenta de la Delegación regional de AFEM-Rabat; Aziz Qadiri, Presidente de la Red de Emprendedores de Marruecos y Jaume Reverter, Director de Itaca Internacional.

¿Quién se acuerda hoy de muchas de  las llamadas “primaveras árabes” que amenazan con convertirse en el “invierno del  Estado Islámico”? En la primera mesa de la mañana podremos escuchar las intervenciones de Fernando Reinares, Catedrático de la Universidad Rey Juan Carlos e Investigador principal de Terrorismo Internacional del Real Instituto Elcano y tendremos la oportunidad de atender la exposición del General Miguel Angel Ballesteros, director del Instituto Español de Estudios Estratégicos.

Hasta que punto la quiebra del Estado Libio ha contaminado, incrementando de forma exponencial, la difícil situación que ya se vivía en amplias zonas del Magreb, y en esta tierra de nadie que es el Sahel? Hoy Libia se hunde en el caos. Tiene dos capitales Trípoli Tobruk, dos gobiernos,  uno islamista y otro nacionalista, dos parlamentos y un sinfín de milicias armadas. El descontrol y la violencia han facilitado el desembarco del Estado Islámico. Ello ha representado la llegada de la versión más bárbara de la yihad a la ribera sur del Mediterráneo, a las puertas de Europa.

Al igual que el califato en Siria e Irak, también aquí los yihadistas, han creado sus provincias, wilayats y funcionan como un Estado imponiendo la máxima violencia como quedo demostrado con la decapitación, hace pocas semanas, de 21 cristianos coptos.

Para el Estado Islámico, Libia es un territorio estratégico para convertir el país en una gran plataforma para atacar Europa. Algunos de sus portavoces se vanaglorian de que, desde la costa Libia, los países de los “cruzados”, occidente, son muy accesible, simplemente con barcas. Su nueva estrategia puede llegar la próxima primavera si logran aglutinar un gran potencial desestabilizador de emigrantes que como una gran oleada puedan sobrepasar los puntos de seguridad naval y alcanzar las ciudades europeas.  Libia, al igual que Somalia, lleva camino de convertirse en un estado fallido,  pero con petróleo, además del negocio de la emigración y los secuestros, y esta vez en las puertas de Europa.

¿Hay salida a esta situación? Tal vez la irrupción del Estado Islámico y sus atrocidades haga saltar las alarmas en Occidente y se presione a las milicias para lograr una paz que expulse a los yihadistas, pero la situación hoy  es desgraciadamente  mucho peor que en   2011, cuando tras la caída de Gadafi, fuimos con Carles Llorens  y  pudimos comprobar como dentro del desorden, existía una cierta viabilidad.  Hoy todo esta mucho peor.

El primer objetivo de los Yihadistas es “Roma”. Lampedusa esta solo a 300 kilómetros de la costa Libia y Sicilia a 450. Grecia a 400 y  Barcelona a  1.400

Las acciones integristas de la Guerra de Irak son una gran lección que parece que los Occidentales no queramos aprender.  Una cosa es acabar con un régimen autocrático y su líder, y otra, mucho mas compleja, es sustituirlo por un proyecto de Estado operativo que evite el hundimiento del país en el caos total.  Hemos repetido los errores y ahora en Europa estamos asustados porque dentro de este caos, grupos afines al Estado Islámico están ocupando el vacío político. Libia avanza a pasos agigantados en el camino de convertir de en la Somalia Mediterránea. Si sucede, habrá grandes repercusiones en todo el Norte de África y en la otra orilla. La vía diplomática esta agotándose.  Dejaremos  la palabra a los ponentes de nuestra primera mesa para escuchar si ello es todavía posible sin una intervención militar.

Pero antes tengo el honor de presentarles al Conseller de Territorio y Sostenibilidad de la Generalitat de Catalunya, Santi Vila. Historiador y político catalán. Ha sido concejal y alcalde de Figueras. Es también diputado al Parlament de Catalunya.

Y también el Embajador de España en Rabat, don José de Carvajal Licenciado en Derecho por la Universidad Complutense de Madrid, Diplomado en Estudios Internacionales que tiene una amplia hoja de servicios en la  Administración Pública.  Ha desempeñado cargos  en las Embajadas de España en Tokio, Manila, Ginebra y Ciudad del Cabo.  Ha ocupado cargos destacados en el Ministerio de Asuntos Exteriores.  Ha sido Embajador de España en Italia e Irlanda y Cónsul General en Tánger, además de Representante  en el Consejo  del Atlántico Norte y hoy embajador en Marruecos.

Gracias a todos por estar aquí,

Anna Balletbò, presidenta de la Fundació Internacional Olof Palme


 

“STABILITÉ DANS LE MAGHREB : SÉCURITÉ ET DÉVELOPPEMENT ÉCONOMIQUE”

 Les 2 et 3 Mars 2015. Rabat.

Intervention Anna Balletbò la séance inaugurale

Excellence Monsieur l’Ambassadeur, Conseiller Santi Vila, Président Mohamed Boudra, Maire de Rabat, Général Ballesteros, amis intervenants, espagnols et marocains; messieurs les assistants, bonjour à tous et à toutes.

Ça fait longtemps que nous voulions mettre en marche une initiative au Maroc. Je dois avouer, et vous allez excuser ma sincérité, que cet entreprise n’a pas été facile. Nous habitons à proximité et, cependant, nous ne nous connaissons que très peu. Finalement, l’opportunité d’organiser ce Séminaire à Rabat est venue de la main de l’Agence Catalane de la Coopération au Développement, et nous avons compte sur l’inestimable aide de l’Ambassade de l’Espagne et de la société Consulting & Média Atalaya.

Ceci n’est qu’un début. De l’expérience que nous avons tiré de ce séminaire nous sommes surs que nous allons beaucoup apprendre et nous confions d’être plus capables de mettre en place un deuxième séminaire, l’année prochaine, avec plus de  nous aurions appris et nous confions d’être capables de mettre en place un deuxième séminaire l’année prochaine, avec bien plus d’expérience et moins d’erreurs.

Stabilité au Maghreb : Sécurité et Développement Economique... Tel est le titre de ce Séminaire dans lequel nous avons voulu mettre en exergue l’impact sur le Maghreb, mais aussi sur tout le bassin Nord Méditerranéen, la faillite de l’État Libyen.

En même temps nous avons trouvé intéressant aborder le sujet de l’organisation territorial et les compétences. Dans ce but-ci nous comptons sur un experte, Carles Llorens, les maires de Barcelone et Rabat, des très bons experts sur ces questions, ainsi que sur le Président Mohamed Boudra, principal responsable du Conseil Régional Alhoceima-Taza-Taounate.

La représentation de la société civil compte des personnes d’un prestige réputé, comme c’est le cas de Kamal Lahbib, du Forum des Alternativas du Maroc, et Mohamed Neshnas, président de l’Organisation Marocaine des Droits Humains, dont sa table ronde sera modérée par David Alvarado.

Nous comptons aussi sur la présence de trois entrepreneurs espagnols des secteurs de la construction et des nouvelles technologies : Ignasi Teixidó, export manager de Viuda de W. Vila; Xavier Vilajoana, conseiller délégué du groupe immobilière ECEP, avec une large expérience au Maroc, et Vicente Pastor, représentant de l’entreprise de haute technologie Radar Technology. Cette table ronde, qui sera modérée par Josep Comas, il y seront aussi trois représentants Marocains de l’entrepreneuriat : Alaoui Ouafae, Présidente de la Délégation Régional AFEM-Rabat, Aziz Qadiri, Président du Réseau d’Entrepreneurs du Maroc, et Jaume Reverter, Directeur de Itaca Internationale.

Qui se souvient aujourd’hui des nombreux dénommés “printemps arabes” qui menacent en devenir un “hiver de l’État islamique”? Lors de la première table ronde nous pourrions entendre les interventions de Fernando Reinares, professeurs à l’Université Roi Juan Carlos et chercher principal en terrorisme international du Royal Instituto Elcano. Nous aurions aussi l’opportunité d’entendre l’exposé du Général Miguel Ángel Ballesteros, directeur de l’Instituto Espagnol d’Études Stratégiques.

Jusqu’à quel point la faillite de l’État Libyen a contaminé, en augmentant d’une manière exponentielle, la déjà difficile situation qu’on vivait dans des largues zones du Maghreb et dans cette terre de personne qui est le Sahel ? Aujourd’hui la Libye s’effondre dans le chaos. Le pays a deux capitales, Tripoli et Tobruk, deux Gouvernements, l’un islamiste et l’autre nationaliste, deux Parlements et un nombre indéterminé de milices armées. Le manque de contrôle et la violence ont facilité l’atterrissage de l’État Islamique. Et ceci a signifié l’arrivé de la version la plus barbare du Djihad à la rive Sud de la Méditerranée, aux portes de l’Europe.

De la même façon que le Califat en Syrie et en Irak, ici les djihadistes ont aussi crées leurs provinces, wilayas et fonctionnent comme un Étant, en imposant une violence maximale, tel qui a été démontré avec la décapitation, ça fait quelques semaines, de 21 chrétiens coptes.

Pour l’État Islamique la Libye est un territoire stratégique dans le but de convertir le pays en une grande plate-forme pour attaquer l’Europe. Quelques de ses porte-paroles se félicitent de que, à partir de la côte libyenne, les pays des “croisés”, l’occident, est très accessible, tout simplement avec des barques. Sa nouvelle stratégie peut arriver à terme le prochain printemps si jamais ils arrivent à réunir un grand potentiel déstabilisateur d’immigrés qui, comme une grand onde marine, pourrait surpasser les points de sécurité naval et atteindre les villes européennes. La Libye, à l’égal que la Somalie, est en train de devenir un État en faillite mais avec du pétrole, en plus du business de l’émigration et les kidnappings, mais cette fois-ci aux portes de l’Europe.

Est-ce il y a une issue à cette situation? Peut-être l’irruption de l’État Islamique et ses atrocités seront capables de tirer la sonnette d’alarme en Occident et on puise faire pressions sur les milices pour arriver à une paix qui expulse les djihadistes, mais malheureusement la situation aujourd’hui est bien pire qu’en 2011, quand après la chute de Khaddafi, nous fumes avec Carles Llorens et on put vérifier comment dans le désordre il y avait une certaine viabilité. Aujourd’hui l’état des lieux est bien pire.

La premier objectif des djihadistes est “Rome”. Lampeduse se trouve à seulement 300 kilomètres de la côte libyenne, Sicile à 450 Km et Barcelone à 1.400 Km.

Les actions intégristes dans la Guerre d’Irak sont une grande leçon qui semble que les occidentaux ne voulaient pas apprendre. Une chose est finir avec un régime autocratique et son leader, et une autre, beaucoup plus complexe, est le substituer par un projet d’État opérationnel qui évite l’effondrement du pays dans le chaos total.

Nous sommes refait les mêmes erreurs et maintenant, en Europe, nous avons peur parce que, à l’intérieur de ce chaos, des groupes dans l’orbite de l’État Islamique sont en train de remplir le vide politique. La Libye avance avec une grande vitesse sur le chemin de se convertir dans la Somalie de la Méditerranée. Si ceci arrive, il y aura des grandes répercussions dans tout le Nord de l’Afrique et aussi sur l’autre rive. La voie diplomatique est en train de s’épuiser. Nous laisserons expliquer aux intervenants de notre première table pour entendre si ceci est encore possible sans une intervention militaire.

Mais avant j’ai l’honneur de vous présenter le Conseiller du Territoire et de la Durabilité de la Generalitat de la Catalogne, Santi Vila. Historien et homme politique catalan. Il a été élu communal et maire de Figueres. Il est aussi député au Parlement de la Catalogne.

Et aussi l’Ambassadeur d’Espagne à Rabat, Mr. José de Carvajal, licencié en Droit à l’Université Complutense de Madrid, Diplômé en Etudes Internationales et qui a une large feuille de services dans l’Administration Publique. Il a aussi occupé des postes aux ambassades d’Espagne à Tokio, Manila, Genève et Cape Town. Il a occupé des postes importants au sein du Ministère des Affaires Étrangers de l’Espagne. Il a été Ambassadeur d’Espagne en Italie, Irlande et Consul Général à Tanger, en plus de représentant au Conseil de l’Atlantique Nord, et maintenant Ambassadeur au Maroc.

Merci à tous d’être venus.

Anna Balletbo, président de la Fondation Internationale Olof Palme

Inauguració de la XIX Trobada d’Economia a S’Agaró

Intervenció d’Anna Balletbò a l’Acte inaugural de la XIX Trobada d’Economia a S’Agaró

28 i 29 de novembrede 2014

President Artur Mas, President Valls, Alcalde de Platja d’Aro i President de la Diputació, Joan Giraut, Màrius Carol, director de La Vanguardia, autoritats, assistents, amics, premsa. Bona tarda a tothom.

Aviat farà dos anys, que el President Mas va venir a S’Agaró per inaugurar la XVII Trobada d’Economia. Convindran amb mi que sembla que hagin passat quatre anys en lloc de dos, tal és el grau d’incertesa i excitació dels últims 22 mesos.

El tema de les Jornades de febrer de 2013 va ser: “Sobirania Europea i Poder Financer”. estàvem espantats amb els mercats que ens marcaven el pas. El tema de la Trobada que avui inaugurem és: “Créixer en un Nou Marc Econòmic”. Sí, cal reconèixer, que des del punt de vista econòmic, les coses han millorat. Per una banda tot indica que la crisi econòmica ha tocat fons. No podem dir que tot vagi molt millor però sí hem de dir que des del punt de vista del creixement Espanya està creixent. La taxa anual del PIB al tercer trimestre del 2014 és de l’1,6%, mentre que a l’eurozona és del 0,8%. L’atur no està augmentant i fins i tot s’està reduint, lentament, massa lentament, però reduint.

La inflació està continguda, inclús massa continguda, el IPC acumulat a 31 d’octubre de 2014 és de -0,4%. Els salaris, diuen alguns experts, que estan probablement excessivament baixos. El pitjor és el deute públic espanyol que està al 95% del PIB, tot i que la prima de risc s’ha reduït de forma espectacular en aquests últims 22 mesos i això ho modula.

Els efectes de la crisi han comportat problemes importants. No és menor la destrucció del teixit industrial a Espanya en general i a Catalunya en particular. Josep Oliver parla que durant la crisi 2007-2013 a Catalunya s’ha destruït un 30% de llocs a la indústria. La indústria turística ha crescut i s’ha consolidat però no és suficient perquè masses sectors industrials han perdut empreses i treballadors. Els que han sobreviscut juntament amb el turisme han salvat el sector exterior però els estralls de la crisi trigaran a ser reparats amb noves indústries. Sempre molt més lentes a crear que a destruir.

Per contra, des del punt de vista polític les coses estan pitjor i són una font d’incertesa que no ajuda ni a la consolidació democràtica ni a la consolidació econòmica.

El conegut economista lliberal Milton Friedman, que no és pas sant de la meva devoció, sí que té, però, una frase que comparteixo: “No hi ha dinar gratuït”. Ara i aquí podríem dir que tampoc hi ha crisis gratuïta. El creixement dels partits d’ultradreta i el populisme a Europa són una resposta a la crisi econòmica. A les últimes eleccions europees, celebrades al mes de maig de 2014 hem vist avenços molt importants d’aquests partits a França, Holanda, Finlàndia, Itàlia, Gran Bretanya, etc. Ha arribat l’hora de la revenja. Hi ha països on la protesta es canalitza a través de Podem, la CUP o Ciutadans, en altres mitjançant Syriza, Marine Le Pen o Beppe Grillo. Escòcia a través dels nacionalistes de l’SNP i a Anglaterra via els euro-escèptics ultradretans UK Independence Party. És com si un electorat castigat i fastiguejat sentint-se enganyat i traït decidís ficar-se al llit amb qui té més a prop pensant que així pot fer més mal encara que la persona triada no li acabi de fer el pes. És una reacció totalment lògica de la ciutadania que veu que els partits tradicionals no han sabut o no han pogut plantar cara a les conseqüències de la crisi, la sortida de la qual ha estat de radicalisme auster fins al punt de qüestionar, per primera vegada en la historia moderna, la creença establerta de que el futur seria millor que el passat i el present. No només perquè sembla que el creixement ha tocat sostre, fet que no és cert pel creixement però si ho és pel creixement incontrolat, sinó sobretot per la mossegada implacable que les mesures d’austeritat han comportat per les conquestes en l’Estat del Benestar i l’empobriment de les classes mitjanes. Si a tot això hi afegim l’aflorament imparable dels casos de corrupció a Espanya en general i a Catalunya també, haurem de concloure que el sorprenent és que els ciutadans siguin tan moderats en les seves reaccions.

Molts es pregunten si ara hi ha molta més corrupció que abans. No ho comparteixo. Molts dels escàndols que llegim als diaris avui i que són objecte de querelles i judicis no són casos dels últims mesos. Són més antics però surten ara. Ni els imputats Rodrigo Rato, Miguel Blesa, Joan Cotino, Jesús Terciado, Marina Castaño, Francisco Granados, Iñaki Urdangarín, Cristina de Borbón, Oriol Pujol, Jordi Pujol Ferrussola… ni els condemnats Isabel Pantoja, Luis Bárcenas, Josep Lluis Núñez, pare i fill, ni els investigats Fernández Villa, Jordi Pujol Soley, Manuel Cháves, José Antonio Monago, etc. No ho són per delictes d’avui, sinó d’ahir i d’abans d’ahir. Fins i tot Martín Villa i Utrera Molina tenen problemes. El que ens hauria de donar una certa tranquil•litat és veure que la Justícia és lenta però que funciona. L’imperi de la llei s’imposa.

I a Catalunya com ho tenim? A Catalunya des de l’any 2006 amb l’aprovació de la reforma de l’Estatut d’Autonomia i en especial des de l’any 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional, vivim en una onada creixent de mobilització ciutadana i presència casi monotemàtica als mitjans de comunicació de casa nostre sobre sobiranisme, dret a decidir, independència i campanyes electorals que, benvolgut President, a la vista de l’acte celebrat al Fòrum el passat dimarts 25 amenaça en continuar com a mínim 18 o 20 mesos més.

Amic President, jo respecto totes les opinions encara que no les comparteixi i només aspiro a que també es respecti la contrària i que no hi hagi campanyes ni tweets ni cosestes com la que hem vist just fa 24 hores contra un cava català. Fa us anys hi va haver campanyes contra el nostre cava des de fora de Catalunya, ara només faltaria que hi hagués campanyes contra el nostre cava des de dins de Catalunya. No és un bon camí acusar al contrari d’antidemocràtic i, aplicar nosaltres les mateixes receptes. Menys tweets i més senderi.

Però haig de confessar, President Mas, que jo estic admirada de la seva capacitat d’au fènix i de sorprendre’ns a tots amb una renaixença, que no el vull enganyar, no sé si durarà molt o poc, però de moment aquí estem. M’agraden les seves metàfores, totes molt marineres, perquè com deia Marc Tuli Ciceró governar és “pilotar un vaixell” però hi ha una definició, que no metàfora, que m’agrada encara més, és la del filòsof francès Edgar Morin que diu que la política és treballar per l’associatiu i combatre el que sigui dissociatiu, i sosté que la emancipació no pot tenir com a meta l’aïllament o la ruptura de les relacions preexistents. Morin és el principal precursor del pensament complex i avui governar és gestionar la complexitat de societats complexes. Per això, amic President, entre la rigidesa i l’astúcia jo crec que hi ha una altra via que és el pacte sempre difícil, sempre complex que diria el filòsof Morin però a vegades l’únic possible i fiscalia al marge, a mesura que ens acostem a finals del 2015, i s’acosten les eleccions generals, el pacte és cada vegada més possible. La venjança de la ciutadania galopant la indignació de la injustícia social en una crisi sense precedents i amb unes mesures, de vegades fins i tot amorals, no perdonaran a ningú.

– Sé que caldrà tornar els poders a Catalunya anul•lats pel Tribunal Constitucional.
– Estic convençuda que haurem de reexaminar moltes coses que han passat i retornar a l’esperit de 1978.
– Moltes comunitats autònomes hauran de retornar competències a l’Estat perquè no estan en condicions de poder-les administrar.
– L’esperit de la transició i l’encaix de Catalunya i Euskadi a Espanya haurà de replantejar-se i reparar allò que el 23 de Febrer va diluir
– Afegeixo que tot això s’haurà d’acabar fent perdonant el deute autonòmic de totes les comunitats amb l’Estat perquè, entre altres coses, no hi ha ningú que el pugui pagar. I és cert, Espanya s’ha beneficiat de l’impuls, de Catalunya, de la nostra creativitat, de la emprenedoria i del nostre estalvi, però nosaltres també ens hem beneficiat d’Espanya i de formar-ne part. De les iniciatives dels Jocs Olímpics que tenen molts pares però que ja haguérem vist si els haguéssim tingut fora de l’Estat i una llarga llista. Ara hem de beneficiar-nos de que torni el creixement.
– Jo vull tornar a veure una Convergència i Unió, o com s’hagi de dir el nou partit en els propers mesos, i un Partit Socialista de Catalunya com factors d’estabilitat a Catalunya i Espanya. President, l’estabilitat d’Espanya, no hagués estat possible sense l’actitud dels Socialistes catalans i del paper de Convergència i Unió. Els dos grans partits espanyols, no ho haguessin pogut fer sols.

Vull donar les gràcies als patrocinadors, La Caixa i Deloitte, i als col•laboradors Ajuntament de Castell-Platja d’Aro, empresa Freixenet i Col•legi d’Economistes i enguany La Fira de Barcelona a qui donem la benvinguda en la persona del Senyor Jordi Majó.

Tenim tres taules molt potents i un sopar i dinar-debat que prometen. Enguany hem demanat tenir un filòsof entre nosaltres perquè ja no és possible créixer sense ètica i moralitat. I si prefereixen, com deia Adam Smith: la moralitat és el mandat de l’equitat. Els professors i experts José Antonio Marina, Alfedo Pastor, Jordi Gual i Elvira Rodríguez moderats per Eugenia Bieto han abordat amb saviesa els “Condicionants per créixer” en un debat celebrat tot just fa una estona.

Després de l’acte inaugural soparem amb el Ministre d’Economia i Competitivitat Luis de Guindos que esperem no sigui l’últim any que ens acompanya perquè té traçat un camí cap a presidir l’Eurogrup, malgrat algun holandès. Demà al matí parlarem d’”Energia, creixement i competitivitat” amb Mariano Marzo, Arturo Gonzalo, Carmen Becerril i Claudio Rodríguez i les habilitats de Jesús Navarro per conduir la taula.

I després ens plantejarem com “Reactivar el creixement i reinventar l’empresa” amb Jordi Majó, Núria Vilanova, Pere Vallès, Ana Maiques i conduït per el President de la Cambra de Comerç de València, José Vicente Morata. Amic Morata, lo de l’eix mediterrani ja és però serà més i això ens beneficiarà a tots fins i tot als que volien un eix més de secà.
Acabarem amb un dinar debat amb els catedràtics Josep Oliver i Joan Tugores que els bon oficis d’Andreu Morillas, co-impulsor de les Trobades d’Economia a S’Agaró des del Col•legi d’Economistes.

Benvinguts tots a S’Agaró.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

Debat públic “Hi ha Dret a la Secessió?”

Aula Magna de la Universitat de Barcelona, 14 de Maig de 2014

 

Intervenció Anna Balletbò

Bona tarda a tothom,

En primer lloc agrair a la Universitat de Barcelona que ens hagi facilitat poder celebrar aquest Acte avui amb Allen Buchanan. Moltes gràcies doctor Bilbeny, Diputats, amics regidors, Catedràtics, Professors, gent interessada en el tema, gracies a tothom. Thank you Mr. Buchanan to accept to be today in Barcelona in this complicate moment to give your speech.

El 1991 a una llibreria de George Town vaig descobrir el llibre d’Allen Buchanan, “Secession. The Morality of Political Divorce”. M’interessava el tema com no pot ser d’altre manera però haig de confessar que mai hagués pensat que m’arribés a interessar tant.

La Fundació Internacional Olof Palme que tinc l’honor de presidir ha cregut que no podia restar al marge d’un debat que a favor o en contra interessa a tots els catalans, a tots els espanyols i a tots els europeus. La Fundació que ha treballat en temes de mediació internacional tenia el deure de contribuir en el debat aportant els coneixements del Dr. Buchanan, reconegut expert internacional en la matèria, i alhora facilitar que s’obrís un debat posant damunt la taula les diferents visions acadèmica que hi ha sobre el tema a casa nostra.

Una breu reflexió. La diferència que caracteritza l’ésser humà respecte a altres animals, és la capacitat d’imaginar el futur.

Com saben vostès, els animals estan alerta davant el perill imminent, proper, immediat…, però nosaltres no, nosaltres hem après a mirar més lluny en l’espai per veure el perill abans de que arribi.  Hem après també a mirar lluny en el temps. La utopia, aquest saber mirar lluny en el temps, ens ha servit també per imaginar els perills amagats en el present.

Les noves tecnologies, els smartsphones, els tuits, etc …, ens impulsen a desfer el camí que hem recorregut durant segles, per centrar-nos en l’instant no humà i això ens pot acostar a altres espècies, domesticades, adaptades i entretingudes,  oblidant la gran característica que ens singularitza, la capacitat d’imaginar el futur.

La presència del Dr. Buchanan ens ha permès contactar amb Catedràtics, Professors, experts, polítics, etc per tenir un debat en comú.

Compto amb la seva col·laboració per a que aquest Acte sigui clarificador, almenys de les diferents postures i dels pros i contres de les diferents alternatives.

La mecànica acordada per l’Acte serà donar la paraula en primer lloc a Allen Buchanan per 30 minuts i a continuació donarem la paraula a Jaume López, Professor de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra i a Joan Botella, Catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona per a que facin una intervenció d’entre 10 i màxim 15 minuts.

Passarem la paraula a continuació a la primera fila on tenim sis especialistes de primer nivell: Joan Vintró, membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional; Susana Beltran, professora de Dret Internacional Públic de la Universitat Autònoma; Marc Sanjaume, professor del Departament de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra; Joaquim Coll, professor de la Universitat de Barcelona; Neus Torbisco, professora de Dret de la Universitat Pompeu Fabra i Rafael Arenas, Catedràtic de Dret Internacional Privat de la Universitat Autònoma de Barcelona. Tots ells tenen diferents punts de vista i tindran 5 minuts cadascun per exposar-ho.

El professor Buchanan tindrà la possibilitat de puntualitzar o contestar als que han intervingut durant uns 15 minuts.

Finalment desitgem poder donar la paraula al públic per fer preguntes i demano que siguin això, preguntes concretes dirigides al Dr. Buchanan que segur les contestarà amb molt de gust.

Fins aquí el meu paper com a conductora de l’Acte abans de que el nostre Degà el clausuri.

Vull informar que malauradament no disposem de traducció simultània però tenim aquí a la Sílvia que farà una feina exquisita per tal que el professor Buchanan entengui tot el que es diu. Poden parlar en català, en castellà o en anglès tot i que sàpiguen que la llengua forta del Dr. Buchanan és l’anglès i que entén una mica el castellà.

Gràcies a tots vostès i ens hi posem.

Dr. Buchanan, you have the floor.

X Entrega de Medallas de la Fundación Internacional Olof Palme a Jody Williams, Jacques Delors y Felipe González

Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, 10 de abril de 2014

Intervención de Anna Balletbò

 

Senyor Alcalde, President González, Senyor Yves Bertoncini, Jody Williams, Regidors, Cos Diplomàtic, Autoritats, amics tots.

És un plaer reunir-nos un any més en aquest magnífic Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, guardià fidel de la història de la nostra ciutat i vinculat de manera entranyable a molts capítols de la nostra història personal.

Hoy estamos aquí para rendir homenaje a tres personas que son a la vez tres buenos amigos: el Presidente Felipe González, el Presidente Jacques Delors, que por motivos de una reciente operación no ha podido desplazarse a Barcelona como era su deseo y ha delegado en el Sr. Yves Bertoncini su representación, y la Premio Nobel de la Paz, Jody Williams. Gracias por haber aceptado el homenaje de la Fundación Internacional Olof Palme y con él el de toda la ciudad de Barcelona encabezada por el Alcalde y amigo Xavier Trias.

Jody Williams es una luchadora y activista de los Derechos Humanos desde hace muchos años. Nuestros amigos suecos le otorgaron el Premio Nobel de la Paz en 1997 por su trabajo y esfuerzo en favor de la Prohibición de las Minas Antipersona (International Campaign to Ban Landmines). La vocación de Jody empezó años antes, cuando decidió dejar su trabajo de profesora de inglés en Méjico, Londres y Washington para dedicarse plenamente al trabajo humanitario en organizaciones de ayuda y cooperación internacional. Hasta 1986 fue coordinadora del “Nicaragua-Honduras Education Project” y posteriormente fue nombrada subjefa del “Medical Aid for El Salvador”, organización caritativa con sede en Los Ángeles y donde trabajó hasta 1992 cuando empezó como activista de la organización entonces recién creada Campaña Internacional para la Prohibición de las Minas Antipersona.

El momento culminante para los objetivos de esta organización fue la formulación de la Convención Internacional para la Prohibición de Minas Antipersonales en el Tratado que se firmó en Ottawa en 1997.

Cuando la Fundación Internacional Olof Palme trabajó en Kosovo, de julio de 1999 a octubre del 2001, ayudando primero a los refugiados kosovares que se habían desplazado a Albania y posteriormente reconstruyendo cuatro escuelas en: Gurrakoc, Gremnik, Siceve y Protrik, tuvimos primero que identificarlas con la ayuda de las fuerzas españolas incorporados en la Kafor y posteriormente desminarlas. Fue en la zona de Istok, Pega y Klina, que conectamos por primera vez con el horror de las minas antipersonas. Conocimos a niños y niñas con las piernas amputadas y con unas modestas muletas hechas de madera, sonrientes cortesmente pero con los ojos tristes por un destino no merecido. Algunos lamentablemente no los pudimos ni siquiera conocer, no habían sobrevivido. Trabajamos con la Organización noruega Norwegian People’s Aid que se ocupó de desminar las zonas y con la colaboración de los militares españoles en la reconstrucción de las escuelas. Fue entonces cuando supimos de la lucha de Jody Williams y en este mismo momento empezamos a quererla.

Por toda su trayectoria, porque es una de las pocas mujeres que ha obtenido el Premio Nobel de la Paz, por su empeño en trabajar para lograr el reconocimiento de las mujeres que luchan para cambiar el mundo en el campo de la justicia, la igualdad y la paz, el patronato de la Fundación Internacional Olof Palme se complace hoy en otorgar a Jody Williams nuestra pequeña contribución como reconocimiento de nuestra Fundación y de nuestra querida Barcelona.

 

Jacques Delors es un francés internacional y un dirigente político de primera fila. De origen humilde, socialista de corazón y de práctica, fue Ministro de Economia y Finanzas de Francia y en 1985 asumió la Presidencia de la Comisión Europea apoyado por los dirigentes François Mitterrand y Helmut Kohl.

Batallador incansable a favor del ideal europeo, bajo su mandato la Comisión Europea pasó de 10 a 14 países. El 1 de noviembre de 1993 entró en vigor el Tratado de Maastrich que transformó la Comisión Europea en Unión Europea y una vez culminado este objetivo, Delors dejó sus funciones.

Trabajé con Jacques Delors como Secretaria General de la Fundación Internacional Olof Palme de 1992 a 1995 formando parte de la Comission on Global Governance, para la reforma de las Naciones Unidas. Fue un auténtico honor. Podría explicarles múltiples aportaciones de Jacques Delors a dicha Comisión pero basta que les indique dos de ellas.

Jacques Delors defendió, dos grandes ideas. La primera impulsar un Consejo de Seguridad Económica que debía financiarse con un impuesto internacional sobre las transacciones en divisas, (una readaptación de la Tasa Tobin), y que también incluirían una base imponible internacional para los beneficios de las compañías multinacionales. La segunda idea era la imposición de una tasa por el uso de los recursos globales comunes, the Global Commons: rutas aéreas, rutas marítimas, espectro electromagnético, etcétera, para obtener recursos económicos para objetivos globales.

Estamos hablando de 1995, hace casi 20 años.

Durante los últimos tiempos me he acordado especialmente de las propuestas de Jacques Delors en especial tras el colapso económico que se produjo el 15 de septiembre de 2008 a raíz de la caída de Lehman Brothers, y de las consecuencias encadenadas que han desembocado en una grave crisis que todavía estamos padeciendo.

Delors defendía, que además de las amenazas militares, había grandes amenazas económicas y su voracidad y velocidad gracias a internet podían acabar destruyendo países y condenando a millones de personas a la miseria: ¿les suena?

Por su generosidad, por su sabiduría, por su saber hacer, la Fundación Internacional Olof Palme quiere rendir homenaje a este hombre irrepetible que a finales de 1994 en un almuerzo en Bruselas me decía muy serio: “ayúdeme a convencer a Felipe González para que acepte sustituirme al frente de la Unión Europea”.

Felipe, tu amigo Delors estaba seriamente preocupado, adivinando tal vez la falta de liderazgo que podríamos sufrir. ¿Pero cómo podía yo convencerte Felipe, si no te había convencido todo un Jacques Delors?

Nunca pensé que pudiera llegar el día en que tuviera que presentar a Felipe González Márquez.

Es un gran honor y un gran compromiso. Con Felipe González he vivido toda mi trayectoria parlamentaria de 1980 al 2000. La Transición española, el golpe del 23-F, la transformación del Estado franquista en un Estado Democrático, la extensión de la sanidad a todos los ciudadanos españoles, la reforma de la enseñanza, la entrada en la Comunidad Económica Europea, las mayorías absolutas y las mayorías relativas. Los pactos con Convergencia i Unió, qué tiempos aquellos, la victoria del Partido Popular con José María Aznar, la cena en la entonces llamada Asociación de la Prensa aquí en Barcelona en 1979 en que anunciaste que el PSOE abandonaría el marxismo y evolucionaría hacia la socialdemocracia reformista… Es una lista interminable de proyectos conseguidos, pero sí quiero resaltar también que nos ayudaste a poner España y a Barcelona en el mapa del mundo.

Felipe González es sin duda el principal responsable de la existencia de la Fundación Internacional Olof Palme. Disculpen la descortesía de personalizar pero se hace inevitable. Cuando en el verano de 1985 viajó a Suecia, yo era Vicepresidenta de la Asociación de las Naciones Unidas de España y le pedí si podía entregarle a Olof Palme una carta en la que la Junta le otorgábamos el premio anual de nuestra asociación sugiriéndole que debía conseguir que el Primer Ministro sueco viniera a recogerlo personalmente.

Como no podía ser de otra forma Felipe lo convenció y el Acto se celebró en Badalona el 15 de noviembre de 1985. Menos de tres meses después, el día 28 de febrero de 1986 el Primer Ministro Olof Palme moría asesinado en las calles de Estocolmo. El impacto fue tremendo, lo habíamos conocido de cerca a él y a Lizbeth. Habíamos paseado por el barrio gótico, por la Plaza del Rey, aquí al lado, donde había una exposición sobre la CNT que él visitó muy interesado. Habíamos estado en el Museo Picasso… y había muerto asesinado en Estocolmo, en la puerta de un cine al que había ido con su esposa. Decidimos crear la Fundación para mantener vivo su legado y Felipe aceptó formar parte.

Tras tu aceptación Felipe, todo fue fácil, convencimos a Lisbeth Palme y vencimos algunas resistencias oficiales suecas, no ocultaré que era un momento complejo porque la investigación para el esclarecimiento del asesinato estaba muy caliente. Convencimos a Willy Brand, convencimos al Secretario General de las Naciones Unidas Javier Pérez de Cuéllar y poco a poco creamos la Fundación. El amigo y Alcalde de Badalona, Joan Blanch, ciudad donde celebramos el Acto de entrega del premio a Olof Palme, y fallecido hace pocos días, decía con picardía que convencer a un Secretario General de Naciones Unidas para que se desplazara a Badalona era un milagro pero convencer a dos, también logramos llevar a Butros Butros Gali, era metafísicamente imposible. Pero también lo logramos. Gracias Presidente por haber apoyado siempre nuestro trabajo y nuestras iniciativas en defensa del ideario de Palme a favor de los Derechos Humanos, de la resolución de conflictos y de los valores de paz y convivencia.

Gracias Felipe, gracias por todo lo que has hecho y lo que te queda por hacer.

Antes de finalizar quisiera compartir con ustedes unas reflexiones sobre los valores que unen a nuestros tres homenajeados. Los tres son capaces de imaginar un futuro utópico positivo. Sé que para muchos, empezando por la obra de Georges Orwell, es más fácil imaginar lo peor que lo mejor y ese pesimismo que en un momento nos podía parecer la obra de un escritor realista, se ha convertido en los últimos años en el estado general de la ciudadanía mundial.

Hoy muy pocos se atreven a ver nuestra época en su totalidad ni a proyectarla hacia el futuro. A nuestros pensadores y políticos se les pide que opinen sobre cualquier tema o banalidad que entre en un tuit de 140 caracteres.

La característica que diferencia a los seres humanos de otros animales es la capacidad de imaginar el futuro. Los animales están alerta ante lo inminente, su futuro es inmediato, cercano, como un instante presente pero nosotros no, nosotros aprendimos a mirar lejos en el espacio para ver el peligro antes de que se acercara, supimos también mirar lejos en el tiempo. La utopía, ese mirar lejos en el tiempo, nos sirvió también para imaginar los peligros escondidos en el presente. A veces siento desasosiego viendo como de la mano de los smartphones o de las operaciones bursátiles a altísima velocidad, High Frequency Trading, que deciden el 61% de las operaciones de Wall Street y capaces de manipular el mercado de forma no ética, hayamos empezado a desandar el camino para centrarnos en el instante no humano y ello nos acerque a otras especies y domesticados, entretenidos, adaptados y pasivos olvidemos la gran característica que nos singulariza.

Tomemos ejemplo de nuestros tres galardonados de hoy. Ellos cultivan la utopía y han sabido ordenar el tiempo de la singularidad que eran, logrando objetivos inimaginables en favor de muchos.

Debemos ser capaces de responder de nuevo a los retos presentes y futuros. Tenemos que encontrar la clave y la fuente de todas las motivaciones para revelarnos, para no conformarnos, para actuar de forma individual y colectiva.

De esto depende, queridos amigos, el destino de nuestra sociedad democrática como sociedad de personas. Debemos buscar y encontrar los caminos y para ello tenemos que alejarnos de creencias inmóviles, cuestionar lo injusto y mirar lejos en el tiempo para que un presente a corto no nos rompa la historia.

Muchas gracias

IX Entrega de Medallas de la Fundación Internacional Olof Palme a Saeb Erakat, Shlomo Ben Ami y Miguel Ángel Moratinos

IX Entrega de Medallas de la Fundación Internacional Olof Palme a Saeb Erakat, Shlomo Ben Ami y Miguel Ángel Moratinos

Intervención Anna Balletbò

15 de febrero de 2013

 

Senyor Alcalde, Homenajeados, Representaciones diplomáticas, regidors, amics de la Fundació, bona tarda a tothom.

La Fundación Internacional Olof Palme instituyó el año 2004 la medalla de la Fundación, destinada a premiar personas que tanto a nivel catalán y español, como internacional, tengan una trayectoria vital de apoyo en defensa de los Derechos Humanos, la Cooperación Internacional, la mediación, la Paz y la Ayuda Humanitaria. Principios, todos ellos, que inspiraban el pensamiento del político sueco asesinato Olof Palme y que recogen el ideario de la Fundación Internacional Olof Palme.

La medalla fue concedida el año 2004 a Joakim Palme, hijo de Olof Palme y Director del Institute for Future Studies; Pierre Schori, asesor de Olof Palme y Representante Permanente de Suecia en Naciones Unidas; Maite Arqué, Alcaldesa de Badalona; el año 2005, a Joan Raventòs (a título póstumo), Presidente del Parlamento de Cataluña entre 1995 y 1999; Gregorio López Raimundo, diputado en el Congreso del Diputados entre 1977 y 1985; el año 2006, a Máximo Cajal, Representando Personal del Presidente del Gobierno español por la Alianza de Civilizaciones; Leire Pajín, Secretaria de Estado de Cooperación Internacional; el año 2007, a Álvaro de Soto, Coordinador Especial de Naciones Unidas para el  proceso de Paz en Oriente Medio; Marina Rossell, cantante; el año 2008, a Ulf Hjertonsson, Cónsul General de Suecia en Nueva York, y Shulamit Aloni, fundadora del Movimiento por los Derechos Civiles y la Paz y ex-Ministra de Israel; el año 2009 a Francesc Vendrell, ex representante especial de la UE en Afganistán, y Ricard Pérez Casado, ex administrador de la UE de la ciudad bosnia de Mostar; el año 2011 a Bernard Kouchner, ex ministro de Asuntos Exteriores de Francia y cofundador de Médicos Sin Fronteras, y Margarita Papandreou, fundadora de la Women’s Union of Greece y coordinadora de WINPEACE; y el año 2012 a Tea Phutkaradze, responsable del Centre for Social Support Union de Georgia, y Josep Piqué, anterior ministro de Asuntos Exteriores de España.

La medalla es obra del artista y también amigo Antonio Beneyto, presente en la sala.

En la edición de este año tenemos la satisfacción de poder rendir homenaje a 3 personalidades: Saeb Erakat, Shlomo Ben Ami y Miguel Ángel Moratinos. Personalidades estrechamente vinculadas a uno de los conflictos centrales que ha marcado y marca la política internacional a nivel mundial y ha marcado también de forma central las actividades de la Fundación Internacional Olof Palme.

Saeb Erakat nació en Jerusalén y reside en Jericó. Es licenciado en Estudios de la Paz por la Universidad de Bradford y también es licenciado en Relaciones Internacionales y Doctorado en Ciencias Políticas por la Universidad de San Francisco. Erakat es ha dedicado más de 20 años de su vida personal, social y política a trabajar en favor de la paz entre palestinos e israelís. Ha sido y sigue siendo el Jefe de Negociación palestina y preside la representación Palestina en el “Steering and Monitoring Commettee”. Ha sido y es Diputado, Gobernador de Jericó, Miembro de la Ejecutiva de Al-Fatah, profesor en la universidad de Nablus, Secretario General de la Sociedad de Estudios Árabes, etc. Erakat es un amigo de la Fundación Internacional Olof Palme. Siempre hemos encontrado en él ayuda para los proyectos que hemos desarrollado en Palestina. Nos facilitó dos solares en Jericó dónde hemos construido e implementado dos importantes proyectos: un centro para mujeres, niñas y niños que atiende a más de un centenar de ciudadanos y hace las funciones de casa-cuna además de disponer de varios talleres de peluquería, costura, cocina, informática, etc.

También tuvimos su apoyo para obtener el solar donde hemos levantado una escuela de educación especial para niños y niñas con dificultades de aprendizaje con capacidad para 40 niños y niñas y que inauguramos el pasado 8 de noviembre de 2012. Es peligroso visitar a Erakat en su despacho de Jericó porqué resulta casi imposible salir de allí sin el compromiso de un nuevo proyecto para el que luego habrá que buscar financiación.

Shlomo Ben Ami nació en Tel Aviv. Se licenció en historia en la Universidad de Tel Aviv, donde fue profesor, y se doctoró en Oxford, donde fue profesor visitante en el Saint Anthony College. En 1992, Shlomo Ben Ami fue Scholar del Wilson Center en Washington, donde coincidimos apenas unos días. Yo finalizaba mi estancia cuando él llegaba.

Shlomo es experto en Asuntos Exteriores y en Defensa y en 1999 fue Ministro de Seguridad Pública con Ehud Barak. Participó en las negociaciones secretas con Abu Alá en Estocolmo, el llamado “canal sueco” y participó con Barak en la Cumbre de Camp David. Ha sido Embajador de Israel en España.

Actualmente es vicepresidente del Centro Internacional de Toledo para la Paz, del que fue cofundador, y miembro del Consejo del “International Crisis Group”.

Ante todo, el amigo Shlomo es otro luchador incansable para la resolución del conflicto de Oriente Medio. Conflicto que, como él dice, tiene profundas razones morales y que como muy bien defiende está profundamente arraigado en la memoria de todos por ser cuna de las 3 principales religiones que han configurado nuestro esquema de valores como hombres y mujeres y como sociedad. Shlomo Ben Ami es también un amigo de la Fundació Internacional Olof Palme y de Suecia.

Paso finalmente a glosar al incansable amigo Miguel Ángel Moratinos. Licenciado en derecho y en Ciencias Políticas por la Complutense de Madrid y diplomado en Estudios Internacionales por la Escuela Diplomática. Es padre de 3 hijos y hoy le acompaña su esposa Dominique Maunac. Su larga trayectoria diplomática lo ha llevado por todo el mundo, desde Belgrado a Rabat, pero el grueso de su carrera se ha centrado en el Mediterráneo. Fue subdirector General de África del Norte, Director del Instituto de Cooperación con el Mundo Árabe, director de Política Exterior para África y Oriente Medio y participó activamente en la organización de la histórica Conferencia de Paz de Madrid de 1992.   Ha sido Embajador de España en Israel y representante de la UE en el proceso de Paz de 1993 a 2003. Desde este puesto realizó gestiones constantes para profundizar en el diálogo árabe-israelí en busca de un espacio de paz en el Mediterráneo.

Fue entonces cuando le conocí personalmente en Jerusalén, en su habitación-despacho-salón del hotel King David que había convertido en su hogar cuando no volaba a Chipre donde residía la familia.

Su carrera política la inicia como diputado por Córdoba en las listas del PSOE y en el 2004 es nombrado ministro de Asuntos Exteriores y de Cooperación y durante este periodo ejerció la presidencia del Consejo de Seguridad de Naciones Unidas, de la OSCE, del Consejo de Europa.

Actualmente, Moratinos está incorporado al equipo de la Alianza Global de Países Desérticos y Semidesérticos y orientado también a la lucha contra el hambre y la pobreza y en la promoción de la seguridad alimentaria.

Moratinos significa para nosotros un apoyo constante en nuestros proyectos de cooperación.

Con él inauguramos el 6 de septiembre de 2005 el Instituto Hispano-Palestino de Educación Superior en Gaza y posteriormente, en septiembre de 2009 el Centro para Mujeres y Niños en Jericó.

No olvidaré su llamada en la madrugada del día 03-01-2009 cuando la aviación israelí había bombardeado en Gaza el orfanato Alkarama donde acogíamos y educábamos en los valores de la paz y la convivencia a 74 niños y niñas, que habían sido previamente evacuados. Yo estaba hundida, él me animó: “lo reconstruiremos”, Moratinos nunca se rinde.

Para terminar, déjenme solo que contribuya a este acto con una brevísima reflexión. El gran reto que tenemos en estos momentos es que en la discusión sobre los valores no podemos centrar la Disputa en argumentos teológicos. No se puede citar a Dios como argumento de autoridad. Es natural que una persona creyente opine, valore y juzgue teniendo en cuenta sus creencias, pero si queremos convivir en paz, estamos obligados a llegar a acuerdos y no puede haber acuerdos si utilizamos argumentos de fe, cristiana, judía o islámica, para justificar determinados valores.

Max Weber distingue entre la ética de la intención, que es la ética de la convicción y de los principios, y la ética de la responsabilidad o las consecuencias. La ética de la intención es típicamente una ética religiosa, una ética privada, mientras que la ética de las consecuencias asume la responsabilidad desde la acción y responde de los resultados.

La primera tiene su legítimo espacio en la moralidad individual y la predicación religiosa, pero no es aceptable en el espacio ético-político.

Amigos y amigas, muchos de nuestros valores pertenecen a la fe, pero en el convivir debemos saber distinguir entre valores y hechos.

Los grandes valores que se esconden detrás de grandes palabras como Paz, Libertad y Solidaridad solo se convierten en bienes de verdad cuando dejan de ser ideas y se transforman en realidades, cuando se convierten en valores de uso, cuando son valores que funcionan porque se aplican.

Desde sus distintas creencias religiosas, nuestros 3 homenajeados comparten los principios de la ética de la responsabilidad y, desde ella, llevan todas sus vidas luchando para conseguir que los valores de Paz, Libertad y Solidaridad funcionen, se apliquen y sirvan a la vida de las víctimas de ambos lados en el conflicto de Oriente Medio.

Se trata, amigos, de tres personalidades especialmente necesarias para ayudarnos a enfrentarnos a los problemas de un mundo en transformación amenazado cada vez más por la intransigencia y los fundamentalismos.

Muchísimas gracias.

Inauguració XVII Trobada d’Economia a S’Agaró

Inauguració XVII Trobada d’Economia a S’Agaró

8 i 9 de febrer de 2013

Honorable President de la Generalitat, President Valls, Alcalde de Platja d’Aro i recentment nomenat President de la Diputació de Girona, Director de la Vanguardia,  alcaldes, diputats, regidors, ponents, premsa i, sobretot, amics tots.

La Trobada d’enguany, com molts de vostès ja saben, havia d’haver-se celebrat els passats dies 23 i 24 de novembre del 2012.  No va ser possible perquè el President de la Generalitat va creure convenient convocar eleccions anticipades al Parlament de Catalunya. Si ens hagués consultat, potser l’haguéssim convençut de que no ho fes… Picardies apart, vull en nom de tots vostès  agrair-li al president Mas de manera molt especial i afectuosa la seva presència a aquest acte inaugural en uns moments especialment complicats i plens d’incerteses, pel nostre país, pel nostre present i pel nostre futur.

Aquest últims 16 mesos, des de la XVI Trobada d’Economia a S’Agaró celebrada els dies 21 i 22 d’octubre de 2011, el temps ha passat trepidant  i ple de notícies, la majoria dolentes. Hem pogut comprovar, amb angoixa, que no es tractava d’una sola crisi sinó que estàvem travessant per 5 crisis diferents que se solapaven i es retroalimentaven.

A finals del 2007 vàrem copsar que España lliscava cap  a una crisi immobiliària que el 2008, amb la caiguda de Lehman Brothers es va encadenar amb una crisi financera a nivell internacional però que, a casa nostra, sumada a la crisi immobiliària i a l’esclat de la bombolla  va posar al descobert una crisi bancària de gran magnitud per excessiva exposició al totxo, crisi que s’ha endut per davant molts Bancs i Caixes d’Estalvi però també estalvis privats, embolcallats en deute subordinat, participacions preferents, etc., etc., tot plegat un cúmul d’anglicismes incomprensibles per la gent normal que avui se sent estafada i ha perdut la confiança en el sistema financer.

La combinació letal de crisi immobiliària, crisi financera i crisi bancària va provocar el tancament del crèdit i la fallida  imparable, primer dels promotors immobiliaris, a continuació dels industrials vinculats a la construcció, ha incrementat de manera vertiginosa a l’atur i ha arrossegat a famílies endeutades, convergint en un procés irracional de desnonaments i posteriorment subhastes dels mateixos immobles a tercers amb quites primer del 20% fins arribar a més del 50%. Una altra conseqüència lamentable d’aquesta combinació ha estat la congelació de la inversió, la davallada del consum i, de nou, més acomiadaments i la manca de perspectives laborals per prop de 5 milions d’aturats. L’atur en menors de 25 anys està per sobre del 55%.

Les crisis immobiliària, financera i bancària han provocat desconfiança en la solvència del país, provocant el tancament dels mercats pel refinançament del deute privat mentre que el deute públic ha patit una escalada de la prima de risc que ha provocat moltes nits d’insomni.

Repassem: crisi immobiliària, crisi financera, crisi bancària,  crisi del deute….i és clar, no podia faltar la crisi institucional degut, entre altres coses, a les importants retallades que els governs d’Espanya i autonòmics s’han vist obligats a fer  per mandat europeu, millor dit, per mandat alemany, per situar el dèficit fiscal a uns paràmetres inassumibles. El dèficit d’Espanya el 2012 hauria d’haver estat del 6,3% i ha estat del 7% sense comptar pèrdues derivades del sanejament financer.

Crisi institucional, dèiem, que abasta des de la Corona, fins a tensions importants  a moltes comunitats i, en especial, a Catalunya.

 

Siguem  clars, el model autonòmic que ens vàrem donar durant la transició espanyola està en crisis.  Un model per donar sortida  política a les reivindicacions basca y catalana  i, en menor mesura, gallega.  Un model autonòmic de descentralització, que a Espanya es va copiar 17 vegades, creant alhora, 17 parlaments, 17 presidents, 17 governs autonòmics, 17 defensors del poble, 17 tribunals de comptes, 17 defensors del menor, etc, etc, tot això sota el paraigües de la  “emulació competitiva”, no voler ser menys que la comunitat veïna.  Amb el temps això ha creat  unes estructures costoses importants tot i que a Espanya el gruix del deute no era públic sinó privat, fins que ens hem posat a rescatar bancs i caixes  gràcies als diners que ens ha facilitat el senyor Draghi i que haurem de tornar entre tots. Tot plegat, sumat a la crisi i a les retallades de serveis essencials que configuren el que anomenàvem “Estat del Benestar”, ha comportat una desafecció política que avui sembla irreversible.

I la corrupció?, que no n’hem de parlar?  Tinc un bon amic que explica que quan la piscina es buida i l’aigua va baixant de nivell, es pot veure clarament qui porta banyador i qui ensenya les vergonyes … L’aigua de la piscina ara només ens arriba als genolls i l’espectacle és tremendo.

El més impactant dels casos de corrupció que llegim als diaris o veiem a la televisió, és la seva banalitat. Lluny de la frase atribuïda a Maquiavel de que si la finalitat és lígita també ho són els mitjans, frase que no m’ha agradat mai, avui es delinqueix per qüestions exclusivament personals, per afany pur i simple de guanyar quotes de poder a través dels diners – diners per figurar, per fer-se veure, per influir… És una forma repugnant d’egoisme i insolidaritat. Resulta depriment no únicament la llarga llista de delictes, sinó la sensació d’impunitat amb què s’han dut a terme i, en alguns casos, el desvergonyiment final d’acollir-se fins i tot a l’amnistia fiscal.

No és fàcil acceptar que ara els parlaments, davant l’espectacle, hagin de fer comissions i lleis per evitar la corrupció, però segurament és necessari. Entenc, però, que l’ètica no és una suma de normes. L’ètica descansa sobre la fortalesa moral. Per això és tan nociva la corrupció política. No perquè no s’amagui en altres racons de la societat, igualment reprovable, sinó perquè són la gent a la que nosaltres hem donat la nostra confiança perquè ens representin i tirin endavant allò que s’han compromès a fer. Es fa insuportable, veure que fan exactament el contrari.

Encara que sembli contradictori, el fet que hi hagi tants escàndols polítics és, alhora, una mostra del bon funcionament de la democràcia. Als països on no hi ha democràcia, no hi ha llibertat de premsa i no hi ha escàndols polítics. Hi ha impunitat política. Malgrat la nostra perplexitat davant les coses que llegim, hem de convenir que si fins i tot el gendre del rei és imputat, ningú té patent de cors i tard o d’hora les irregularitats seran denunciades i jutjades.

Un segon element per l’esperança és que l’economia comença a donar senyals d’estabilització. Estem deixant enrere el dolorós sanejament de la banca. El gruix dels processos de fusió estan realitzats, els diners que ens ha deixat la Unió Europea han arribat, els balanços d’actius tòxics de la banca s’han sanejat, el banc dolent ja està creat i, com molt bé explicava el Senyor Carrascosa, el camí està traçat.

Les exportacions espanyoles i, en especial, les catalanes, van bé. Espanya va exportar de gener a octubre del 2012 per un import d’uns 165.600 milions d’euros, dels quals Catalunya, amb 43.053 milions d’euros, és el 26%. El turisme aguanta tot i la gran davallada del mercat interior. Demà escoltarem a un grup d’empreses que ens explicaran què estan fent per sortir-se’n malgrat la crisi.

Els mercats també es mouen. Tot fa pensar que abans de l’estiu Catalunya podria tornar a finançar-se en el mercat de capitals. Alguns “hedge founds” ja s’han apropat a la Generalitat, però els interessos són encara massa alts, tot i que la Comunitat de Madrid ja s’ha aprofitat d’aquestes finestres sense recórrer al fons de liquiditat autonòmic. Si no hi ha ensurts polítics, la tendència és moderadament millor. Crec fins i tot que a curt termini la Generalitat podrà tornar als bons patriòtics. El fet que el Banc d’Espanya hagi limitat la remuneració dels dipòsits a un any a l’1,75% pot fer que els inversors acceptin bons autonòmics entorn el 4% d’interès.

La Borsa, com molt bé ha explicat el President de la nostra, Joan Hortalà, s’ha recuperat i anuncia ja una millora de l’economia real. La prima de risc s’havia relaxat  i esperem que la pujada dels darrers dies amaini. Caldrà veure com acaba la cimera de Brussel·les pel que fa al pressupost comunitari 2014-2020. Pel que sembla, Espanya pot veure reduït en 1.000 milions el seu xec, però tot i així haurem de veure què diu la lletra menuda perquè, sens dubte, del fons de 3.000 milions d’euros contra l’atur juvenil segur que ens tocarà una bona part.

Olli Rehn veu espai per revisar els objectius de dèficit aquest mateix mes de febrer. Si això és així les Comunitats Autònomes també se n’han de beneficiar, allunyant-se unes dècimes del malson de l’objectiu de dèficit del 0,7% pel 2013, podríem fer compatible l’austeritat amb polítiques de reactivació econòmica. Demà mateix jo espero que el ministre de Guindos prengui la paraula per anunciar-nos alguna bona nova respecte la flexibilització del dèficit espanyol i autonòmic. El Senyor de Guindos, com vostès saben, el vàrem impulsar cap el càrrec ministerial a les últimes jornades d’Economia a S’Agaró i a la sessió de cloenda haurà de tenir algun detall d’agraïment.

Queden dos reptes: el més important és la disminució de l’atur, que ha de centrar tots els nostres esforços, perquè si no millora l’ocupació no hi haurà sortida de la crisi, i ens queda el repte del rearmament moral de les institucions, els polítics i tots nosaltres inclosos. Per fer-ho només hi ha una manera, dir la veritat. La gent pot perdonar, però el que no suporta és l’engany. Pensin que si ens acostuméssim a la corrupció, això seria el final del concepte de societat lliure i democràtica, de seguretat jurídica i de convivència.

Cal ser optimistes respecte el futur i construir-lo des del present. Quan el Departament de Justícia dels Estats Units insta una sèrie de plets civils contra la poderosa agència de qualificació Standard & Poor’s per inflar la qualificació del deute estructurat amb hipoteques escombraria abans de la crisi financera del 2008 i li demana de 3.700 milions de dòlars aportant com a prova converses inculpatòries del tenor: “quan caigui aquest castell de cartes, nosaltres ja serem rics i estarem jubilats”, vol dir que la política, en el millor sentit de la paraula, reprèn el lloc que li correspon i no es deixa acovardir per cap altre poder per poderós que pugui semblar.

Aquest és el camí, moltíssimes gràcies per la seva atenció.