FINANCIACION AUTONOMICA E INDEPENDENTISMO CATALAN (El País, 7 d’Agost de 2016)

Quienes escribimos este articulo estamos convencidos de que la España de las Autonomías es un éxito por mucho que se estén produciendo litigios entre el Gobierno Central y diversas Comunidades Autónomas que acaban, con demasiado frecuencia, ante el Tribunal Constitucional. No creemos que la independencia reclamada por una parte de la ciudadanía de Cataluña derive solamente de la cuestión de la financiación autonómica pero sí afirmamos que hay que solucionar los temas de desencuentro entre los cuales el de la financiación autonómica no es menor.

Es en este contexto que la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (FEDEA) y la Fundación Internacional Olof Palme (FIOP) han impulsado un ejercicio de reconciliación sobre la financiación autonómica entre las Comunidades Autónomas y el Estado Central mediante una serie de seminarios realizados hasta ahora en S’Agaró, Barcelona, Madrid y Sevilla tratando de limar los puntos de desacuerdo y enfrentamiento detectados en el Consejo de Política Fiscal y Financiera de cara a reformar el actual modelo de financiación autonómica.

Los que suscribimos estas líneas no somos rupturistas con la realidad constitucional española pero estamos entre los catalanes que querrían que la Administración del Estado tomara conciencia de que es preciso buscar soluciones para evitar que tantos ciudadanos se sientan incómodos en España tal como muestran los resultados electorales del 26J.

El principal argumento de los independentistas ha sido que las regiones mediterráneas EURAM (Cataluña, Valencia y Baleares) sufren un “expolio fiscal” o, al menos, soportan una solidaridad excesiva respecto a otras regiones españolas, tanto si los cálculos se efectúan en base al método del flujo monetario como si se efectúan en base al método carga-beneficio.

Las regiones EURAM aceptamos el régimen especial que se aplica a las Islas Canarias,  como región “Ultraperiférica” que debe ser objeto de una atención particular.

Estamos preocupados,en cambio,por los beneficios que le reporta a Madrid la capitalidad  del Estado y los regímenes especiales aplicados a Euskadi y a Navarra, principal distorsión del actual sistema de financiación de las Comunidades Autónomas. Sin discutir la legitimación constitucional de los regímenes forales hay que proceder a una reconsideración del montante del cupo vasco y de la aportación navarra pues se produce una diferencia de recursos que algunos autores cifran en cantidades que oscilan entre el 30 y el 100% de los recursos a los que tienen acceso las Comunidades Autónomas de régimen general.

La otra crítica que plantean las Comunidades EURAM y que suscribimos es la arbitrariedad que suponen las violaciones del principio de ordinalidad.

Nadie discute que regiones relativamente ricas deban aportar a las regiones relativamente pobres para conseguir que los servicios básicos queden debidamente atendidos  pero el sistema actual resulta excesivamente complejo y se introducen cambios arbitrarios en la posición relativa de las comunidades autónomas en términos de recursos por habitante ajustado.

Podemos añadir, a esto, otras disfunciones importantes:

– los retrasos en las entregas a cuenta por la previsión de ingresos futuros en concepto de IRPF,IVA e IEEE  por parte  del “Fondo de Garantía de los Servicios Públicos Fundamentales” y del “Fondo de Suficiencia Global” en el actual sistema de financiación de las Comunidades Autónomas de régimen Común,

– la discutible distribución del déficit tolerado por Bruselas entre el Gobierno central y las Comunidades Autónomas y

– la propia existencia del “Fondo de Liquidez Autonómica”,  que financia con créditos gastos e inversiones que deberían ser cubiertos sin recurrir al endeudamiento.

Todo ello crea tensiones que en el caso de Cataluña dan lugar a una reivindicación política de alcanzar un “estado propio integrado en la UE” que, aunque no se sabe muy bien qué costes y beneficios estáticos y dinámicos comportaría –como sucede con el Brexit-, ha generado una idealización de que “solos mejor que en España”.

 A nuestro entender, es necesario diseñar un sistema transparente en el que los ciudadanos de regiones “donantes” y regiones “receptoras” se sientan cómodos y no puedan invocar incomodidades o agravios relativos no explicables por razones objetivables. Es urgente que el nuevo Gobierno español que se constituya busque soluciones que no se basen exclusivamente en argumentos puramente técnicos y que comprendan elementos políticos que consigan apaciguar las desavenencias que lo puramente técnico, siendo esencial, no puede solventar.

Las reuniones impulsadas por FEDEA y FIOP  muestran que es posible lograr un acuerdo  aceptable por todos, incluso por los catalanes.

 ———————————————————————-

Anna Balletbó es presidenta de la Fundación Internacional Olof Palme y Francesc Granell es Catedrático emérito de la Universidad de Barcelona

Responsabilitat o sociovergència

Anna Balletbò. 11/01/2011. Publicat a L’Hora

Molts cops el millor per valorar un fet o una decisió presa és imaginar què hagués passat si s’hagués pres la decisió contraria.

L’abstenció del PSC per facilitar la investidura d’Artur Mas ha estat una decisió important pels socialistes.  El primer acte  sense hipoteques després de 7 anys de coalició amb els socis de govern, amb  lògics desencontres, però sense  oblidar que aquests socis varen fer possible l’alternança a la Presidència de la Generalitat i governs d’esquerra durant dues legislatures.

Són tan grans les ganes de fer política d’oposició que hi ha al nostre país,  és tant poderosa la compulsió de respondre a l’immediat sense  buscar la perspectiva  ni  aixecar el nivell de la reflexió, que la decisió de facilitar la investidura de Mas amb l’abstenció i emmarcar-ho en un acord institucional d’estabilitat i governabilitat  en els temes  cabdals pel país, ha estat qualificat  per alguns com l’inici de la “sociovergència”.

Es tracta d’un pacte institucional de benefici mutu però sobretot  en benefici de Catalunya.  CIU guanya centralitat al allunyar-se d’un PP dinamitador de les aspiracions nacionals al presentar recurs contra  l’Estatut de Catalunya davant el Tribunal Constitucional i agità el foc  del ressentiment quan no l’odi contra la població catalana.

Els socialistes reprenen el seu genuí ADN  de partit responsable  i de centreesquerra allunyant-se de l’etiqueta de rauxa mediàtica.  Què es diria ara dels socialistes si haguessin votat en contra de la investidura a la segona votació?  Paraules com irresponsables, mals perdedors, ressentits, etc,  son els adjectius tous que em venen al cap.

Però el més important no és el que diuen uns, o el que haguessin pogut dir altres, el realment central és la signatura d’un acord que vacuna contra l’estripament i la possible entrada en tromba dins de la administració catalana desfent la feina feta que fins i tot els que ara entren a governar han reconegut encertada.

La base de consens sobre l’entesa en els grans temes del país s’ha dibuixat en llapis gruixut i això  és el millor que li pot passar a Catalunya. El PSC s’ha convertit en indispensable per abordar i trobar solucions als grans temes del país: creació de llocs de treball, rellançament de la indústria catalana, refinançament del deute, ajust pressupostari, interpretació de sentències vàries (entre elles, l’última del Tribunal Suprem sobre l’ús del castellà en el sistema educatiu, la gestió dels mitjans de comunicació públics de la CCMA, privatització dels aeroports, reestructuració seriosa de las caixes d’estalvi, accés al crèdit i no menys important,  aplacar l’anècdota mediàtica sobredimensionada  per damunt de la feina de fons i basada en la crítica d’encenall  per part de contertulians espanyols de cafè, copa, puro i difamació.

Dic bé, crítica i difamació d’encenalls. L’Espanya real, la que compta, ha mirat cap a Catalunya i cap als catalans per  buscar aliances i solucions als problemes seriosos. Cap a on  va mirar  Miguel Angel Fernandez Ordóñez, governador del Banc d España  en veure el caos de les caixes d’estalvis, moltes d’elles al servei del clientelisme  regional, municipal o autonòmic, o pitjor encara  gestionades de forma  irresponsable en alguns casos, creient en el miracle de Sant Farriol  i la bota de vi que sempre rajava sense que ningú en posés?  La resposta és coneguda: Isidre Fainé fent-se càrrec de la CECA.

Cap a on ha mirat la patronal espanyola per sortir del caos, la perplexitat el desprestigi i la responsabilitat laboral, fiscal i ves a saber què més, d’un maldestre anomenat Gerardo Diaz Ferran? Doncs ha mirat cap a Catalunya i cap a Joan Rossell que ha guanyat la cadira de la COE amb un recolzament espectacular.

Qui ha estat elegit  per pilotar el Grup d Empreses Familiar, sinó un català de voluntat com Isaak Andic que ha construït un imperi mundial i que pot explicar mes enllà de la teoria què es exportar?

On va el Rei de Espanya quan  s’ha de fer una revisió o una operació? I Alicia Koplovitx? I els àrabs rics dels món? I els últims milionaris russos? I gent més modesta? que gràcies a la Guttman i Can Ruti aconsegueixen que a dos  infants tetraplègics els hi col·loquin uns  marcapassos diafragmàtics  per tal que puguin respirar.  Què no és de Cardona el famós doctor Fuster de l’Hospital Mont Sinaí de Nova York?  No visita a la Ronda de Dalt el millor oftalmòleg europeu, el doctor Corcostegui?  Clínic, Sant Pau, Hospital de Mar…  Tota aquesta Catalunya mereix un canvi de paradigma.   Que governi Mas perquè ha guanyat.  Que els socialistes puguem fer visible la nostra autentica targeta de visita de partit compromès i responsable, i que exercim de “guaita vigilant” ajudant a marcar el camí, sense renúncies, sense dreceres, sense desigualtats insofribles. Sense  que aquesta crisi tan terrible causada per l’avarícia, la frivolitat, l’especulació desbocada, la irresponsabilitat, les falses grandeses i la supèrbia i  que hem de pagar entre tots no escombri fora del sistema a un 15% de la població. També per això som necessaris els socialistes. Per responsabilitat i no per  “sociovergència”. Que no ho deu ser pas de “sociovergència” la incorporació de Ferran Mascarell a Cultura com independent deixant el carnet socialista.

Max Weber i el Tribunal Constitucional

Anna Balletbò. 7/12/2009. Publicat a L’Hora

Avui, la població catalana viu moments d’estrès, ansietat i preocupació. El bombardeig de notícies sobre el desvergonyit espoli del Palau de la Música Catalana, juntament amb altres accions endegades pel jutge Garzón i que no sabem encara en què es concretaran, ha estat i són un cop dur a la moral i l’autoestima del poble català.

Però el que preocupa més són les filtracions i informacions constants en relació als debats entre els membres del Tribunal Constitucional en relació a la sentència que ha de dictar sobre l’Estatut de Catalunya en resposta a un recurs presentat pel Partit Popular del senyor Mariano Rajoy.

Preocupa que els membres del Tribunal Constitucional perdin el fil conductor implícit que ha de marcar la distància entre les bones intencions i els mals resultats de les decisions. Max Weber ja distingia entre “l’ètica de la intenció”, que és l’ètica de la convicció i dels principis, i “l’ètica de la responsabilitat”, que és l’ètica de les conseqüències que es deriven de les decisions preses.

La qüestió per Weber abans, i pel Tribunal Constitucional avui és “si el valor en si de l’actuar ètic-la intenció- és suficient ,o si s’ha de prendre en consideració la responsabilitat per les conseqüències que es deriven de l’actuar. Assumir la responsabilitat  d’una acció és fer-se responsable de les seves conseqüències.

Discrepo de la opinió expressada pel President de la Comissió Constitucional del Congrés, Alfonso Guerra, quan afirma que el Tribunal Constitucional no fa política, ni ha de mesurar les conseqüències polítiques que poden tenir les seves decisions. Discrepo per raons comprovables, ja que ha estat precisament la confrontació política bipartidista en el si del Tribunal el que l’abocat a una pèrdua de legitimitat. Si els jutges convertissin les seves idees polítiques, legítimes, en lletra de la llei, no només es trencaria l’Estatut com a marc de convivència i de garantia de les relacions de Catalunya dins l’Estat Espanyol, sinó que la mateixa Constitució de 1978 quedaria tocada de mort.

La Constitució reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de nacionalitats i regions. Aquesta Constitució va ser el resultat d’un pacte polític d’ampli consens , i és sota aquesta perspectiva que ha de ser llegida. Com diu el President Montilla, s’ha d’aplicar una mirada generosa per fer possible un projecte compartit.

Sobre la taula del Tribunal Constitucional hi ha el projecte comú d’una Espanya de convivència en la diversitat, i és aquí on Weber diria als membres del Tribunal que decideixin aplicant l’ètica de les conseqüències i de la responsabilitat. Responsabilitat, que 12 diaris catalans, encapçalats per la Vanguardia, han demanat en un mateix editorial compartit, fet històric en la història del periodisme. Un Tribunal Constitucional malalt en la seva representativitat, amb baixes per defunció i membres que fa més de dos anys haurien d’haver estat renovats. Una responsabilitat que no pot permetre a ningú humiliar tres cambres legislatives; Parlament de Catalunya, Congrés i Senat; i ultrajar la legítima representativitat dels legisladors i a tot un poble, el català, expressat en Referèndum.

Reflexions a compartir per Anna Balletbò a la “Jornada de la convenció pel futur “

Jornada: “Els partits del segle XXI, valors, béns i deures”. 12/07/2007. Auditori Universitat Pompeu Fabra.
Reflexions a compartir per Anna Balletbò

Amics i amigues, tants amics i amigues de sempre.

Deixeu-me compartir amb vosaltres la frase de Víctor Hugo “El que condueix i arrossega el món no són les màquines, de cap mena, són les idees”.

Aquesta és la confessió no de la política com a estatus sinó de la política com a eina de treball, de lluita i de transformació.

L’increment de l’abstenció a les nostres democràcies i l’increment de l’abstenció en el vot socialista és un tema important que ens hauria de fer reflexionar. Per la majoria de la gent, la política és un joc d’interessos de vegades soterrats, i d’estratègies complexes que se’ls escapa. Per contra, la política hauria de ser la clau de volta que ajudés a entendre la complexitat d’una societat variada i contradictòria. La gent aprecia al polític que se la juga i que arrisca i desprecia al polític de volada curta que té com objectiu prioritari mantenir-se en el ring.

Falta, doncs, una nova cultura de la política que, al marge de les diferències ideològiques, posi valor real al fet polític. A França això és el que han fet Sarkozy i Ségolène Royale arriscant a fondo i confrontant programes; la qual cosa va desembocar en una altíssima participació en les eleccions presidencials.

Avui el model convencional de fer política està en crisis. La gent busca autèntics dirigents capaços de plantejar i defensar idees fortes que donin sortida als problemes reals del viure i conviure, dels drets reconeguts versus els drets exercits.

Hi ha un cansament i una decepció del ciutadà i del votant en veure la utilització de les tècniques de màrqueting polític que sovint confonen els votants amb clients i es dirigeixen als mateixos com si els hi venguessin algun producte quan, per definició, la política es basa en un contrast d’idees, amb un coneixement i una valoració dels temes i la cerca de la comprensió i dels interessos. El punt d’inflexió entre persuadir i donar arguments de contingut s’ha decantat definitivament cap al tema de la persuasió quedant els continguts relegats a un segon terme.

La recerca dels drets individuals no ha d’estar renyida amb la construcció de la Comunitat. En l’àmbit comunitari és a on es pren consciència de la conversió dels valors en béns per la via de l’autorealització i també dels valors dels altres. És dins de la comunitat on es fa patent que a més de drets la gent tenim deures i obligacions envers els altres.

Però és que només col·lectivament es guanya la força per a aturar els abusos dels poderosos. Només col·lectivament podem guanyar espais de llibertat enfront les desigualtats. No hi ha política sense la gent ni pot haver-hi política sense compromís col·lectiu. Les nostres societats són massa complexes i tenen masses forats per eludir la responsabilitat que tots tenim en relació a la gestió d’aquesta complexitat. Temes com la seguretat, l’educació, la sanitat, el medi ambient, i un llarg etcètera no es poden gestionar exclusivament des de dalt i necessiten el compromís de tots, necessiten un armat de política en majúscules.

Avui l’esquerra viu acomplexada entre els èxits històrics del passat i l’agosarament  d’una dreta que se li enfronta copsant els carrers, les ones, els diaris i les pantalles. Es dóna una vanalització de la política que és també una estratègia de la dreta dels interessos. La dreta està rearmada a Espanya, a França, als Estats Units i a Suècia. És una dreta de manifestacions i presència; una dreta que ens dóna exemples com el de Martin Kugler que condemnà el shador i defensà la creu i com el del comissari Europeu Butiglione que, com recordareu, va fer unes declaracions homòfobes  i va haver de dimitir davant la pressió internacional.

En algunes zones, Occident s’empenya en mantenir raons polítiques anteriors als anys 60. Seqüeles del període colonial romanen entre nosaltres, per exemple, en el drama palestí. I el món musulmà és extremadament sensible a aquest drama. És molt difícil tenir un Mediterrani en pau si la comunitat internacional no es decideix a ajudar al poble palestí a retrobar el seu dret a la independència com tots els altres pobles del món, i això fins i tot després de les últimes eleccions, de les més transparents i democràtiques en un país àrab, el resultat de les quals no ha volgut ser acceptat ni a Europa per pressions i interessos d’Israel i dels Estats Units.

Més recentment els esdeveniments a Afganistan i a Iraq tenen un impacte incontenible en molts joves musulmans sumits en la pobresa extrema i aferrats a la religió com a única vàlvula d’escapament. Això posa de manifest varies coses: en primer lloc el perillós “caldo de cultiu” que pot sorgir d’una pobresa a vegades extrema i la pèrdua de tota esperança en el futur però sobretot posa de manifest que ja no fa falta pertànyer a Al-Qaeda ni esperar instruccions per internet o per un vídeo de Osama Bin Laden. És suficient sentir la crida de Déu davant de la violència desencadenada a Iraq, Afganistan o Palestina i acudir en ajuda dels germans elaborant una bomba casolana per actuar de forma individual o en petits grups de 3 o 4 membres aprenent a fabricar un explosiu col·locant-se’l  a la cintura i esperant a localitzar un objectiu per mostrar la còlera i la disconformitat per la col·laboració entre occident i el Magrib en matèria antiterrorista. Només amb mesures policials oblidant mesures econòmiques  i socials no arribarem a frenar aquest tremend fenomen.

És molt interessant estudiar l’informe sobre desenvolupament humà del PNUD que com és ben sabut incorpora elements de valoració aportats pel Premi Nobel Amartya Sen i en el que la riquesa econòmica no és l’únic element a tenir en compte sinó que es tracta de crear un entorn en el que les persones puguin disfrutar d’una vida llarga sana i creativa perquè al final són les persones l’autèntica riquesa de les nacions. Per a Amartya Sen el desenvolupament ha de ser considerat com un procés per a ampliar les llibertats reals, no teòriques, de que disfruten els éssers humans.

Certament la realitat ens indica que el repte de l’Aliança de Civilitzacions el tenim ja en els centres de les nostres grans ciutats, mesquites, sinagogues i esglésies cristianes ja no són només a Istambul, sinó també a Atenes, Marsella, Barcelona, Tànger i El Caire comportant una convivència obligada que va a més. Preveure l’augment d’aquest fenomen i saber respectar drets i imposar deures és sens dubte la base des de la qual els partits hem de treballar.

La civilització mediterrània es caracteritza per la gestió durant segles de la diversitat. No podem afirmar que hagi sigut sempre modèlica però si que la experiència ens proporciona un cert know-how, perdoneu-me la terminologia, per a entendre el que passa en el món i actuar-hi. La Unió Europea amb més o menys èxit ha tractat de deixar clars els criteris per què futures incorporacions no es basin en elements culturals o religiosos, sinó en la existència d’una visió compartida del dret, d’un nucli dur de valors que determinen un entramat de drets i de deures. En última instància la Unió ha de basar-se en una ciutadania , i aquesta ciutadania serà mestissa. Per si fos poc, el banc de proves per a aquesta ciutadania són les ciutats i les regions. Els estats han d’aprendre de  les realitats concretes i les realitats humanes sempre truquen a la porta més propera.

Per a acabar permeteu-me reflexionar, amb vosaltres, sobre el fet de que avui no és èticament acceptable des de el punt de vista polític tenir bones intencions si al final s’obtenen mals resultats. Max Weber distingeix entre l’ètica de la intenció, l’ètica de la convicció i dels principis, i l’ètica de la responsabilitat o de les conseqüències. Qui professa una religió pot creure que és suficient si actua bé i remet a Déu les conseqüències. L’ètica de la intenció és típicament una ètica religiosa i aquest, amics, és un luxe que la política moderna no pot permetre’s. L’ètica de les conseqüències és per extensió l’ètica d’assumir la responsabilitat d’aquesta acció i fer-se responsable de les seves conseqüències. L’ètica de les bones intencions té el seu legítim espai en la moralitat individual i en la predicació religiosa  però es converteix en una ètica inacceptable en l’espai ètic polític.

Són totalment desencertats els arguments que recorren a la fe cristiana, jueva o islàmica per a justificar determinats valors. Molts valors pertanyen a la fe i en el conviure hem de saber distingir entre valors i fets. Els grans valors amagats darrere de grans paraules  com Pau, Llibertat i Solidaritat només es converteixen en béns de veritat quan deixen de ser idees i es transformen en realitats, quan es converteixen en valors d’ús, quan són valors que funcionen perquè s’apliquen.

El filòsof francès Jean Paul Sartre deia: “cadascú escull el seu passat”. I efectivament cadascú, a nivell individual o col·lectiu, ha de decidir quina part del seu passat desitja mantenir present. I avui, els presents en aquest seminari hem decidit rebutjar el passat que urdeix, insídia rencors i ens hem decidit per un passat que il·lumini possibilitats i un rellançament polític d’esquerres. I aquest és, estimats amics, l’únic camí que pot fer-nos avançar.

Moltes gràcies.

¿QUO VADIS CATALUNYA?

Anna Balletbò. 17/04/2007

Nadie duda de que las relaciones Catalunya – España no pasan por su mejor momento. No es la primera vez que ello sucede ni a lo largo de la historia ni más recientemente desde la transición. En cierto modo no deja de ser lógico que transitemos por distintos periodos, algunos de ellos no especialmente favorables. En esta ocasión sin embargo, y detrás de las polémicas sobre el independentismo, el reportaje de Tele Madrid, la pregunta de que pasara si el Tribunal Constitucional cuestiona algún articulo del Estatut de Cataluña, etc. me temo que hay algo más que una batalla política. Pienso que lo que estamos en realidad librando es un pulso por la hegemonía económica y cultural.- la hegemonía política en España nunca ha sido una especialidad catalana.

Hace unos años había una creencia extendida que sin duda respondía en parte a la realidad que indicaba que Madrid era la capital política y del funcionariado mientras que Catalunya disponía de la hegemonía económica, editorial, cultural, de producción cinematográfica, etc. Poco a poco, y en especial en los últimos 15 años, Madrid ha ido perdiendo su matriz funcionarial y se ha ido convirtiendo en una potente capital europea. Más aún. Madrid se ha convertido ya en la capital de la península Ibérica y en una capital hispanoamericana. Y aquí, sin querer ofender a nadie, incluyo a los portugueses. El mega proyecto de la nueva Terminal 4 del Aeropuerto de Barajas es en parte la consolidación de una realidad y de una ambición futura que no es otra cosa que convertir Madrid en el gran centro de tránsito aéreo de la Europa del Sur. Y, como consecuencia, de obtener la hegemonía respecto al Aeropuerto de Barcelona, y también del de Lisboa.

Los grandes grupos constructores españoles, las empresas de servicios y algunos bancos : BBVA, Santander Central Hispano, FCC, Sacyr-Vallehermoso, Repsol, etc. han extendido su negocio a Latinoamérica. Solo una empresa catalana, Abertis, se está extendiendo también a Latinoamérica y Portugal.

Otra empresa como FCC que tiene la sede en Barcelona, pero el poder de decisión en Madrid, también zascandilea con éxito al otro lado del Atlántico. Ahora las grandes empresas españolas acarician el sueño de saltar a los Estados Unidos. Bastantes Estados, entre ellos Texas, Virginia, Florida, Oregón, Carolina del Norte, California, Georgia e Illinois, van a construir o renovar sus infraestructuras en los próximos años. A principios del 2007 había 80 proyecto licitados o pendientes entre carreteras, puentes, túneles, aeropuertos, puertos y líneas ferroviarias. De momento, de los 15 proyectos ya adjudicados, podemos citar la presencia de la empresa CINTRA, que junto con el banco australiano  MACQUARIE se ha llevado la autopista Indiana-Toll-Road por 3850 millones de euros por 75 años, y la Chicago Sky-Way por 1800 millones de euros, cuyo contrato conlleva la construcción y posterior gestión hasta el 2104. Según la consultora ADEINFRA (Asesores de Infraestructuras) en la totalidad de los concursos hay presencia española de CINTRA, ACS, OHL, Sacyr, Acciona y FCC. Más aún Ferrovial, la matriz de CINTRA, ya se alió con empresas norteamericanas en el año 2005 adquiriendo Webber. ACS ya tiene dos pies puestos en EEUU a través de la alemana HOTCHIEF. El año pasado, OHL compró dos empresas constructoras de Texas, y FCC esta buscando un socio local importante porque desea desembarcar a lo grande a través de su división de infraestructuras Global Via. Podríamos añadir más cosas, como que la constructora de Florentino Pérez, ACS, ya hace diez meses está construyendo cuatro túneles en el barrio de Queens (en Nueva York) para unirlo con la estación central de Manhattan. Y también está rehabilitando presas, ampliando carreteras, etc.

¿Y nosotros desde Cataluña como lo llevamos? Pues para ser moderada diría que “de vuelo gallináceo”. El acto en favor del Aeropuerto del Prat fue un acto interesante, pero como decimos en catalán “una flor no fa estiu”.

Me pregunto como podemos estar dentro de 10 o 15 años si entre todos, y cuando digo todos digo partidos políticos (y aquí excluyo al PP y a Ciutadans per Catalunya, que parecen no estar precisamente por la labor), empresas, instituciones y sociedad civil, no ponemos toda la carne en el asador para romper el techo de cristal y dejamos de darnos por aludidos de la cantidad de estupideces con que nos tienen entretenidos mientras ellos cortan el jamón de Jabugo. Está claro que el poder y el futuro no se ganan con declaraciones en los periódicos ni con titulares. Más bien diría que se ganan con un método totalmente contrario, y sobretodo se ganan haciendo aliados. Con el enemigo no hay que perder el tiempo. No lo vamos a convencer. Pero buscar al amigo y convencer al indeciso puede ayudarnos a dar un cierto vuelvo a la situación actual.

Me precio de conocer bastante Madrid y mucho Catalunya, donde he nacido y he vivido siempre y creo que no vamos tampoco bien despreciando de forma genérica al que consideramos adversario.

Lo peor que nos está pasando es que con todo el “guirigay” en el que llevamos sumergidos desde hace algún tiempo hemos enseñado lo vulnerables que podemos ser, y ahora ”los más amigos” no solo han dejado de preocuparse por lo que desde Catalunya seamos o no capaces de hacer respecto a España, sino que han empezado a compararnos con los amigos portugueses y dicen “les preocupa” que podamos caer en una depresión colectiva y una frustración de decenios.

En que “simpáticos adversarios” nos estamos convirtiendo.