XI Entrega de Medalles de la Fundació Internacional Olof Palme

Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, 30 d’abril de 2015

Intervenció Anna Balletbò

Excel·lentíssim senyor Alcalde de Barcelona, estimats Pasqual Maragall, Tomás Alcoverro i Josefina Castellví, Il·lustríssims regidors, cos diplomàtic, autoritats, amics tots.

És una satisfacció tornar-nos a trobar per tercer any consecutiu en aquest magnífic Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona que representa amb tota solemnitat la història de la nostra ciutat i per tant la nostra pròpia història.

Avui estem de nou aquí per retre homenatge a tres persones que són a l’hora tres amics i tres catalans universals: Josefina Castellví, científica de primer nivell; Tomás Alcoverro, mestre de periodistes i Pasqual Maragall inoblidable Alcalde de la nostra ciutat.

Josefina Castellví, doctora en Ciències biològiques i professora d’Investigació del Centre Superior d’Investigació Científiques és també oceanògrafa i especialista en biologia marina. Investigadora a l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona, és coneguda especialment per la seva constància juntament, amb el també científic, Antoni Ballester per haver aconseguit que Espanya posés en marxa una base a l’Antàrtida durant l’estiu austral de 1987-88. Va ser la màxima responsable durant quatre campanyes entre els anys 1989 i 1993. Ella ha estat i és una defensora de la seguretat i la supervivència de l’Antàrtida i el seu mestratge ha impregnat les delegacions espanyoles, nomenades pel Ministeri d’Afers Estrangers, presents en les Assemblees Generals del Tractat Antàrtic.

Com molts de vostès jo vaig començar a saber de la senyora Castellví per la premsa i també dins l’àmbit universitari per amics que explicaven la seva meravellosa aventura professional i vital. Durant anys s’ha negat que les dones poguessin ser científiques i jo avui aquí vull afirmar amb rotunditat l’absurditat d’aquesta negació. He tingut el privilegi de conèixer tres dones catalanes de molt nivell. L’amiga geòloga Carmina Virgili, que ens va abandonar recentment, la companya matemàtica Teresa Riera i Josefina Castellví que avui ens acompanya.

Vull Josefina dir-te que t’envejo. Vaig tenir l’oportunitat al 1999 de conèixer les bases a l’Antàrtida Juan Carlos I i Gabriel de Castilla amb un equip d’investigadors del CSIC amb el vaixell de l’armada espanyola Hespérides. El silenci absolut que només es trenca per les caigudes dels blocs de gel de les glaceres al mar, la fascinació de perdre la perspectiva perquè no hi ha objectes amb que relacionar l’altura, la velocitat amb que el sol surt i s’amaga darrera dels núvols, els colors de la neu i el gel que no són sempre blancs si no que poden ser blaus, grocs, liles… És una borratxera de naturalesa però sobretot Josefina, no oblidaré mai el carinyo amb que joves investigadors deixebles teus cuiden el prat de líquens, que és la única cosa que verdeja, davant dels pavellons de la base Juan Carlos I: “Amb compte! No trepitgis” em van dir els investigadors Víctor Alba i Gamboa “és el prat de la Doctora Castellví i aquí hi ha líquens que tenen més de 10.000 anys!”

Per tot el que has fet per la ciència, per tot el que has fet per la sostenibilitat, per tot el que has fet per preservar el patrimoni natural per futures generacions la Fundació Internacional Olof Palme es complau en retre’t homenatge amb l’entrega de la Medalla de la Fundació obra del pintor-escultor Antonio Beneyto, que avui també ens acompanya.

Tomás Alcoverro és el nostre mestre. Qui no ha llegit fascinat les cròniques que ens envia des d’Orient Mitjà des de fa 45 anys. Llicenciat en Dret i en Periodisme es va iniciar escrivint a Revista de Badalona, Destino, Correo Català i des de 1970 viu a Beirut i ha publicat més de 7.000 cròniques per La Vanguardia.

Ha viscut en primera línia totes les guerres que allà s’han produït, que no són poques. Les del Líban entre 1975 i 1990, l’ocupació turca de Xipre, la guerra entre Iraq i Iran, les guerres contra el règim de Sadam Hussein, el cop d’estat i la revolució islàmica a l’Iran i les antifades palestines. Tomás ha ajudat molt a la Fundació Internacional Olof Palme ha participat en nombrosos seminaris que sobre Orient i Occident hem celebrat durant anys al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra.

Tomás va ser dels pocs corresponsals occidentals que no es va moure dels barris de l’oest de Beirut durant l’època més dura de terror i segrestos. Ell no volia deixar el seu pis al barri de Hamra i com explica tan bé en el seu llibre “La història des del meu balcó”, amb trets visibles a la façana, Tomás ha vist desfilar la bogeria humana amb la que portem convivint tots els de la nostra generació. Com va dir l’economista John Kennet Galbraid: “la guerra és el més gran fracàs de l’ésser humà”.

Tomás ens ha fet de guia pels camps de Sabra i Shatila i ens ha ajudat quan hem tractat de millorar les condicions de vida de la població palestina en aquests degradats suburbis de Beirut.

Avui Tomás Alcoverro, com molts de nosaltres, s’esgarrifa de veure la insensibilitat d’una Europa que deixa que el Mediterrani es converteixi en un immens cementiri i oblida els principis més sagrats de la solidaritat i de la Convenció de Ginebra sobre asil als refugiats. Berlusconi va fer aprovar una llei, encara vigent, segons la qual cal penalitzar els pescadors que treballant en aigües de Lampedusa o de Sicília s’atreveixin a salvar a immigrants i refugiats que s’estan ofegant davant de les seves barques. Sortosament cap pescador ha deixat de fer el que humanament sap té el deure de fer. Mentres, a Europa discutim quantes persones estem disposats a acollir 5.000 persones entre els 28 estats de la Unió…??? És menys que les que desgraciadament es poden ofegar aquest 2015. També discutim si cal o no reimplementar el programa Mare Nostrum per evitar que els emigrants s’ofeguin ja que això, diuen pot provocar un efecte crida, “efecto llamada”, és a dir o deixem que els degolli l’Estat Islàmic, Daesh o bé deixem que s’ofeguin davant nostre… no hi ha paraules.

Gràcies Tomás per haver donat veu als que no tenien veu, per haver explicat durant tants anys la injustícia i la crueltat. Gràcies Tomás per haver-nos ajudat a entendre que no podem restar impassibles quan es maten en el cor de l’origen de la nostra civilització Palestina, Síria i Líban. La nostra modesta Medalla vol ser un tribut d’agraïment a la teva feina.

El nostre tercer homenatjat d’avui es Pasqual Maragall i Mira. La trajectòria de Pasqual és ampla i rica. Tant a nivell docent com a nivell polític: economista, professor a les Universitats Autònoma de Barcelona, John Hopking de Baltimore, de Nova York i de Roma. Economista del nostre Ajuntament, Tinent d’Alcalde i Alcalde de la nostra ciutat, President de la Generalitat… però tot i els èxits aconseguits per Pasqual Maragall al llarg de tota la seva trajectòria personal el nom d’en Pasqual i el nom de Barcelona estan íntimament lligat en el record i en l’agraïment de tots.

Jo recordo aquell Pasqual de l’any 1974 impulsant Convergència Socialista però també recordo aquell Pasqual Maragall del 1973 tornant de Nova York amb uns pantalons vermells dalt d’una moto com a paquet conduint el seu germà Ernest i enfilant pel Passeig de Gràcia. Era el Pasqual dels projectes, el Pasqual que volia transformar Barcelona i ja feia anys que treballava per aconseguir-ho. Recordo el Pasqual i el grup d’amics amb qui ens reuníem a La Punyalada per editar una revista al 1973 que Pasqual va proposar es digués “Joc Ras”. Ja saben vostès la dita catalana: joc ras i patada al cul… Eren els últims anys dels alcaldes nomenats per Franco. Aquest era el Pasqual socarró que ambicionava democratitzar l’Ajuntament de Barcelona i que va ser Alcalde de 1982 fins al 1997.

Seria llarg glosar tota la trajectòria de Pasqual. Maria Aurèlia Capmany que va ser regidora de Cultura amb tu, deia “el problema amb el Pasqual és que marxa sempre cap endavant, de pressa i molts no el podem seguir. Quan es gira veu que està sol i la resta hem quedat lluny i ens ha d’esperar…”. Vas anar endavant i ens vas portar endavant. Vas anclar Barcelona al mapa del món.

Deixin que m’aturi en l’elecció de Barcelona en el 1986 com a seu de la XXV ena Olimpíada de 1992. Quina història aquella, quins anys frenètics de transformació, de projectes, d’il·lusió i de realitats. Diana, aquells dissabtes al matí que Pasqual ens portava a visitar obres olímpiques i anàvem donant tombs pel mig de camps mentre ens explicava el projecte de fer arribar la Diagonal fins al mar. Sí, aquell edifici que en dèiem Diagonal 100 i que era l’únic en mig del no res. Aquest Pasqual Maragall que ens va fer comprar bicicletes a tots els amics per sortir en bicicleta des de la porta de la Diputació de Barcelona per anar fins a la Rambla del Poblenou a fer el vermut. Aquest Pasqual que es ficava el xandall i feia curses amb els alumnes d’escoles i instituts. Era la seva manera de despertar-nos tots a la pràctica de l’esport perquè va tenir clar des del primer dia que només l’entusiasme col·lectiu aconseguiria que els Jocs Olímpics de Barcelona, tan desitjats, fossin el clamorós èxit que varen ser.

Va saber aprofitar els Jocs, no només per transformar la nostra ciutat i els seus barris, si no per descentralitzar i compartir l’èxit portant moltes disciplines a altres ciutats de Catalunya i aconseguir també la transformació d’aquestes ciutats: Badalona, Terrassa, Granollers, Castelldefels… totes eren subseus olímpiques, sense oblidar les possibilitats que donava la XXV ena Olimpíada no tan sols per descentralitzar i fer partícips a un ventall amplíssim dels ciutadans de Catalunya, sinó també per projectar cap al futur una ciutat que necessitava una Ronda de Dalt per créixer i per soldar i millorar barris abandonats creant nous centres de ciutat com la nova Rambla del Raval. Esponjant la ciutat vella. Reubicant a veïns en vivendes protegides ens ha allunyat durant molts anys de tenir un banlieur com altres grans ciutats europees on es cou la decepció de la marginació i creix la violència.

Recordo la voluntat de Maragall convidant a periodistes i opinadors, sobretot de Madrid, a visitar la ciutat a conèixer-la, en aquest Saló de Cent, ensenyant la meravella de la nostra història, als oficis representats en aquestes rajoles i buscant la complicitat amb l’objectiu de convertir Barcelona, no només en la capital de Catalunya i doble capitalitat d’Espanya, sinó també en la capital de la Mediterrània i en la capital de l’Europa del Sud.

Avui molts barcelonins i catalans i visitants compatriotes europeus i de tots els racons del món gaudim de la Mar Bella. Hem recuperat la platja, l’hem guanyat per l’esbarjo, hem oblidat el tap de les vies del tren, dels abocadors i de l’abandonament.

Ens vares ensenyar a estimar tots els carrers i totes les places de Barcelona, ens vares ensenyar a entendre què volia dir ser ciutadans de la nostra ciutat.

Encara has fet més. Vas ser solidari amb els Balcans, amb la ciutat màrtir de Sarajevo. Vas incorporar-la com a XI districte de Barcelona i li vas facilitar al seu alcalde un telèfon amb el nostre prefix, el 93 perquè no quedés aïllada. El Barcelona Team també va estar a Pristina on cooperants de Barcelona, entre ells la representant de la nostra Fundació a Kosovo, Delfina Padilla, també aquí present. Vam rebre ajuda i companyonia per rehabilitar 4 escoles i ajudar en les altres 8 que es rehabilitaven amb diners de la ciutat.

Avui Pasqual no se si recordes part del que hem estat explicant. La Fundació Pasqual Maragall per lluitar contra l’Alzheimer està també aquí, a Barcelona davant del Mar. És una iniciativa teva, de la teva família i dels teus amics i col·laboradors i és també de tots nosaltres. Ens sentim solidaris i agraïts de la teva trajectòria vital. Has de saber Pasqual que allà on no arribi la teva memòria arribarà la de Diana la teva esposa, la de Cristina, Ayri i Guillem, la dels teus néts i la de tots nosaltres.

La nostra memòria és la teva.

Estabilitat al Magrib: Seguretat i Desenvolupament Econòmic

I Seminari: Estabilitat al Magrib: Seguretat i Desenvolupament Econòmic

 2 y 3 de Marzo de 2015. Rabat

Intervenció d’Anna Balletbò a la sessió inagural

Excelentísimo Señor Embajador, Conseller Santi Vila, Presidente Mohamed Boudra, Alcalde de Rabat, General Ballesteros, amigos ponentes españoles y marroquíes, asistentes,  buenas tardes a todos.

Hace tiempo que queríamos poner en marcha alguna iniciativa en Marruecos. Debo reconocer, y ustedes disculparán mi sinceridad, no es fácil. Vivimos muy cercanos y sin embargo nos conocemos poco. La oportunidad de organizar el presente Seminario ha venido de la mano de la Agència Catalana de Cooperación al Desarrollo y hemos contado con la indispensable ayuda de la Embajada de España y de Consulting & Media Atalaya.

Es un comienzo. De la experiencia de este seminario estamos seguros habremos aprendido y confiamos ser capaces de llevar a cabo un segundo Seminario próximo año con mas experiencia y menos errores.

Estabilidad en el Magreb: Seguridad y Desarrollo Económico… Es el título de este seminario en el que hemos querido aunar la influencia que puede tener sobre la zona del Magreb, pero también sobre los países de la ribera norte del Mediterráneo, la quiebra del estado libio.

También hemos creído interesante abordar el tema de la organización territorial y competencias para la cual contamos con el experto Carles Llorens, los alcaldes de Barcelona i Rabat, buenos expertos en el tema, i el presidente Mohamed Boudra, responsable del Consejo Regional Alhouceima-Taza-Taounate.

La representación de la sociedad civil cuenta con personas de reputado prestigio  como son Kamal Lahbib, del Forum des Alternatives du Maroc y Mohamed Neshnash, presidente de la Organización Marroquí de Derechos Humanos, que serán moderados por David Alvarado. También contamos con la presencia de tres empresarios españoles del sector de la construcción y de la nueva tecnología: Ignasi Teixidó, export manager de Viuda de W. Vila; Xavier Vilajoana, consejero delegado del grupo inmobiliario ECEP con amplia experiencia en  Maruecos y Vicente Pastor, representante de la empresa de alta tecnología Advanced Radar Technology. En esta mesa, que moderará Joan Josep Comas, también participarán tres representantes marroquíes del empresariado Alaoui Ouafae, Presidenta de la Delegación regional de AFEM-Rabat; Aziz Qadiri, Presidente de la Red de Emprendedores de Marruecos y Jaume Reverter, Director de Itaca Internacional.

¿Quién se acuerda hoy de muchas de  las llamadas “primaveras árabes” que amenazan con convertirse en el “invierno del  Estado Islámico”? En la primera mesa de la mañana podremos escuchar las intervenciones de Fernando Reinares, Catedrático de la Universidad Rey Juan Carlos e Investigador principal de Terrorismo Internacional del Real Instituto Elcano y tendremos la oportunidad de atender la exposición del General Miguel Angel Ballesteros, director del Instituto Español de Estudios Estratégicos.

Hasta que punto la quiebra del Estado Libio ha contaminado, incrementando de forma exponencial, la difícil situación que ya se vivía en amplias zonas del Magreb, y en esta tierra de nadie que es el Sahel? Hoy Libia se hunde en el caos. Tiene dos capitales Trípoli Tobruk, dos gobiernos,  uno islamista y otro nacionalista, dos parlamentos y un sinfín de milicias armadas. El descontrol y la violencia han facilitado el desembarco del Estado Islámico. Ello ha representado la llegada de la versión más bárbara de la yihad a la ribera sur del Mediterráneo, a las puertas de Europa.

Al igual que el califato en Siria e Irak, también aquí los yihadistas, han creado sus provincias, wilayats y funcionan como un Estado imponiendo la máxima violencia como quedo demostrado con la decapitación, hace pocas semanas, de 21 cristianos coptos.

Para el Estado Islámico, Libia es un territorio estratégico para convertir el país en una gran plataforma para atacar Europa. Algunos de sus portavoces se vanaglorian de que, desde la costa Libia, los países de los “cruzados”, occidente, son muy accesible, simplemente con barcas. Su nueva estrategia puede llegar la próxima primavera si logran aglutinar un gran potencial desestabilizador de emigrantes que como una gran oleada puedan sobrepasar los puntos de seguridad naval y alcanzar las ciudades europeas.  Libia, al igual que Somalia, lleva camino de convertirse en un estado fallido,  pero con petróleo, además del negocio de la emigración y los secuestros, y esta vez en las puertas de Europa.

¿Hay salida a esta situación? Tal vez la irrupción del Estado Islámico y sus atrocidades haga saltar las alarmas en Occidente y se presione a las milicias para lograr una paz que expulse a los yihadistas, pero la situación hoy  es desgraciadamente  mucho peor que en   2011, cuando tras la caída de Gadafi, fuimos con Carles Llorens  y  pudimos comprobar como dentro del desorden, existía una cierta viabilidad.  Hoy todo esta mucho peor.

El primer objetivo de los Yihadistas es “Roma”. Lampedusa esta solo a 300 kilómetros de la costa Libia y Sicilia a 450. Grecia a 400 y  Barcelona a  1.400

Las acciones integristas de la Guerra de Irak son una gran lección que parece que los Occidentales no queramos aprender.  Una cosa es acabar con un régimen autocrático y su líder, y otra, mucho mas compleja, es sustituirlo por un proyecto de Estado operativo que evite el hundimiento del país en el caos total.  Hemos repetido los errores y ahora en Europa estamos asustados porque dentro de este caos, grupos afines al Estado Islámico están ocupando el vacío político. Libia avanza a pasos agigantados en el camino de convertir de en la Somalia Mediterránea. Si sucede, habrá grandes repercusiones en todo el Norte de África y en la otra orilla. La vía diplomática esta agotándose.  Dejaremos  la palabra a los ponentes de nuestra primera mesa para escuchar si ello es todavía posible sin una intervención militar.

Pero antes tengo el honor de presentarles al Conseller de Territorio y Sostenibilidad de la Generalitat de Catalunya, Santi Vila. Historiador y político catalán. Ha sido concejal y alcalde de Figueras. Es también diputado al Parlament de Catalunya.

Y también el Embajador de España en Rabat, don José de Carvajal Licenciado en Derecho por la Universidad Complutense de Madrid, Diplomado en Estudios Internacionales que tiene una amplia hoja de servicios en la  Administración Pública.  Ha desempeñado cargos  en las Embajadas de España en Tokio, Manila, Ginebra y Ciudad del Cabo.  Ha ocupado cargos destacados en el Ministerio de Asuntos Exteriores.  Ha sido Embajador de España en Italia e Irlanda y Cónsul General en Tánger, además de Representante  en el Consejo  del Atlántico Norte y hoy embajador en Marruecos.

Gracias a todos por estar aquí,

Anna Balletbò, presidenta de la Fundació Internacional Olof Palme


 

“STABILITÉ DANS LE MAGHREB : SÉCURITÉ ET DÉVELOPPEMENT ÉCONOMIQUE”

 Les 2 et 3 Mars 2015. Rabat.

Intervention Anna Balletbò la séance inaugurale

Excellence Monsieur l’Ambassadeur, Conseiller Santi Vila, Président Mohamed Boudra, Maire de Rabat, Général Ballesteros, amis intervenants, espagnols et marocains; messieurs les assistants, bonjour à tous et à toutes.

Ça fait longtemps que nous voulions mettre en marche une initiative au Maroc. Je dois avouer, et vous allez excuser ma sincérité, que cet entreprise n’a pas été facile. Nous habitons à proximité et, cependant, nous ne nous connaissons que très peu. Finalement, l’opportunité d’organiser ce Séminaire à Rabat est venue de la main de l’Agence Catalane de la Coopération au Développement, et nous avons compte sur l’inestimable aide de l’Ambassade de l’Espagne et de la société Consulting & Média Atalaya.

Ceci n’est qu’un début. De l’expérience que nous avons tiré de ce séminaire nous sommes surs que nous allons beaucoup apprendre et nous confions d’être plus capables de mettre en place un deuxième séminaire, l’année prochaine, avec plus de  nous aurions appris et nous confions d’être capables de mettre en place un deuxième séminaire l’année prochaine, avec bien plus d’expérience et moins d’erreurs.

Stabilité au Maghreb : Sécurité et Développement Economique... Tel est le titre de ce Séminaire dans lequel nous avons voulu mettre en exergue l’impact sur le Maghreb, mais aussi sur tout le bassin Nord Méditerranéen, la faillite de l’État Libyen.

En même temps nous avons trouvé intéressant aborder le sujet de l’organisation territorial et les compétences. Dans ce but-ci nous comptons sur un experte, Carles Llorens, les maires de Barcelone et Rabat, des très bons experts sur ces questions, ainsi que sur le Président Mohamed Boudra, principal responsable du Conseil Régional Alhoceima-Taza-Taounate.

La représentation de la société civil compte des personnes d’un prestige réputé, comme c’est le cas de Kamal Lahbib, du Forum des Alternativas du Maroc, et Mohamed Neshnas, président de l’Organisation Marocaine des Droits Humains, dont sa table ronde sera modérée par David Alvarado.

Nous comptons aussi sur la présence de trois entrepreneurs espagnols des secteurs de la construction et des nouvelles technologies : Ignasi Teixidó, export manager de Viuda de W. Vila; Xavier Vilajoana, conseiller délégué du groupe immobilière ECEP, avec une large expérience au Maroc, et Vicente Pastor, représentant de l’entreprise de haute technologie Radar Technology. Cette table ronde, qui sera modérée par Josep Comas, il y seront aussi trois représentants Marocains de l’entrepreneuriat : Alaoui Ouafae, Présidente de la Délégation Régional AFEM-Rabat, Aziz Qadiri, Président du Réseau d’Entrepreneurs du Maroc, et Jaume Reverter, Directeur de Itaca Internationale.

Qui se souvient aujourd’hui des nombreux dénommés “printemps arabes” qui menacent en devenir un “hiver de l’État islamique”? Lors de la première table ronde nous pourrions entendre les interventions de Fernando Reinares, professeurs à l’Université Roi Juan Carlos et chercher principal en terrorisme international du Royal Instituto Elcano. Nous aurions aussi l’opportunité d’entendre l’exposé du Général Miguel Ángel Ballesteros, directeur de l’Instituto Espagnol d’Études Stratégiques.

Jusqu’à quel point la faillite de l’État Libyen a contaminé, en augmentant d’une manière exponentielle, la déjà difficile situation qu’on vivait dans des largues zones du Maghreb et dans cette terre de personne qui est le Sahel ? Aujourd’hui la Libye s’effondre dans le chaos. Le pays a deux capitales, Tripoli et Tobruk, deux Gouvernements, l’un islamiste et l’autre nationaliste, deux Parlements et un nombre indéterminé de milices armées. Le manque de contrôle et la violence ont facilité l’atterrissage de l’État Islamique. Et ceci a signifié l’arrivé de la version la plus barbare du Djihad à la rive Sud de la Méditerranée, aux portes de l’Europe.

De la même façon que le Califat en Syrie et en Irak, ici les djihadistes ont aussi crées leurs provinces, wilayas et fonctionnent comme un Étant, en imposant une violence maximale, tel qui a été démontré avec la décapitation, ça fait quelques semaines, de 21 chrétiens coptes.

Pour l’État Islamique la Libye est un territoire stratégique dans le but de convertir le pays en une grande plate-forme pour attaquer l’Europe. Quelques de ses porte-paroles se félicitent de que, à partir de la côte libyenne, les pays des “croisés”, l’occident, est très accessible, tout simplement avec des barques. Sa nouvelle stratégie peut arriver à terme le prochain printemps si jamais ils arrivent à réunir un grand potentiel déstabilisateur d’immigrés qui, comme une grand onde marine, pourrait surpasser les points de sécurité naval et atteindre les villes européennes. La Libye, à l’égal que la Somalie, est en train de devenir un État en faillite mais avec du pétrole, en plus du business de l’émigration et les kidnappings, mais cette fois-ci aux portes de l’Europe.

Est-ce il y a une issue à cette situation? Peut-être l’irruption de l’État Islamique et ses atrocités seront capables de tirer la sonnette d’alarme en Occident et on puise faire pressions sur les milices pour arriver à une paix qui expulse les djihadistes, mais malheureusement la situation aujourd’hui est bien pire qu’en 2011, quand après la chute de Khaddafi, nous fumes avec Carles Llorens et on put vérifier comment dans le désordre il y avait une certaine viabilité. Aujourd’hui l’état des lieux est bien pire.

La premier objectif des djihadistes est “Rome”. Lampeduse se trouve à seulement 300 kilomètres de la côte libyenne, Sicile à 450 Km et Barcelone à 1.400 Km.

Les actions intégristes dans la Guerre d’Irak sont une grande leçon qui semble que les occidentaux ne voulaient pas apprendre. Une chose est finir avec un régime autocratique et son leader, et une autre, beaucoup plus complexe, est le substituer par un projet d’État opérationnel qui évite l’effondrement du pays dans le chaos total.

Nous sommes refait les mêmes erreurs et maintenant, en Europe, nous avons peur parce que, à l’intérieur de ce chaos, des groupes dans l’orbite de l’État Islamique sont en train de remplir le vide politique. La Libye avance avec une grande vitesse sur le chemin de se convertir dans la Somalie de la Méditerranée. Si ceci arrive, il y aura des grandes répercussions dans tout le Nord de l’Afrique et aussi sur l’autre rive. La voie diplomatique est en train de s’épuiser. Nous laisserons expliquer aux intervenants de notre première table pour entendre si ceci est encore possible sans une intervention militaire.

Mais avant j’ai l’honneur de vous présenter le Conseiller du Territoire et de la Durabilité de la Generalitat de la Catalogne, Santi Vila. Historien et homme politique catalan. Il a été élu communal et maire de Figueres. Il est aussi député au Parlement de la Catalogne.

Et aussi l’Ambassadeur d’Espagne à Rabat, Mr. José de Carvajal, licencié en Droit à l’Université Complutense de Madrid, Diplômé en Etudes Internationales et qui a une large feuille de services dans l’Administration Publique. Il a aussi occupé des postes aux ambassades d’Espagne à Tokio, Manila, Genève et Cape Town. Il a occupé des postes importants au sein du Ministère des Affaires Étrangers de l’Espagne. Il a été Ambassadeur d’Espagne en Italie, Irlande et Consul Général à Tanger, en plus de représentant au Conseil de l’Atlantique Nord, et maintenant Ambassadeur au Maroc.

Merci à tous d’être venus.

Anna Balletbo, président de la Fondation Internationale Olof Palme