XI Entrega de Medalles de la Fundació Internacional Olof Palme

Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, 30 d’abril de 2015

Intervenció Anna Balletbò

Excel·lentíssim senyor Alcalde de Barcelona, estimats Pasqual Maragall, Tomás Alcoverro i Josefina Castellví, Il·lustríssims regidors, cos diplomàtic, autoritats, amics tots.

És una satisfacció tornar-nos a trobar per tercer any consecutiu en aquest magnífic Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona que representa amb tota solemnitat la història de la nostra ciutat i per tant la nostra pròpia història.

Avui estem de nou aquí per retre homenatge a tres persones que són a l’hora tres amics i tres catalans universals: Josefina Castellví, científica de primer nivell; Tomás Alcoverro, mestre de periodistes i Pasqual Maragall inoblidable Alcalde de la nostra ciutat.

Josefina Castellví, doctora en Ciències biològiques i professora d’Investigació del Centre Superior d’Investigació Científiques és també oceanògrafa i especialista en biologia marina. Investigadora a l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona, és coneguda especialment per la seva constància juntament, amb el també científic, Antoni Ballester per haver aconseguit que Espanya posés en marxa una base a l’Antàrtida durant l’estiu austral de 1987-88. Va ser la màxima responsable durant quatre campanyes entre els anys 1989 i 1993. Ella ha estat i és una defensora de la seguretat i la supervivència de l’Antàrtida i el seu mestratge ha impregnat les delegacions espanyoles, nomenades pel Ministeri d’Afers Estrangers, presents en les Assemblees Generals del Tractat Antàrtic.

Com molts de vostès jo vaig començar a saber de la senyora Castellví per la premsa i també dins l’àmbit universitari per amics que explicaven la seva meravellosa aventura professional i vital. Durant anys s’ha negat que les dones poguessin ser científiques i jo avui aquí vull afirmar amb rotunditat l’absurditat d’aquesta negació. He tingut el privilegi de conèixer tres dones catalanes de molt nivell. L’amiga geòloga Carmina Virgili, que ens va abandonar recentment, la companya matemàtica Teresa Riera i Josefina Castellví que avui ens acompanya.

Vull Josefina dir-te que t’envejo. Vaig tenir l’oportunitat al 1999 de conèixer les bases a l’Antàrtida Juan Carlos I i Gabriel de Castilla amb un equip d’investigadors del CSIC amb el vaixell de l’armada espanyola Hespérides. El silenci absolut que només es trenca per les caigudes dels blocs de gel de les glaceres al mar, la fascinació de perdre la perspectiva perquè no hi ha objectes amb que relacionar l’altura, la velocitat amb que el sol surt i s’amaga darrera dels núvols, els colors de la neu i el gel que no són sempre blancs si no que poden ser blaus, grocs, liles… És una borratxera de naturalesa però sobretot Josefina, no oblidaré mai el carinyo amb que joves investigadors deixebles teus cuiden el prat de líquens, que és la única cosa que verdeja, davant dels pavellons de la base Juan Carlos I: “Amb compte! No trepitgis” em van dir els investigadors Víctor Alba i Gamboa “és el prat de la Doctora Castellví i aquí hi ha líquens que tenen més de 10.000 anys!”

Per tot el que has fet per la ciència, per tot el que has fet per la sostenibilitat, per tot el que has fet per preservar el patrimoni natural per futures generacions la Fundació Internacional Olof Palme es complau en retre’t homenatge amb l’entrega de la Medalla de la Fundació obra del pintor-escultor Antonio Beneyto, que avui també ens acompanya.

Tomás Alcoverro és el nostre mestre. Qui no ha llegit fascinat les cròniques que ens envia des d’Orient Mitjà des de fa 45 anys. Llicenciat en Dret i en Periodisme es va iniciar escrivint a Revista de Badalona, Destino, Correo Català i des de 1970 viu a Beirut i ha publicat més de 7.000 cròniques per La Vanguardia.

Ha viscut en primera línia totes les guerres que allà s’han produït, que no són poques. Les del Líban entre 1975 i 1990, l’ocupació turca de Xipre, la guerra entre Iraq i Iran, les guerres contra el règim de Sadam Hussein, el cop d’estat i la revolució islàmica a l’Iran i les antifades palestines. Tomás ha ajudat molt a la Fundació Internacional Olof Palme ha participat en nombrosos seminaris que sobre Orient i Occident hem celebrat durant anys al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra.

Tomás va ser dels pocs corresponsals occidentals que no es va moure dels barris de l’oest de Beirut durant l’època més dura de terror i segrestos. Ell no volia deixar el seu pis al barri de Hamra i com explica tan bé en el seu llibre “La història des del meu balcó”, amb trets visibles a la façana, Tomás ha vist desfilar la bogeria humana amb la que portem convivint tots els de la nostra generació. Com va dir l’economista John Kennet Galbraid: “la guerra és el més gran fracàs de l’ésser humà”.

Tomás ens ha fet de guia pels camps de Sabra i Shatila i ens ha ajudat quan hem tractat de millorar les condicions de vida de la població palestina en aquests degradats suburbis de Beirut.

Avui Tomás Alcoverro, com molts de nosaltres, s’esgarrifa de veure la insensibilitat d’una Europa que deixa que el Mediterrani es converteixi en un immens cementiri i oblida els principis més sagrats de la solidaritat i de la Convenció de Ginebra sobre asil als refugiats. Berlusconi va fer aprovar una llei, encara vigent, segons la qual cal penalitzar els pescadors que treballant en aigües de Lampedusa o de Sicília s’atreveixin a salvar a immigrants i refugiats que s’estan ofegant davant de les seves barques. Sortosament cap pescador ha deixat de fer el que humanament sap té el deure de fer. Mentres, a Europa discutim quantes persones estem disposats a acollir 5.000 persones entre els 28 estats de la Unió…??? És menys que les que desgraciadament es poden ofegar aquest 2015. També discutim si cal o no reimplementar el programa Mare Nostrum per evitar que els emigrants s’ofeguin ja que això, diuen pot provocar un efecte crida, “efecto llamada”, és a dir o deixem que els degolli l’Estat Islàmic, Daesh o bé deixem que s’ofeguin davant nostre… no hi ha paraules.

Gràcies Tomás per haver donat veu als que no tenien veu, per haver explicat durant tants anys la injustícia i la crueltat. Gràcies Tomás per haver-nos ajudat a entendre que no podem restar impassibles quan es maten en el cor de l’origen de la nostra civilització Palestina, Síria i Líban. La nostra modesta Medalla vol ser un tribut d’agraïment a la teva feina.

El nostre tercer homenatjat d’avui es Pasqual Maragall i Mira. La trajectòria de Pasqual és ampla i rica. Tant a nivell docent com a nivell polític: economista, professor a les Universitats Autònoma de Barcelona, John Hopking de Baltimore, de Nova York i de Roma. Economista del nostre Ajuntament, Tinent d’Alcalde i Alcalde de la nostra ciutat, President de la Generalitat… però tot i els èxits aconseguits per Pasqual Maragall al llarg de tota la seva trajectòria personal el nom d’en Pasqual i el nom de Barcelona estan íntimament lligat en el record i en l’agraïment de tots.

Jo recordo aquell Pasqual de l’any 1974 impulsant Convergència Socialista però també recordo aquell Pasqual Maragall del 1973 tornant de Nova York amb uns pantalons vermells dalt d’una moto com a paquet conduint el seu germà Ernest i enfilant pel Passeig de Gràcia. Era el Pasqual dels projectes, el Pasqual que volia transformar Barcelona i ja feia anys que treballava per aconseguir-ho. Recordo el Pasqual i el grup d’amics amb qui ens reuníem a La Punyalada per editar una revista al 1973 que Pasqual va proposar es digués “Joc Ras”. Ja saben vostès la dita catalana: joc ras i patada al cul… Eren els últims anys dels alcaldes nomenats per Franco. Aquest era el Pasqual socarró que ambicionava democratitzar l’Ajuntament de Barcelona i que va ser Alcalde de 1982 fins al 1997.

Seria llarg glosar tota la trajectòria de Pasqual. Maria Aurèlia Capmany que va ser regidora de Cultura amb tu, deia “el problema amb el Pasqual és que marxa sempre cap endavant, de pressa i molts no el podem seguir. Quan es gira veu que està sol i la resta hem quedat lluny i ens ha d’esperar…”. Vas anar endavant i ens vas portar endavant. Vas anclar Barcelona al mapa del món.

Deixin que m’aturi en l’elecció de Barcelona en el 1986 com a seu de la XXV ena Olimpíada de 1992. Quina història aquella, quins anys frenètics de transformació, de projectes, d’il·lusió i de realitats. Diana, aquells dissabtes al matí que Pasqual ens portava a visitar obres olímpiques i anàvem donant tombs pel mig de camps mentre ens explicava el projecte de fer arribar la Diagonal fins al mar. Sí, aquell edifici que en dèiem Diagonal 100 i que era l’únic en mig del no res. Aquest Pasqual Maragall que ens va fer comprar bicicletes a tots els amics per sortir en bicicleta des de la porta de la Diputació de Barcelona per anar fins a la Rambla del Poblenou a fer el vermut. Aquest Pasqual que es ficava el xandall i feia curses amb els alumnes d’escoles i instituts. Era la seva manera de despertar-nos tots a la pràctica de l’esport perquè va tenir clar des del primer dia que només l’entusiasme col·lectiu aconseguiria que els Jocs Olímpics de Barcelona, tan desitjats, fossin el clamorós èxit que varen ser.

Va saber aprofitar els Jocs, no només per transformar la nostra ciutat i els seus barris, si no per descentralitzar i compartir l’èxit portant moltes disciplines a altres ciutats de Catalunya i aconseguir també la transformació d’aquestes ciutats: Badalona, Terrassa, Granollers, Castelldefels… totes eren subseus olímpiques, sense oblidar les possibilitats que donava la XXV ena Olimpíada no tan sols per descentralitzar i fer partícips a un ventall amplíssim dels ciutadans de Catalunya, sinó també per projectar cap al futur una ciutat que necessitava una Ronda de Dalt per créixer i per soldar i millorar barris abandonats creant nous centres de ciutat com la nova Rambla del Raval. Esponjant la ciutat vella. Reubicant a veïns en vivendes protegides ens ha allunyat durant molts anys de tenir un banlieur com altres grans ciutats europees on es cou la decepció de la marginació i creix la violència.

Recordo la voluntat de Maragall convidant a periodistes i opinadors, sobretot de Madrid, a visitar la ciutat a conèixer-la, en aquest Saló de Cent, ensenyant la meravella de la nostra història, als oficis representats en aquestes rajoles i buscant la complicitat amb l’objectiu de convertir Barcelona, no només en la capital de Catalunya i doble capitalitat d’Espanya, sinó també en la capital de la Mediterrània i en la capital de l’Europa del Sud.

Avui molts barcelonins i catalans i visitants compatriotes europeus i de tots els racons del món gaudim de la Mar Bella. Hem recuperat la platja, l’hem guanyat per l’esbarjo, hem oblidat el tap de les vies del tren, dels abocadors i de l’abandonament.

Ens vares ensenyar a estimar tots els carrers i totes les places de Barcelona, ens vares ensenyar a entendre què volia dir ser ciutadans de la nostra ciutat.

Encara has fet més. Vas ser solidari amb els Balcans, amb la ciutat màrtir de Sarajevo. Vas incorporar-la com a XI districte de Barcelona i li vas facilitar al seu alcalde un telèfon amb el nostre prefix, el 93 perquè no quedés aïllada. El Barcelona Team també va estar a Pristina on cooperants de Barcelona, entre ells la representant de la nostra Fundació a Kosovo, Delfina Padilla, també aquí present. Vam rebre ajuda i companyonia per rehabilitar 4 escoles i ajudar en les altres 8 que es rehabilitaven amb diners de la ciutat.

Avui Pasqual no se si recordes part del que hem estat explicant. La Fundació Pasqual Maragall per lluitar contra l’Alzheimer està també aquí, a Barcelona davant del Mar. És una iniciativa teva, de la teva família i dels teus amics i col·laboradors i és també de tots nosaltres. Ens sentim solidaris i agraïts de la teva trajectòria vital. Has de saber Pasqual que allà on no arribi la teva memòria arribarà la de Diana la teva esposa, la de Cristina, Ayri i Guillem, la dels teus néts i la de tots nosaltres.

La nostra memòria és la teva.